Obre el menú principal

Josep Gudiol i Ricart

historiador de l'art i arquitecte català

Josep Gudiol i Ricart (Vic, 1904 - Barcelona, 1985) fou historiador de l'art i arquitecte. Era nebot de mossèn Josep Gudiol i Cunill, patriarca de la historiografia artística vigatana i ànima del Museu Episcopal de Vic i fou pare de la pintora Montserrat Gudiol.

Infotaula de personaJosep Gudiol i Ricart
Biografia
Naixement 1904
Vic
Mort 1985
Barcelona
Activitat
Ocupació Arquitecte i historiador de l'art
Premis
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Després d'estudiar arquitectura a Barcelona, col·laborà amb l'IEC. Amplià coneixements als Estats Units d'Amèrica (1930-31), on tractà importants hispanistes com Porter, Post o Cook. El 1936 publicà Els vidres catalans a la col·lecció "Monumenta Cataloniae" i, ja en plena guerra civil, la síntesi La pintura gòtica a Catalunya.

Durant la guerra tingué una activíssima tasca de salvament i recuperació del patrimoni artístic amenaçat, tasca que li va valdre, ja amb el franquisme, la retirada del seu títol d'arquitecte i l'exili a França i als Estats Units, on exercí de professor a universitats i museus.

De nou a Barcelona, el 1941 fundà l'Institut Amatller d'Art Hispànic, seguint la pauta de la Frick Library de Nova York que ell coneixia molt bé, i dirigí la nova etapa de les Galeries Laietanes, des d'on desvetllà la nova generació de pintors catalans d'avantguarda.

El 1964 comprà la masia de Can Palau, a la Garriga (Vallès Oriental),on passà molts estius i caps de setmana amb la seva família.[1]

Com a historiador creà una modèl·lica col·lecció de llibres sobre l'art hispànic ("Ars Hispaniae"), en la qual col·laboraren els millors especialistes en cada tema i que encara ara és de consulta obligada, i les excel·lents guies artístiques "Aries". La seva obra personal es centrà especialment en l'estructuració de la pintura romànica i gòtica espanyoles. Publicà monografies bàsiques sobre Jaume Huguet (1948, amb Joan Ainaud de Lasarte) i Lluís Borrassà (1953). Més endavant es dedicà a elaborar àmplies monografies sobre grans figures clàssiques de la pintura hispànica: El Greco (1971), Velázquez (1973), Zurbarán (1976, amb Julián Gállego), i molt especialment Francisco de Goya (1970), de qui esdevingué expert reconegut internacionalment.[2]

La seva darrera gran obra va ser Pintura gòtica catalana (1986, amb Santiago Alcolea Blanch), llibre fonamental que recull i documenta el corpus de tota la pintura gòtica catalana coneguda.

Fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, on sufragà diverses restauracions del fons artístic de l'entitat, i va ser premiat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.[2]

Va ser la figura més representativa de la historiografia artística catalana de la postguerra, i des de l'Institut Amatller exercí un gran mestratge sobre les generacions posteriors.

Fou el recuperador de les pintures murals de Sixena en trobar-se aquestes en un estat lamentable a causa d'un incendi quer tingué lloc en el monestir de Santa Maria perpetrat probablement pels propis habitants. Aquestes pintures foren restaurades a la Casa Amatller i cedides en dipòsit de l'actual MNAC. Aquestes pintures són objecte d'una forta controvèrsia entre la Generalitat de Catalunya i el Govern d'Aragó, arribant a plets judicials per a la resolució de la disputa. El famós expert i màxima autoritat mundial en pintura mural, director de la restauració de la Capella Sixtina Gianluigi Colalucci, afirmà en repetides ocasions i en un informe a petició de la direcció del MNAC, que les pintures eren i són inamovibles en el sentit que reclama el govern d'Aragó.

ReferènciesModifica

  1. La Garriga secreta 3. LA GARRIGA SECRETA, associació cultural de la Garriga, 2012. ISBN 978-84-615-8437-6. 
  2. 2,0 2,1 «Josep Gudiol i Ricart». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Articles relacionatsModifica

BibliografiaModifica