Obre el menú principal

Joaquim Cassadó i Valls

(S'ha redirigit des de: Joaquim Cassadó)

Joaquim Cassadó i Valls (Mataró, 30 de setembre de 1867 - Barcelona, 25 de maig de 1926) fou un compositor i organista català.

Infotaula de personaJoaquim Cassadó i Valls
Biografia
Naixement 30 setembre 1867
Mataró
Mort 25 maig 1926 (58 anys)
Activitat
Ocupació Compositor
Gènere artístic Sarsuela, sardana i òpera

Musicbrainz: 001c7489-86fb-4abc-a707-11b9d86451ba
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Fill d’una família menestral, el seu pare era fuster de l’església de Santa Maria de Mataró. Als cinc anys va ingressar a l’escolania de l’esmentada església parroquial, on aprengué les primeres nocions de solfeig amb el compositor mossèn Manuel Blanch i Puig. Quan en tenia nou va rebre lliçons d'orgue del mossèn Salvador Puigsech, organista de Santa Maria i successor de Jaume Isern, que havia exercit el càrrec durant prop de cinquanta anys. Als dotze fou alumne pensionista del col·legi de la Sagrada Família a Sant Andreu del Palomar, on va tenir com a mestre de música el compositor Julià Vilaseca, el qual havia estat mestre a Montserrat i qui, en veure la disposició que el noi tenia per la música, el va iniciar en els estudis d'harmonia i composició. Als catorze anys ingressaria al Seminari Conciliar per seguir la carrera eclesiàstica; va esdevenir-hi mestre de capella fins als vint, moment en el qual, no sentint-se ja atret pel sacerdoci, va abandonar els estudis eclesiàstics.[1]

El jove Joaquim va conèixer Agustina Moreu i Fornells, la dona que esdevindria la seva esposa, quan tenia catorze anys; l’amistat que van conrear, malgrat veure’s interrompuda per la decisió de Joaquim de penjar els hàbits, es va recuperar i prosseguí fins al punt de concretar-se el matrimoni, que va celebrar-se el 7 de setembre de 1891 a l'església parroquial de Sant Francesc de Paula de Barcelona (actualment derruïda per facilitar l'ampliació del Palau de la Música Catalana). Del matrimoni nasqueren quatre fills: Agustí, Montserrat, Gaspar i Josep.[1]

El compositor va treballar a les ordres del mestre de capella Bonaventura Frígola i Frígola a la capella de música de la Basílica de la Mercè, el qual durant quatre anys li donà lliçons de composició, contrapunt i fuga i instrumentació. Cassadó fou el suplent de Frígola en la direcció de la capella fins que, en morir aquest darrer el desembre del 1901, va ser nomenat per al càrrec, que ostentà fins al 28 de maig de 1906. Va constituir un període molt prolífic per a la seva labor com a compositor.

Cassadó havia fundat l'any 1900 l'Associació Capella Catalana, formada per quaranta professors de cant, vuitanta instrumentistes i una secció de trenta-cinc infants. Tenia un gran repertori de misses i motets, i desitjava millorar la música sagrada segons manava la Sagrada Congregació de Ritus. Quan feia tres anys que funcionava, però, una greu malaltia l’obligà a deixar la direcció d’aquesta entitat; havent-se recuperat, va seguir treballant en la composició de diverses obres.[1]

Va tenir cura de la iniciació musical dels seus fills, i trobà en la seva esposa Agustina una dona de molta empenta i personalitat, que va saber comprendre el seu tarannà artístic i el va ajudar en el sosteniment de la família. Van fundar -amb recursos propis i també amb l'ajuda del seu germà Josep Maria- la botiga Cassadó & Moreu, dedicada a la venda i lloguer de pianos, al número 128 del Passeig de Gràcia de Barcelona.[1]

Donat el gran talent dels seus fills Agustí i Gaspar, tots dos i Joaquim es van traslladar a París, per tal que poguessin ampliar els seus estudis musicals; hi residirien des del 1907 i fins al començament de la Primera Guerra Mundial. Hi van formar el trio Cassadó, amb Joaquim al piano, Agustí al violí i Gaspar al violoncel. Gràcies als concerts que donaven i a una beca que els concedí l’Ajuntament de Barcelona, van poder finançar els seus estudis amb els millors mestres que hi havia aquells anys a la capital francesa. La malaurada mort prematura d'Agustí, el 13 de gener del 1915,[2] precipitava la fi de la formació.[1]

Al seu retorn a Barcelona, Joaquim Cassadó va continuar amb les seves tasques com a compositor i professor de música i cant fins a la seva mort, el 25 de maig de 1926. D'aquest fet tota la premsa se’n va fer ressò, elogiant la tasca que havia dut a terme; la Revista Musical Catalana li va dedicar una extensa biografia.[1][3]

ObraModifica

Al llarg d’aquesta vida dedicada plenament a la música, Joaquim Cassadó compongué per a tots els gèneres musicals, fet del qual deixen constància les seves partitures manuscrites i impreses.

En el camp de la música religiosa, àmbit al qual estigué estretament lligat, li trobem tant pregàries i peces breus per a les celebracions litúrgiques (com himnes, parenostres o trisagis, entre d'altres), com també obres de més envergadura com misses solemnes, misses de rèquiem, motets, Salve Regina o oratoris. Va compondre'n moltes durant el període que va passar a La Basílica de la Mercè. Va escriure la Misa Solemne Mater Purisima: a dos coros, 7 voces desiguales y a grande orquesta (1907), en Si bemoll Major, dedicada al Papa Pius X, fet que podem veure com un indici de l'acceptació de Cassadó pel que fa a la reforma que el ja esmentat Papa va dur a terme en la música religiosa.[1]

Una altra obra important fou La Mort de Sant Josep (1897), la qual va ser estrenada amb gran èxit al Teatre Líric de Barcelona.[1][4]

Pel que fa a música profana, li trobem diverses combinacions i estils: música vocal, música per a orquestra, música de cambra, per a instruments solistes, o música de ball, entre d'altres. Una obra a destacar és la Simfonia Dramàtica, estrenada a Nuremberg l'any 1901[5] i dirigida pel mestre Antoni Ribera; més tard es va estrenar a Barcelona al Palau de les Belles Arts.[1][6] Altament reconeguda fou Hispania, per a piano i orquestra (1910), obra que fou premiada per la Société Indépendente de Musique de París el 1911, molt ben rebuda més tard a Barcelona el 1920 i portada als Promenade Concerts londinencs el 1923 sota la batuta de Henry Wood.[3]

És autor de l'òpera Lo monjo negre: Llegenda tràgica en tres actes, amb text original de Frederich Soler y Hubert (Serafí Pitarra). Escrita en català, s’hagué de traduir a l’italià per a ser estrenada al Liceu, el 1920, amb el títol Il monaco nero.[5] Pel que fa a música per a teatre i sarsueles, en va compondre tant en català com en castellà; en destaca La Bohème, composta en col·laboració amb Ramon Guitart,[7] estrenada el 13 de desembre de 1904 al Teatre Apol·lo, que fou representada 85 vegades seguides i es va portar després arreu de l'Estat espanyol.[1]

Conreà també la música instrumental i de cambra, destacant la breu Lo Fluviol, el Titit i l'Escarabat per violoncel i piano[3] (1913), o el quartet Cuarteto español El Alcázar de las perlas: Para dos violines, viola y violoncello (1917).[5]

Va posar música a poesies d’escriptors coetanis, com per exemple en l'obra Cansons dels mesos, amb text d'Apel·les Mestres (1919); cadascuna de les cançons està dedicada a un cantant reconegut, com Conxita Badia o Emili Vendrell.[5] També va compondre sardanes, entre les quals destaca la que fora a més una de les seves últimes composicions, Pàtria enyorada.

La revista Mataró Artístico va dedicar al mestre el seu primer número, el gener de 1908. L'entrevista que se li efectua revela les obres i autors que el compositor tingué en més estima: Bach i la Passió segons Sant Mateu; Gluck i el seu Orfeu; Beethoven i la seva cinquena simfonia; Franck i el seu Quintet; Clavé, o el mataroní Nicolàs Guanyabens i la seva Barcarola. Manifesta la seva predilecció per l'escola germànica i explica el que entenia ell per música: “Art i ciència alhora / que és producte de l’esperit humà / i que idealitza / tot allò que ens presenta la naturalesa / que refina el sentiment a l’home, / que per tenir un grau perfecte de cultura ha de posseir profunds coneixements d’aquest art diví”;[1] tot plegat permet fer-se una impressió sobre les seves preferències estètiques.

El fons personal de Joaquim Cassadó es conserva a la Biblioteca de Catalunya.[5] Un motet i set trisagis es conserven al fons de la Catedral-Basílica del Sant Esperit de Terrassa.[8]

ReferènciesModifica

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 Soler i Fonrodona, Rafael «Joaquim Cassadó i Valls i els seus fills Agustí i Gaspar Cassadó i Moreu: «Els Músics Cassadó»». Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, 76, 2003, pàg. 14-23.
  2. L'article de Soler i Fonrodona aporta una imatge amb l'esquela d'Agustí Cassadó, apareguda al Diario de Mataró y su Comarca, amb data 13 de gener del 1915. S'indica que va morir a Agell, Sant Feliu de Cabrera, on s'havia instal·lat per passar la conval·lescència causada per una febre tifoidea greu. Aquesta dada entenem que fa propici descartar la possibilitat, narrada en altres fonts, que el desafortunat esdeveniment succeís mentre es trobava a París.
  3. 3,0 3,1 3,2 Pagès i Santacana, Mònica. Gaspar Cassadó. La voz del violonchelo. Berga: Amalgama Edicions, 2000, p. 15-20. 
  4. Hem pogut apreciar que aquesta obra s'ha fet constar com a "poema" (entre claudàtors) en l'inventari del fons de Cassadó de la Biblioteca Nacional de Catalunya; Soler, al seu article, s'hi refereix com a un oratori. Arreu de la xarxa es poden trobar al·lusions a aquesta obra com a "poema simfònic"; l'exemplar del fons indica l'obra va esciure's per a "chors de noys, una tiple (dona), tenor, Baix, Violí 1r, 2n, Viola, Violoncello, contrabaix, Piano, Arpa y Armònium". El fet que estigui escrit per veus i cor, sumat a la temàtica religiosa de l'obra, ens apropa a la possibilitat que sigui un oratori.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Portell i Rifà, Núria «El Fons del compositor Joaquim Cassadó i Valls a la Biblioteca Nacional de Catalunya». Revista Catalana de Musicologia, núm. IV, 2011, pàg. 183-189.
  6. Hi ha dades contradictòries en les fonts consultades pel que fa a l'any en què es va estrenar aquesta obra; a l'article de Núria Portell i Rifà s'indica que al fons de la Biblioteca Nacional de Catalunya hi consta un document escrit pel mateix Cassadó, data del 1901, on s'afirma que la simfonia va estrenar-se amb èxit a Nuremberg. A l'article de Soler només s'especifica que a Barcelona va estrenar-se l'octubre del 1902; al llibre de Pagès s'indica que l'estrena a Nuremberg va ser posterior a la de Barcelona, havent-se efectuat aquesta última el 1903.
  7. «Ramon Guitart». Enciclopèdia.cat. [Consulta: 5 juny 2015].
  8. Gregori i Cifré, Josep Maria. Inventaris dels fons musicals de Catalunya. Volum 1: Fons de la Catedral-Basílica del Sant Esperit de Terrassa. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, 2007. 

EnllaçosModifica