José Eugenio Ellauri Obes

polític uruguaià

José Eugenio Ellauri Obes (Montevideo, Uruguai, 1834- ídem., 1894), va ser un polític i advocat uruguaià, president de la República entre 1873 i 1875.[1] Després de Gabriel Pereira i Lorenzo Batlle és el tercer dels president que van ser elegits, malgrat que havien dit clarament que no volien el càrrec.[2] És el fill de José Longinos Ellauri, l'autor material de la constitució.[3]

Infotaula de personaJosé Eugenio Ellauri
JoseEllauri1870.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) José Eugenio Ellauri Obes Modifica el valor a Wikidata
15 novembre 1834 Modifica el valor a Wikidata
Montevideo (Uruguai) Modifica el valor a Wikidata
Mort27 desembre 1894 Modifica el valor a Wikidata (60 anys)
Montevideo (Uruguai) Modifica el valor a Wikidata
  9è President de l'Uruguai
1 de març de 1873 – 22 de gener de 1875
Dades personals
FormacióUniversitat de la República Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióAdvocat
PartitPartit Colorado
Família
PareJosé Longinos Ellauri Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Fill del president de la primera Assemblea Constituent de l'Uruguai, José Longinos Ellauri, es va graduar com a advocat el 1857. Va ocupar breument el Ministeri de Relacions Exteriors durant la presidència de Lorenzo Batlle, el 1868, i més tard va ser nomenat President del Senat.

Va ser elegit president l'1 de març de 1873[4] i va negar a acceptar el càrrec. Aquest refús fou rebutjat per unanimitat. Una delegació el va convèncer de presentar-se al Cabildo. Hi va anar amb la intenció de reiterar la seva renúncia però, persuadit pel suport dels caps militars, va canviar d'idea i va acceptar el càrrec.[5]

Després dels esdeveniments violents entre els seus partidaris i l'oposició popular -recolzada aquesta última per diversos caps militars entre qui sobresortia el Coronel Lorenzo Latorre, el 15 de gener de 1875 va renunciar a la presidència i s'en va anar a Argentina on es va instal·lar a Buenos Aires, on viurà gairebé quinze anys.[5] Era la fi del cicle dels presidents «malgrat seu».[5] Va ser substituït per Pedro Varela Olivera.

El 1891, un any després de tornar al país, va ser comissionat pel govern del seu íntim amic Julio Herrera y Obes per a una important missió diplomàtic-financera a Londres.[6]

Va tornar a ser proposat com a candidat per a la presidència de la República el 1894. Hi va ser efectivament elegit denou encara que, en no haver obtingut la majoria dels vots, i probablement tenint en compte la seva experiència anterior, va renunciar abans d'assumir el 12 de març de 1894.

Va ser home de cultura notòriament superior a la dels seus contemporanis i poc afecte a l'activitat política, a la qual va accedir sense voler. La historiografia uruguaiana l'ha considerat tradicionalment com un president dèbil i dubitatiu.[7]

ReferènciesModifica

  1. Fernández, Tomás; Tamaro, Elena. «Biografia de José Eugenio Ellauri» (en castellà). Biografías y Vidas. La enciclopedia biográfica en línea, 2004. [Consulta: 19 març 2022].
  2. Demasi, Carlos «Presidentes contra su voluntad (1852-1875). En busca de una fórmula política para gobernar el Uruguay» (en castellà). Claves. Revista de Historia, 2, gener-juny 2016. ISSN: 2393-6584.
  3. Demasi, 2016, p. 157, 164.
  4. «El ciudadano José Ellauri: Presidente de la República Oriental del Uruguay 1873» (litografia). Biblioteca Nacional d'Uruguay, segle xix.
  5. 5,0 5,1 5,2 Demasi, 2016, p. 165.
  6. Jorge, Otero Menéndez. Uruguay, un destino incierto (en castellà). Juan Carlos Martínez Coll, 2006, p. 95, 121. ISBN 9788468986357. 
  7. San Román, Gustavo. José Enrique Rodó. Una biografía intelectual (en castellà). Montevideo: Planeta, 2021, p. 608. ISBN 9915657978. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: José Eugenio Ellauri Obes