Jornada de Mers el-Kebir

Aquest article tracta sobre la conquesta de la Corona d'Aragó el 1505. Vegeu-ne altres significats a «Batalla de Mers el-Kebir».

La Jornada de Mers el-Kebir, del 13 de setembre del 1505, va ser un dels atacs per a dominar la costa de Barbaria efectuada per les tropes de Ferran el Catòlic, el resultat en va ser la conquesta de la plaça de Mers el-Kebir.

Infotaula de conflicte militarJornada de Mers el-Kebir
Conquesta hispànica del nord d'Àfrica
Jornada de Mers el-Kebir (Espanya)
Jornada de Mers el-Kebir
Jornada de Mers el-Kebir
Jornada de Mers el-Kebir
Tipusbatalla Modifica el valor a Wikidata
Data13 de setembre de 1505
Coordenades35° 42′ N, 0° 42′ O / 35.7°N,0.7°O / 35.7; -0.7
LlocMers el-Kebir
ResultatVictòria de la Corona d'Aragó, que conquereix Mers el-Kebir
Bàndols
Corona d'Aragó
Corona de Castella
Abdalwadites
Comandants
Ramon de Cardona
Diego Fernández de Córdoba
Forces
7.000 homes
170 navilis de vela
1.500 peons[1]
30 homes a cavall[1]
El cardenal Cisneros va ser un dels majors promotors de la conquesta de Barbaria.

Antecedents

modifica

Després de la conquesta de Granada, el Tractat de Tordesillas reservava per a Portugal el Regne de Fes i per a Castella el Regne de Tlemcen.[2]

S'establí una flota fixa de 33 naus, amb un nucli de dues naus grosses i dues galeres, i la resta eren naus lleugeres (fustes i bergantins) per a la guarda de la costa espanyola i per a transportar al nord d'Àfrica els musulmans que no acceptaven el baptisme. Però entre els conversos hi havia espies dels corsaris barbarescs assentats en diferents places de la costa nord-africana que assolaven les costes espanyoles. Una de les seves accions més cruentes va ser el saqueig de Cullera del 1503,[3] amb 17 fustes que es van portar 150 captius.

Des de Sicília, el 17 de setembre, Pere d'Estopinyà amb les seves galeres, havia conquerit la plaça de Melilla.[4] Iniciada la Segona Guerra de Nàpols, l'any 1500 s'abandona Gerba; però, un cop finalitzada la campanya d'Itàlia, el cardenal Cisneros insisteix en la necessitat d'ocupar els ports de Barbaria[5] i, per evitar objeccions de Ferran el Catòlic, s'ofereix a anticipar les despeses de l'expedició, i l'abril del 1504 es decideix la conquesta del nord d'Àfrica,[6] que la reina Isabel deixa establerta en el seu testament, i s'inicia després de la seva mort, en novembre del 1504.[6]

Els preparatius

modifica

Mers el-Kebir, el Portus Magnus romà, era una rada oberta als vents del sud-oest, refugi de corsaris. El port estava protegit per un castell fort i ben artillat, i ja havia estat atacat sense èxit per tropes portugueses el 1496 i 1501.[7]

Es reuniren al port de Màlaga les sis galeres de Catalunya, diversos navilis solts i alguna caravel·la d'Andalusia, amb capacitat per a embarcar 7.000 homes amb armes, pertrets i racions. El comandament a la mar l'ostenta el català Ramon de Cardona i el de terra, Diego Fernández de Córdoba, mentre que l'estol de Berenguer d'Oms de Santa Pau protegia el pas de l'estret de Gibraltar.[1]

L'armada va sortir de Màlaga el 29 d'agost del 1505, però vents contraris van fer que tornés a port. Va tornar a intentar la sortida el 3 de setembre,[8] però per la mateixa raó es va veure obligada a recalar a Almeria. Finalment, el 9 de setembre es va fer a la mar, i arribà l'11 a la vista de la costa de Mers el-Kebir.

« van ser set mil homes i més, en 170 navilis de vela. »
— Andrés Bernáldez[9]

Els abdalwadites, avisats de la sortida i intencions de l'esquadra pels seus espies de Màlaga, havien concentrat moltes forces en els voltants de Mers el-Kebir, però no van poder aixecar el setge.[10]

Mentre tres naus gruixudes dels bascos Juan de Lezcano o Lazcano i Flores de Marquina, que havien reforçat els seus costats amb sacs de llana, s'acosten al màxim possible al castell, el sotmeten a un intens bombardeig, i atrauen sobre si el foc d'artilleria.

Un primer desembarcament sota una pluja torrencial, de 180 homes, va fer retrocedir els defensors amb poques baixes,[1] i es prengueren les altures pròximes a Mers el-Kebir, i s'hi atrinxeraren.

« i la major part de la gent d'Orà s'havia posat en la fortalesa, i en la punta, i pels desembarcadors amb tota la seva artilleria amanida a l'ordenança francesa: i tenien un gran baluard a la punta amb molts travesses, que batien les dues parts de la mar, i terra. Va ser forçat entrar l'armada sota de la seva artilleria: i dues naus gruixudes, que eren de Lezcano, i de Flors de Marquina, que portaven molta artilleria, es van posar en lloc, que van poder llombardar la fortalesa: i llançà la gent que estava a les galeres, i barques, amb diverses fustes, en terra: amb gran treball i perill: perquè el dia va ser molt tempestuós, i de molta aigua, i de grans trons i llamps. »
Història del rei Ferran el Catòlic. De les empreses, i lligues d'Itàlia , de Jerónimo Zurita (1580) Tom VI, cap XV ( Que l'alcaid de Los Donceles capità general de l'armada de Castella va guanyar el lloc de Mazarquivir. ):[11]

L'endemà, 12 de setembre, els musulmans van atacar amb la seva cavalleria les posicions castellanes que, gràcies a la previsió d'atrinxerar, van resistir l'atac. Els defensors del castell van proposar una treva fins al dia 13, comprometent-se a rendir la plaça si no rebessin auxili de l'emir de Tlemcen. La treva va ser acceptada, i en no haver aparegut cap tropa magribí el 13 de setembre, van sortir els assetjats amb les seves famílies i possessions, i ocuparen els espanyols el castell. Una vegada que han pres posicions al castell, veuen els espanyols una gran tropa musulmana que venia en auxili de la plaça i que, en veure-la ja perduda, es dirigeix a Orà.

Conseqüències

modifica

Una vegada conquerida la plaça per a la Corona d'Aragó,[12] va quedar en Mers el-Kebir una guarnició de 500 infants i 100 cavalls i, el 24 de setembre, la flota va tornar a Màlaga i es va pactar la pau amb Orà.[13] La conquesta de la zona, atribuïda a la Corona d'Aragó, després de la derrota de Diego Fernández de Córdoba a la batalla d'Orà en 1507,[14] continuà amb la presa d'Orà el 1509, Bugia i Trípoli el 1510 i les submissions d'Alger, Ténès i Dellys.[12]

Referències

modifica
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Sánchez Doncel, 1991, p. 126.
  2. Los Trastámara y la unidad espa¤ola(1369-1517) (en castellà). Ediciones Rialp, 1981, p. vol.5, p.644. [Enllaç no actiu]
  3. (castellà) Luis Arciniega García, Defensas a la antigua y a la moderna en el Reino de Valencia durante el siglo XVI Arxivat 2014-10-29 a Wayback Machine., p.74
  4. García Hernán, Enrique; Maffi, Davide. Política, estrategia, organización y guerra en el mar (en castellà). CSIC, 2006, p.743. ISBN 8484832244. 
  5. Africanus, Leo. Descripción general del África y de las cosas peregrinas que allí hay (en castellà). Fundación El legado andalusì, 2004, p. 22. ISBN 8493292370. 
  6. 6,0 6,1 Sánchez Doncel, 1991, p. 124.
  7. Fernández Duro, Cesáreo. Armada española desde la unión de los reinos de Castilla y de León (en castellà). vol.1. Est. tipográfico "Sucesores de Rivadeneyra,", 1895, p. 49. 
  8. Revista de España (en castellà). vol.7. Tip. de Estrada, Diaz y Lopez, 1869, p. 103. 
  9. (castellà) Ramiro Freijoo, España pone pie en Berbería, Mazarquivir, n º 83 de La Aventura de la Historia, Arlanza Ediciones, Madrid, setembre de 2005
  10. Revista de España (en castellà). vol.7. Tip. de Estrada, Diaz y Lopez, 1869, p. 104. 
  11. «Edició electrònica de Història del rei Ferran el Catòlic. De les empreses, i lligues d'Itàlia ». Arxivat de l'original el 2006-08-30. [Consulta: 15 gener 2012].
  12. 12,0 12,1 «Jornada de Mers el-Kebir». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  13. Sánchez Doncel, 1991, p. 127.
  14. Sánchez Doncel, 1991, p. 222.

Vegeu també

modifica

Bibliografia

modifica
  • Cesáreo Fernández Duro, Armada Española, desde la unión de los reinos de Castilla y Aragón. Editat pel Museu Naval de Madrid el 1972.
  • Sánchez Doncel, Gregorio. Presencia de España en Orán, 1509-1792 (en castellà). Estudio teológico de San Ildefonso, 1991. ISBN 8460076148. «presencia»