Obre el menú principal

Josep Carner i Ribalta

escriptor (1898-1988)
Aquest article tracta sobre Josep Carner i Ribalta, l'escriptor i polític. Per a Josep Carner, "el príncep dels poetes catalans", de la mateixa època, vegeu: Josep Carner i Puig-Oriol

Josep Carner i Ribalta (Balaguer, Noguera, 1898 - Simi Valley, Califòrnia, 1988) fou un escriptor i polític nacionalista català. Començà la seva trajectòria com a publicista a les revistes La Falç (1912- 1926), L'Estisora (1916) de Balaguer, i La Flama (1920), vinculada a la línia patriòtica de Francesc Macià. Després es traslladà a Barcelona, on col·laborà amb L'Intransigent (1918-1922) o La Sardana (1925-1937).[1][2]

Infotaula de personaJosep Carner i Ribalta
Biografia
Naixement 14 abril 1898
Balaguer
Mort 13 març 1988 (89 anys)
Activitat
Ocupació Escriptor i polític
Premis
Signatura
Modifica les dades a Wikidata

Contingut

Activisme políticModifica

Fou un dels primers militants d'Estat Català, i com a tal s'hagué d'exiliar en proclamar-se la Dictadura de Primo de Rivera. Després d'una breu estada a París, on col·laborà amb el Casal Català, va estar un any a Londres i Oxford, on fou corresponsal de La Publicitat i col·laborà amb la Fundació Bernat Metge. El 1923 tornà a París, on fou el redactor en cap del butlletí Estat Català (1923-1925).

Políticament molt actiu, acompanyà Francesc Macià a Moscou el 1925 amb Andreu Nin per tal de demanar el suport de la Internacional Comunista a la causa catalana. Fou un dels participats en els fets de Prats de Molló el 1926, raó per la qual fou detingut i expulsat a Bèlgica, on publicaria La Catalogne rebelle (1927). El maig de 1928 marxà a Cuba i participà en l'Assemblea Constituent del Separatisme Català de l'Havana de 1928. Després marxà a Nova York, on treballarà com a publicista per a la Paramount Pictures i farà de guionista a Hollywood. Alhora, col·laborà a la Revista de Catalunya, on hi va publicar traduccions i treballs sobre Joseph Conrad, Rabindranath Tagore (El carter del rei) i la poesia completa de Paul Valéry, juntament amb Ventura Gassol.

Biògraf oficial de Francesc Macià, del 1933 al 1936 fou cap de premsa del Parlament de Catalunya i va promoure el Comitè de Cinema de la Generalitat. Fou empresonat per restar al costat del president Companys durant els fets del sis d'octubre de 1934.

Guerra i exiliModifica

Quan esclatà la guerra civil espanyola fou nomenat responsable de la Comissaria d'Espectacles de la Generalitat, des d'on intentarà introduir el cinema a les escoles com a eina pedagògica, però el seu desacord amb els membres de la CNT-FAI el van obligar a exiliar-se primer a París, després a Mèxic el 1939 i finalment a Nova York, on va dirigir la revista Free Catalonia fins al 1944.

Fou delegat als EUA del Consell Nacional de Catalunya i va participar en emissions de ràdio en català a Mèxic i als EUA propiciades per l'Oficina d'Afers Interamericans dels Estats Units. També va preparar amb Joan Ventura i Sureda i Josep Fontanals El cas de Catalunya: apel·lació a les Nacions Unides el 1945. El mateix any fou guanyador de la Flor Natural dels Jocs Florals de Bogotà (Colòmbia). El 1985 va rebre la Creu de Sant Jordi.

ObresModifica

Poesia

  • Acoraments i gaudis (1925)
  • El resos de l'enyor (1926), poema presentat als Jocs Florals de Barcelona[3]
  • Gitanjali (pronunciat "guitànjali", Cançó d'Ofrena, de Rabindranath Tagore). Traduït amb Ventura Gassol (1928)
  • Càntic d'amor (1934)
  • Sota el cel dels tròpics (1935)
  • Poetes russos de la revolució (1937)
  • Les gràcies terrenals (1958)
  • L'alegre vianant (1969)

Novel·la

  • L'etern adolescent (1925)
  • Sícoris (1981)
  • Nits de lluna a l'Orinoco (1983)

Teatre

  • El triomf del Jazz (1932)
  • El plaer de viure (1933), tercer Premi de teatre Ignasi Iglésias
  • Noies de setze anys (1934)

Assaig

Memòries

  • De Balaguer a Nova York, passant per Moscou i Prats de Molló (1972)

Fons personalModifica

El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El fons conté la documentació generada i rebuda per Josep Carner i Ribalta; documentació personal i familiar, correspondència i especialment documentació produïda en funció de la seva activitat professional (traduccions, assaig, relats històrics, discursos, cinema, teatre), creativa (poesia, narracions, novel·les) i documentació relacionada amb la seva activitat política (casals i centres catalans a l'exili).[4]

ReferènciesModifica

  1. Harrington, Thomas P. «De Balaguer a Hollywood als anys 30». Sàpiens [Barcelona], núm. 104, juny 2011, p. 26-28. ISSN: 1695-2014.
  2. «Josep Carner i Ribalta». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B-Jocs Florals, Sèrie III-Pliques, any 1926 document 23
  4. «Joesp Carner i Ribalta». Arxiu Nacional de Catalunya. [Consulta: Juliol 2013].

Enllaços externsModifica