Joaquim Maria Bartrina i d'Aixemús
Joaquim Maria Bartrina i d'Aixemús (Reus, 26 d'abril de 1850 - Barcelona, 4 d'agost de 1880)[1] fou un poeta català, germà de Francesc Bartrina i d'Aixemús.[2]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (es) Joaquín María Bartrina y de Aixemús 26 abril 1850 Reus (Baix Camp) |
| Mort | 4 agost 1880 (30 anys) Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | poeta, dramaturg, escriptor |
| Gènere | Poesia |
| Família | |
| Germans | Francesc Bartrina i d'Aixemús |
Biografia modifica
Va néixer a Reus el 1850, fill de Joaquim Bartrina i Terruella, de València,[3] i de Francesca d'Aixemús i Baldrich, de Reus.[4]
Autodidacte, fortament influït per la sensibilitat romàntica i pels corrents naturalistes i positivistes, va estudiar a Reus, a les Escoles Pies, però, segons l'estudiós de la cultura reusenca Joaquim Santasusagna, deixà els estudis «a causa de tenir poques ganes d'anar a missa»[5] i va destacar per implicar-se en la vida cultural de la ciutat i col·laborar amb el Centre de Lectura, entitat a la que hi cedí llibres. A l'Eco del Centro de Lectura, revista d'aquesta entitat va publicar la primera obra Pàgines d'amor. També dirigia obres de teatre (va escriure dues obres teatrals "satírico-propagandístiques i d'alt contingut polític" segons l'historiador Pere Anguera:[6] Lo Matrimoni civil: apropòsit en un acte, en vers y en català imprès a Reus per Francesc Vidiella el 1869, any en què en aquella ciutat es va aprovar la celebració del matrimoni civil, i El Nuevo Tenorio, escrit conjuntament amb Rossend Arús i publicat a Barcelona per Antoni López cap al 1880; a més, traduí la Dama de las Camelias de Dumas). Altres obres poètiques foren: Algo (una primera edició el 1874 i una segona ampliada el 1877, que tingué nombroses reimpressions), De omni re scibili i Epístola (1876, l'obra més premiada). Va col·laborar en la premsa reusenca de l'època, principalment a La Redención del Pueblo El Crepúsculo i Las Circunstancias, i va fundar i dirigir El Sorbete i El Mosquito (1869), dos periòdics satírics reusencs.
Fou un escriptor d'esponjosa receptivitat intel·lectual i d'oberta curiositat científica. Quan ja estava malalt es va traslladar a Barcelona on col·laborà en la premsa barcelonina de l'època, participà en els Jocs Florals i traduí al castellà, el 1876, l'obra de Charles Darwin El Origen del hombre: la selección natural y la sexual. De Darwin aprengué els mètodes positivistes. La seva poesia, deutora de Heinrich Heine, Giacomo Leopardi i Gustavo Adolfo Bécquer, recull en paraules de Joaquim Molas, la crisi de l'absolut romàntic i, alhora, la pèrdua de confiança en la filosofia experimental.
En efecte: Bartrina, un dels poetes més personals i autèntic del seu temps, oscil·la entre el materialisme racionalista més descarnat, que extreu del naturalisme més agressiu, i el sentiment i el dubte, que esqueixen el seu esperit. En descàrrec de les acusacions de materialista que rebé en publicar-se Algo (1874), llibre de poemes castellans, Bartrina escrivia al pròleg de la segona edició:
| « | Si se ve en alguna de mis composiciones, según afirman, un tinte de escepticismo, débese a que en ellas me he propuesto -sin duda no alcanzandolo- reflejar el estado moral que, a mi modo de ver, produce en nosotros la lucha sin treguas que sostienen dentro de nuestro ser el sentimiento y la razón. | » |
Algo fou comentat molt desfavorablement per Joan Sardà i Lloret a causa del despullat escepticisme de l'autor; el mateix crític, però, en reuní, el 1881 i en un volum, els escrits més rellevants: Obras en prosa y en verso.
A Epístola, un dels seus poemes catalans més característics, resumeix així la seva actitud vital:
| « | Dubto. Vet-ho-aquí tot. Dubto i no em sento ni amb voluntat ni amb força per a creure. |
» |
Va publicar també algunes obres de caràcter anticlerical, lligades amb el seu positivisme i escepticisme: El Clero: su origen, sus vicios y sus crímenes historia de los sacerdotes de todas las religiones. (Barcelona, 1870) i ¡Guerra a Dios!: folleto en apoyo del de Suñer y Capdevila. (Barcelona, 1869).[7]
Va morir de tuberculosi pulmonar jove, als 30 anys. A la Corona fúnebre que li va dedicar el Centre de Lectura, Pompeu Gener diu: "Intentó escribir la segunda parte de don Juan Tenorio, la "Vida de María", paralelamente a la Vida de Jesús de Renan, un "Diccionario fonético del lenguaje de las aves"; concibió un teléfono hidráulico (antes de que Edison inventara el de cordel) con objeto de transmitir la música a grandes distancias y a domicilio (...) Pero todas esas obras quedaron en proyecto...).[8] Després de la seva mort es van publicar Obras en prosa y en verso de Don Joaquín Maria Bartrina (1881), que va incloure l'obra anomenada Meteorología popular que Bartrina estava escrivint al morir.
La ciutat de Reus l'ha homenatjat de diverses maneres: El teatre del Centre de Lectura porta el seu nom: Teatre Bartrina, i a la plaça de Catalunya de la ciutat hi ha el Monument a Bartrina, un bust del poeta en bronze fet per l'escultor Ramir Rocamora, inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Per acord de l'Ajuntament va ser declarat fill il·lustre de la ciutat.[9]
Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.[10]
Referències modifica
- ↑ «Defuncions de Barcelona 1880, número de registre 5004», 04-08-1880.
- ↑ «Joaquim Maria Bartrina i d'Aixemús». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Joaquim Bartrina Terruella». geneanet. Ramon Toldrà Ferrer.
- ↑ «Francesca Aixemús Baldrich». geneanet. Ramon Toldrà Ferrer.
- ↑ Santasusagna, Joaquim. Reus i els reusencs en el renaixement de Catalunya fins al 1900. Reus: Associació d'Estudis Reusencs, 1982, p. 170.
- ↑ Anguera, Pere. A bodes em convides: estudis d'història social. Reus: Centre de Lectura, 1987, p. 47.
- ↑ Santasusagna, Joaquim. Reus i els reusencs en el renaixement de Catalunya fins al 1900. Reus: Associació d'Estudis Reusencs, 1982, p. 173-176.
- ↑ Gener, Pompeu «Corona fúnebre». Eco del Centro de Lectura. Centre de Lectura [Reus], Any IV núm. 33, 1880, pàg. 43.
- ↑ «Fills il·lustres i adoptius». Ajuntament de Reus.
- ↑ Agustí Duran i Sanpere: La galeria de catalans il·lustres, dins Barcelona i la seva història. L'art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975 p. 458-461
Bibliografia modifica
- Tom núm. 1, pàgs. 307-308, del col·leccionable del diari AVUI. Història de la Literatura Catalana/Manuel Llanas.
- Francesc Gras i Elies. Bartrina (recorts íntims). Barcelona: Millà, 1911
- Joaquim M. Bartrina, entre les raons poètiques i les científiques. Reus: Arxiu Municipal, 2002. ISBN 848968815X
- Jaume Sardà i Ferran. Noves biogràfiques del poeta Joaquim M. Bartrina i de Aixemús. Reus: Tip. Rabassa, 1925, que inclou Páginas de amor: colección de poesías; por Joaquín M. Bartrina. Reus: Imprenta de Juan Muñoa, 1866
- Joaquim M. Bartrina. ¡Guerra a Dios!. Edició a cura de Xavier Ferré i Trill. Tarragona: Publicacions URV, 2013. ISBN 9788484242314
Enllaços externs modifica
| Vegeu texts en català sobre Joaquim Maria Bartrina i d'Aixemús a Viquitexts, la biblioteca lliure. |
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joaquim Maria Bartrina i d'Aixemús |