Obre el menú principal

Josep de Calassanç Vives i Tutó, O.F.M.Cap. (Sant Andreu de Llavaneres, 15 de febrer de 1854 - Monte Porzio Catone, prop de Roma, 7 de setembre de 1913) fou un frare caputxí i cardenal català que estigué molt a prop dels papes Lleó XIII i Pius X.[1]

Infotaula de personaJosep de Calassanç Vives i Tutó, O.F.M.Cap.
Josep de Calassanç Vives i Tutó.jpg
Biografia
Naixement (es) José de Calasanz Vives y Tutó
15 de febrer de 1854
Sant Andreu de Llavaneres
Mort 7 de setembre de 1913(1913-09-07) (als 59 anys)
Monte Porzio Catone
Lloc d'enterrament Parròquia de Sant Andreu de Llavaneres 
External Ornaments of a Cardinal Archbishop.svg  Cardenal 

19 juny 1899 –
Dades personals
Religió Església Catòlica
Educació Universitat de Santa Clara
Activitat
Ocupació Sacerdot catòlic
Orde religiós Orde de Frares Menors
Ordenació sacerdotal Tolosa, 26 de maig de 1877
Consagració No consagrat
Proclamació cardenalícia 19 de juny de 1899
per Lleó XIII
Cardenal diaca de Sant'Adriano al Foro
Participà en
1903Conclave de 1903

Escut d'armes Josep de Calassanç Vives i Tutó, O.F.M.Cap.
Modifica les dades a Wikidata

Contingut

EstudiantModifica

Va fer els primers estudis a l'Escola Pia de Mataró, i el 1869 ingressà al noviciat dels framenors caputxins d'Antigua, Guatemala, on l'any següent professà. El 1872 féu els vots perpetus i seguidament tingué breus estades als monestirs de Fontenay-le-Comte (França) i Ibarra (Equador). El 1874 es llicencià en teologia i en dret canònic a la University of Santa Clara (Califòrnia). El 1877 fou ordenat sacerdot a la catedral de Tolosa de Llenguadoc de mans de l'arquebisbe Florian Jules Félix Desprez, cardenal del títol de Ss. Marcellino e Pietro. Tot seguit Vives i Tutó fou nomenat rector del Col·legi Seràfic de Perpinyà, on romangué fins al 1880.

Junt amb la seva comunitat, va arribar a Igualada el 2 de febrer de 1880 per restaurar-hi el convent dels Caputxins.[2] Entre el 1880 i el 1887 regí el Col·legi Seràfic d'Igualada ubicat en dependències del convent. Tanmateix el 1884 havia estat nomenat comissari dels Caputxins a Espanya i havia deixat la ciutat.[2] El 1887 fou reclamat a Roma per a ocupar els càrrecs de secretari del procurador general de l'Orde Caputxí i de consultor de la Suprema Congregació del Sant Ofici. Més tard el nomenaren consultor de les Congregacions de Propaganda Fide (1889), del Concili (1894) i d'Afers Eclesiàstics Extraordinaris (1895). Fou el secretari de la comissió papal per a l'estudi de la validesa de les ordenacions sacerdotals de l'Església Anglicana (1895-1896).

 
Retrat

CardenalModifica

El 1896 fou nomenat definidor general de l'Orde Caputxí, d'una banda, i de l'altra president honorari del I Concili Plenari de l'Església Llatinoamericana, que se celebrà el 1899. En el consistori del 19 de juny de 1899, quan tenia 45 anys, fou creat cardenal diaca de Sant'Adriano al Foro[3] També presidí a Roma el Congrés Internacional d'Ordes Seculars (1900) i aconseguí la unificació dels diversos corrents d'observança franciscana. Assistí el papa Lleó XIII en el seu llit de mort (1903) i participà en el conclave que elegí el successor d'aquest, sant Pius X, el qual nomenà Vives i Tutó el seu confessor particular i, el 1908, prefecte de la Sagrada Congregació dels Religiosos.

Hom considera Vives l'autor material de l'encíclica Pascendi Dominici Gregis (1907) de Pius X, raó per la qual Vives fou objecte d'encesos atacs per part del corrent modernista francès i alemany.[4] Ocupà llocs de direcció en l'organització secreta antimodernista Sodalitium Pianum.[5] Des de l'any 1908 fins a la seva mort, fou l'únic membre no italià de la comissió de sis cardenals encarregada de la redacció del Codi de Dret Canònic[6] endegat per sant Pius X el 1907 i proclamat per Benet XV el 1917, que continuà vigent fins a l'any 1983.

Intervingué directament en la lluita contra l'integrisme clerical a l'estat espanyol. El 1902 treballà per impedir la remodelació de les diòcesis de Catalunya quan es volien eliminar les que no coïncidien amb una capital de província i per evitar l'execució del decret del comte de Romanones que volia obligar les escoles catalanes a ensenyar el catecisme en castellà. Fou l'impulsor dins la Cúria vaticana de la consagració episcopal de Josep Torras i Bages (1899) i el principal sostenidor de mossèn Jacint Verdaguer en les dificultats d'aquest amb la jerarquia eclesiàstica.[7]

 
Monument al cardenal Vives i Tutó a Sant Andreu de Llavaneres

Publicà un centenar de llibres de patrística, dret canònic i hagiografies de frares franciscans de tots els temps.

MortModifica

Els darrers mesos de la seva vida presentà símptomes de malaltia mental, per la qual cosa es reclogué en un convent caputxí de Frascati. Morí de les seqüeles d'una operació d'apendicitis i fou sebollit al mausoleu caputxí del cementiri de Campo Verano de Roma. L'any 2003 les seves restes foren traslladades a la parròquia de Sant Andreu de Llavaneres, el seu poble natal, que ja li havia erigit un monument. També havia estat nomenat fill adoptiu d'Igualada, ciutat que posà el seu nom a un carrer.[2] Igualment en té un de dedicat a la ciutat de Barcelona.

Des del cardenal Francesc de Remolins (1462-1518), Vives i Tutó ha estat l'únic cardenal català d'influència determinant en la Cúria Romana i en el govern de l'Església universal.

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Josep de Calassanç Vives i Tutó  
  1. «Josep de Calassanç Vives i Tutó». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 2,2 Maria Antonia Bisbal i Sendra, Maria Teresa Miret i Solé, Diccionari Biogràfic d'Igualadins, ISBN 8423202461
  3. Aquesta església romana fou secularitzada l'any 1932 i els seus elements atorgats a la parròquia de Santa Maria della Mercede. El títol cardenalici fou suprimit el 25 de gener de 1946 per la constitució apostòlica Sancti Hadriani ecclesia del papa Pius XII.
  4. Ferran Blasi i Birbe, «El cardenal Vives i l’Església del seu temps» en: Temes d'Avui, num. 28, 2008, pàgines 132-133
  5. Catàleg de l'exposició Gaudi i Verdaguer: tradició i modernitat a la Barcelona del canvi de segle, 1878-1912, Barcelona, Ed. Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura de Barcelona i Triangle Postals, Març de 2002, pàgina 58, ISBN 9788493211332
  6. Código de Derecho Canónico. Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos, 1949³, p. XLII.
  7. Serra de Manresa, Valenti «Cent anys del traspàs del cardenal Vives i Tutó». Serra d'Or, 646, octubre 2013, pàg. 7-9/711-713.