Jordi Argemí i Vidal

Jordi Argemí i Vidal (Barcelona, 19 de juny de 1936- Barcelona, 19 de gener de 2016) fou un activista antifranquista català, enginyer, dissenyador, escultor, inventor i empresari. Era fill del jugador d'hoquei i cineasta Francesc Argemí i Solà.[1]

Infotaula de personaJordi Argemí i Vidal
Jordi Argemí i Vidal.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement19 juny 1936 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort19 gener 2016 Modifica el valor a Wikidata (79 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactivista antifranquista, empresari, dissenyador, inventor i enginyer
Família
CònjugeAnna M. Cardús i Ribot
FillsGina
ParesFrancesc Argemí i Solà, Aurèlia Vidal i Galera

Activista políticModifica

El seu activisme polític va començar a finals dels anys 50[2] quan va entrar a formar part de l'Acadèmia de Llengua Catalana i, juntament amb Jaume Casajoana, Xavier Polo i Jordi Pujol, entre molts d'altres, va participar en accions clandestines de resistència contra el franquisme,[3] com ara en l'afer Galinsoga, la campanya de boicot contra el director de La Vanguardia Española, Luis de Galinsoga, que va provocar 14.000 baixes en subscripcions i la destitució del director.[4][5]

Dintre de l'organització clandestina catalanista, i aprofitant la seva formació en enginyeria, Jordi Argemí fou l'encarregat de dissenyar sistemes de camuflatge i enginys de protesta. Va ser el dissenyador de l'enginy desplegable que va permetre la penjada clandestina d'una enorme senyera a les torres de la Sagrada Familia de Barcelona, durant la desfilada de l'exèrcit franquista en la commemoració del dia de la victòria franquista, del 8 de maig de 1960.[6][7]

La seva lluita per la defensa de la llengua catalana va continuar després de la transició. Als anys 80 Jordi Argemí i Vidal va entrar a formar part de La Crida, participant en les múltiples accions de reivindicació política per la normalització de l'ús del català. A finals dels 80 va entrar a formar part de l'Associació per a la Delegació Olímpica de Catalunya (ADOC), per al reconeixement internacional de les federacions catalanes. Des d'aleshores i fins a la seva mort, Jordi Argemí va estar vinculat als partits catalans de l'esquerra independentista amb els quals va col·laborar en l'impuls de diferents accions reivindicatives.[8]

Fa formar part de la candidatura del Partit Republicà Català en les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2006[9] i en les Eleccions Municipals de Barcelona del 2007.[10] Prèviament havia estat integrat al Partit per la Independència, amb el que va concorrer a les Eleccions al Parlament Europeu de 1999 [11] i en les Eleccions Municipals de 1999.[12]

Dissenyador i empresariModifica

Com a empresari fou fundador i propietari de la fàbrica DIM, d'Art Argemí i de l'Editorial Mediterrània des d'on edità, a finals dels anys seixanta, la revista L'Infantil, la primera i aleshores única revista en català per a lectors infantils.[13]

Com a dissenyador de joguines, articles de decoració i articles publicitaris, entre d'altres projectes fou el creador de les populars copes futuristes amb forma de meteorit, mòduls lunars i ovnis lluminosos[14][15] de la mítica discoteca barcelonina Planeta 2001.[16][17]

ReferènciesModifica

  1. «El col•leccionisme de temàtica terrassenca. De Narcís Argemí a Tèxtil Vallhorat SA» (en català). Rafael Comas, març 2011.
  2. Polo, Xavier. "Todos los catalanes son una mierda". 2005. Barcelona: Proa, 2005, p. 376. ISBN 9788484375739. 
  3. «Joaquim auladell escriu una crònica sobre Víctor Baeta, activista polític català». annanoticies.com, 28 octubre [Consulta: 28 octubre 2015].
  4. Polo, Xavier. "Todos los catalanes son una mierda". Pàg 155. 2005. Barcelona: Proa, 2005, p. 376. ISBN 9788484375739. 
  5. Safont i Plumed, Joan. "Sabotatge contra Franco. Episodis d'oposició dels que havien guanyat la guerra". Pàg 144. 2007. Barcelona: Angle Editorial, 2007. 
  6. Polo, Xavier. "Todos los catalanes son una mierda". Pàg 188-190. 2005. Barcelona: Proa, 2005, p. 376. ISBN 9788484375739. 
  7. Lillo, Manuel. Tot un revulsiu enmig de la dictadura. 2005. Barcelona: El Temps, 2005. 
  8. «Les JERC 'cremen' la Constitució perquè és 'l'eina de l'Estat per retallar les llibertats dels catalans'». Directe.cat, 8 desembre [Consulta: 8 desembre 2008].
  9. «Juntes electorals. Edictes.». Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Núm. 4735 – 6.10.2006, 06-10-2006.
  10. «Administració electoral. Juntes electorals». Butlletí Oficial de la provincia de Barcelona. Any LXIX. Núm. 99 – 25.4.2007, 25-04-2007.
  11. «Candidaturas a las elecciones de Diputados al Parlamento Europeo.». Boletín Oficial del Estado. Núm 118, 18-05-1999.
  12. «Administració electoral.». Butlletí Oficial de la Província de Barcelona. Any LXI. Núm. 118 – 18.5.1999, 18-05-1999.
  13. Polo, Xavier. "Todos los catalanes son una mierda". Pàg 203. 2005. Barcelona: Proa, 2005, p. 376. ISBN 9788484375739. 
  14. Redacció. Las nuevas copas del Planeta 2001. Barcelona: El mundo deportivo, 14 de novembre de 1974. 
  15. Gibert, Theo. Planeta 2001 celebró el primer aniversario de sus «Martes de la suerte». Cócteles siderales para las copas de Argemí.. Barcelona: Tele-Exprés, novembre de 1974. 
  16. Miquel Barcelonauta. «Planeta 2001, discoteca (1969-1991)». Barcelona: Barcelofília. Inventari de la Barcelona desapareguda, 1974.
  17. F. Narváez. «Tus padres lo dieron todo en estas discotecas». Barcelona: Barcelona secreta, 17-12-2018.