Joaquim Renart i Garcia
Joaquim Renart i Garcia (Barcelona, 1879 - 1961)[1] va ésser un dibuixant, pintor i decorador català.[2]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 17 juliol 1879  Barcelona |
| Mort | 4 setembre 1961 (82 anys) Barcelona |
| Dades personals | |
| Nacionalitat | Catalunya |
| Formació professional | Escola de la Llotja |
| Conegut per | Foment de les Arts Decoratives, Cercle Artístic de Sant Lluc |
| Activitat | |
| Ocupació | Pintor, escriptor i arquitecte |
| Família | |
| Pares | Dionís Renart i Bosch, daurador |
VidaModifica
Fill del pintor i daurador Dionís Renart i Bosch, al taller del qual inicià la seva vida professional, i germà de l'escultor Dionís Renart i Garcia. Fou un representant del Simbolisme a Catalunya.[3]
Estudià a la Llotja i als tallers de l'escenògraf Francesc Soler i Rovirosa, del pintor Francesc Torrescassana i Sallarés i de Ramon Martí Alsina. Aprengué, també, amb Apel·les Mestres, de qui arribà a ser-ne gran amic i marmessor testamentari.
S'especialitzà en treballs decoratius de daurat, policromat, restauració de retaules i la còpia d'obres d'art i antiguitats. Excel·lí també en l'art de l'ex-librisme i el 1907 l'editorial Oliva de Vilanova edità el llibre Els ex-libris de Renart, exponent magnífic de les arts gràfiques del Modernisme.
Fou un dels fundadors del Foment de les Arts Decoratives, president del Cercle Artístic de Sant Lluc i de l'Orfeó Català.
Va realitzar diversos articles de premsa i conferències sobre el pessebre. Tenia una mirada poc habitual en aquella època sobre el pessebrisme, introduint la necessitat que el pessebre havia de generar un vincle emocional amb l’espectador, criticava l'excés de virtuosisme, és menystenia el pessebre modern per creure que podia incloure elements poc respectuosos, alhora que s’apartava de la veritat històrica i geogràfica canviant-lo de lloc i d’ambient. En resum defensava que el pessebre havia de vetllar més pel missatge que transmetia que no pas per la tècnica utilitzada.[4]
Fons personalModifica
El seu monumental diari, 87 carpetes escrites entre 1918 i 1961, un dels més extensos del món, ple de referències culturals i polítiques de primera mà, es conserva el manuscrit a la Biblioteca de Catalunya, on també es custodien una seixantena d'àlbums d'il·lustracions fetes per ell mateix, que el complementen. L'obra està en curs de publicació, a càrrec de les editorials Curial i Proa, de moment en sis volums (1995 - 2003). L'arxiu ocupa circa 3,5 metres.[5] Part del seu fons personal es conserva a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. El fons està compost per retrats, en format cabinet, d'actors i actrius del segle xix. Destaca un àlbum que aplega el catàleg de les fotografies d'Antoni Esplugas d'artistes del món del teatre de varietats. El fons també conté retrats familiars d'Apel·les Mestres fruit de la relació d'amistat que van mantenir ambdós dibuixants.[3]
ReferènciesModifica
- ↑ «Joaquim Renart (1879-1961)«, Bibliothèque Nationale de France [Consulta: 3 de març de 2014]
- ↑ «Joaquim Renart i Garcia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 3,0 3,1 Arxiu Històric de la Ciutat (Barcelona). Sílvia Domènech (dir.); Rafel Torrella; Montserrat Ruiz. Barcelona fotografiada: 160 anys de registre i representació. Guia del fons i les col·lecions de l'arxiu fotogràfic de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (CC-BY-SA-3.0). Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Arxiu Municipal de Barcelona/Institut de Cultura de Barcelona, 2007, p. 237. ISBN 978-84-9850-029-5 [Consulta: 10 gener 2014].
- ↑
- ↑ «Fons Joaquim Renart Manuscrits 4170-4267», Barcelona, 2008
BibliografiaModifica
- Fontbona, Francesc, et al.. Orfeó Català. Quatre presidents: 1939-1998. Barcelona: Pòrtic, 1998. ISBN 84-7306-531-X.
- Mas i Peinado, Ricard. Els artistes catalans i la publicitat (1888-1929). Barcelona: Parsifal Edicions, 2002. ISBN 84-95554-16-X, plana 100..
- Renart i Garcia, Joaquim; Oliva, Víctor. Els exlibris Renart: aplech de dibuixos per Joaquim Renart García. Barcelona: Oliva, 1907.