Jon Landáburu Illarramendi

lingüista

Jon Landáburu Illarramendi (París, 15 de novembre de 1943) és un lingüista basc, nacionalitzat francès i colombià, especialitzat en llengües ameríndies.[1]

Infotaula de personaJon Landáburu Illarramendi
Biografia
Naixement15 novembre 1943 Modifica el valor a Wikidata (77 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióLa Sorbona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciólingüista Modifica el valor a Wikidata
OcupadorCentre Nacional de Recerca Científica Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Premis

BiografiaModifica

D'origen basc, nascut a l'exili francès, fill del polític Xabier Landaburu, diputat del PNV durant la II República Espanyola i vicelehendakari del Govern Basc,[2] va créixer a París, on va ser criat ‘amb l'enyorança permanent del fet basc’.[3] Es va llicenciar el 1965 en filosofia per la Universitat de la Sorbona de París. Més endavant, el 1971, es diplomà, i el 1976 es doctorà en Lletres i Ciències Humanes, amb especialitat en lingüística, per la mateixa universitat. Posseeix les nacionalitats francesa i colombiana. Després d'exercir a França la docència en filosofia a l'ensenyament secundari, al final dels anys seixanta passà al Liceu Francès de Bogotà, i des d'aleshores començà una trajectòria acadèmica que alternà a les universitats de París i de Los Andes de Bogotà -on fou professor titular del 1992 al 2000-, i en les quals impartí matèries diverses sobre lingüística, antropologia, i gramàtica del basc i de les llengües ameríndies.[1]

Línies d'investigacióModifica

Les seves principals línies d'investigació són:[4]

  • a) la lingüística teòrica, i més específicament, l'anàlisi comparativa de les construccions sintàctiques i semàntiques de les llengües ameríndies de Colòmbia
  • b) la lingüística descriptiva, centrada fonamentalment en tres llengües ameríndies amenaçades: l'andoque i el nonuya de l'Amazònia, i l'ika de la Serra Nevada de Santa Marta
  • c) la lingüística aplicada, especialment els problemes de l'educació escolar dels pobles indígenes en un context bilingüe, el pas de societats de tradició oral a l'escriptura, i la reflexió i el disseny de polítiques lingüístiques a favor de les llengües ameríndies
  • d) l'etnolingüística, amb estudis sobre el simbolisme religiós de la cultura andoque i les cultures veïnes.

ResponsabilitatsModifica

Ha format part, fundat o dirigit diverses organitzacions dedicades a la recerca en aquest àmbit. Així, fou membre del comitè científic de l'Atlas lingüístico de lenguas indígenas de Colombia de l'Instituto Caro y Cuervo de Bogotà entre els anys 1986 i 1991. Ha estat director i fundador de l'Escuela de Postgrado en Etnolingüística de la Universitat de los Andes entre 1984 i 1996, dedicat a la formació d'etnolingüistes colombians especialitzats en llengües i cultures indígenes. També fou director del Centro Colombiano de Estudios de Lenguas Aborígenes (CCELA) del 1989 al 1996.[1] En l'àmbit del País Basc, també “euskaltzain ohorezko” (membre honorari) de l'Euskaltzaindia, la Reial Acadèmia de la Llengua Basca.[4]

Com a especialista en aquestes llengües, formà part d'organismes del Govern colombià per a la seva preservació, estudi i difusió, tals com el Comitè Nacional de Lingüística aborigen (1986-95) i del 1992 al 1995 fou coordinador del programa de traducció de la Constitució Política del 1991 a les llengües indígenes. Posteriorment ha estat designat assessor del ministre de Cultura de Colòmbia i director del programa de protecció de la diversitat etnolingüística del Govern colombià (des del 2007). Fruit de la seva col·laboració amb el Govern colombià fou la Llei de llengües natives, promulgada al gener del 2009, per a la protecció i revitalització de 68 llengües (65 natives, 2 criolles, i el romaní).[1]

A França fou secretari general adjunt de la Société des Américanistes de París (1980-82), director del laboratori d'etnolingüística ameríndia del Centre Nacional de la Recerca Científica (1981-88), de la secció lingüística del qual fou membre (del 1980 al 1983 i del 1995 al 1999), i de la comissió de ciències socials de l'Institut Français de Recherche Scientifique pour le Développement en Coopération (1991-96), director del centre d'investigació de les llengües indígenes americanes del CNRS entre els anys 2001 i 2006, i membre del comitè de lectura del CNRS entre el 2002 i el 2007.[1]

PublicacionsModifica

Entre les seves nombroses publicacions hom pot esmentar La langue des Andoke (1979), Tradiciones de la gente del Hacha, Mitología de los indios andoques del Amazonas (1984 en col·laboració), diversos quaderns pedagògics en llengua andoque (1992-94), Estructuras sintácticas de la predicación: lenguas amerindias de Colombia (1995, editor i autor), Faits de Langue (2003, coautor i coeditor), L'énonciation médiatisée II. Le traitement épistémologique de l'information : illustrations amérindiennes et caucasiennes (2007, coautor i coeditor). Edità també diversos volums sobre les llengües aborígens de Colòmbia a partir de l'arxiu de Paul Rivet (1996-99).[1]

ReconeixementsModifica

ReferènciesModifica

Enllaços externsModifica