Joséphine Baker

(S'ha redirigit des de: Josephine Baker)

Joséphine Baker Joséphine Baker (pàg.) (Saint Louis, 3 de juny de 1906 Hospital de la Salpêtrière, 12 d'abril de 1975), va ser una cantant, ballarina, actriu, vedet principal, membre de la resistència francesa, francmaçona[Nota 1] i activista pels drets civils estatunidenca nacionalitzada francesa. La seva carrera es va centrar principalment a Europa, principalment a França. Va ser la primera dona negra que va protagonitzar una pel·lícula cinematogràfica important, la pel·lícula muda de 1927 La Sirène des tropiques, dirigida per Mario Nalpas i Henri Étiévant.[1]

Infotaula de personaJoséphine Baker
Josephine Baker 1950.jpg
Baker a L'Havana, Cuba (1950) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(en) Freda Josephine McDonald Modifica el valor a Wikidata
3 juny 1906 Modifica el valor a Wikidata
Saint Louis (Missouri) Modifica el valor a Wikidata
Mort12 abril 1975 Modifica el valor a Wikidata (68 anys)
Hospital de la Salpêtrière (França) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Hemorràgia cerebral Modifica el valor a Wikidata)
Lloc d'enterramentMònaco Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Grup ètnicAfroamericà Modifica el valor a Wikidata
ReligióCatolicisme Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióCantant, vedet, actriu de cinema, artista de carrer, ballarina, música de jazz, model i actriu Modifica el valor a Wikidata
PeríodeSegle XX Modifica el valor a Wikidata
Activitat1921 Modifica el valor a Wikidata –
GènereCabaret, music hall i pop francès Modifica el valor a Wikidata
MovimentHarlem Renaissance Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
Rang militarpodporuchik Modifica el valor a Wikidata
InstrumentVeu Modifica el valor a Wikidata
Segell discogràficColumbia Records
RCA Records
Mercury Records Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius
Família
FillsJean-Claude Baker Modifica el valor a Wikidata
Premis

Lloc webcmgww.com… Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0001927 Allocine: 7491 Allmovie: p80445 TV.com: people/josephine-baker IBDB: 30698
Musicbrainz: 549dc0da-d165-4bff-839e-dca65cf51c0c Discogs: 378436 Allmusic: mn0000764178 Find a Grave: 6789 Modifica els identificadors a Wikidata

Durant la primera etapa de la seva carrera artística, Baker va ser reconeguda com a ballarina i va ser una dels intèrprets més famososes en encapçalar les revistes de Folies Bergère a París. La seva actuació a la revista Un vent de folie (1927) va causar sensació a París. El seu vestit, format només per una faldilla curta de plàtans artificials i un collaret de perles, es va convertir en una imatge icònica i un símbol de l’Era del Jazz i de la dècada del 1920. Baker va ser celebrada per artistes i intel·lectuals de l'època, que la van batejar amb noms com la «Venus Negra», la «Perla Negra», la «Venus de Bronze» i la «Deessa Criolla».

Nascuda a St. Louis, Missouri, va renunciar a la seva ciutadania estatunidenca i es va convertir en ciutadana francesa després del seu matrimoni amb l'industrial francès Jean Lion el 1937.[2] Va criar els seus fills a França; «J'ai deux amours, mon pays et Paris» (Tinc dos amors, el meu país i París), va dir una vegada Baker.[3]

Va ser coneguda per ajudar i jugar un paper important en la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial. Després de la guerra, els militars francesos li van concedir la Creu de Guerra 1939-1945 i va ser nomenada Dama de la Legió d'honor pel general Charles de Gaulle.[4]

Després va utilitzar la seva gran popularitat en la lluita contra el racisme i per a l’emancipació dels afroamericans. Baker es va negar a actuar en espectacles segregats als Estats Units d'Amèrica i destaca per les seves contribucions al moviment pels drets civils. El 1968, després de l'assassinat de Martin Luther King Jr., Coretta Scott King li va oferir el lideratge no oficial del moviment als Estats Units. Després de pensar-ho bé, Baker va rebutjar l'oferta per preocupació pel benestar dels seus fills.[5][6]

BiografiaModifica

InfànciaModifica

Freda Josephine McDonald, més coneguda com Joséphine Baker, nascuda a Saint Louis, Missouri (Estats Units d'Amèrica), va ser una cantant i ballarina estatunidenca nacionalitzada francesa el 1937, mestissa d'afroamericà i nadiu americà.[7][8] Probablement descendia d'Eddie Carson, un músic ambulant.[9] Com artistes, els seus pares cantaven i tenien un número de ball junts, però Eddie Carson va abandonar la seva família el 1907.[10] Carrie McDonald, la seva parella, es va tornar a casar amb un treballador, Arthur Martin.

La jove va passar una part de la seva infància alternant l’escola i fent tasques domèstiques per a persones riques, on la seva mare l’enviava a treballar.[11]

En aquell moment, Josephine Baker no tenia altra opció que contribuir, a través del seu salari, a mantenir els seus germans dels quals ella era la gran. La família era molt pobra i va augmentar encara més; Carrie i Arthur van tenir tres fills: Richard, Margaret i Willie Mae, que també tenien que ser alimentats.[12] Joséphine va deixar l'escola el febrer de 1920 per casar-se, tal com indiquen els registres de l'establiment públic al qual va assistir a St. Louis,[13] amb Willie Wells. Ell i Joséphine, que aleshores tenia 13 anys d'edat, van viure a la casa dels pares d'ella.

Inicis al music-hallModifica

Artista de carrerModifica

Després de finalitzar el seu primer matrimoni el 1920, Joséphine Baker, qui ballava des de ben petita,[14] es va unir a un trio d’artistes de carrer anomenat Jones Family Band, que posteriorment es va integrar al grup itinerant Dixie Steppers.[13] Va ser quan la seva gira es va aturar a Filadèlfia quan Joséphine va conèixer Willie Baker, amb qui es va casar el 1921 i amb qui es va establir.[15] Per guanyar-se la vida, ballava al Standard Theatre, on guanyava 10 dòlars a la setmana.[16]

Ballarina a BroadwayModifica

Però Josephine Baker pensava en gran, i les ganes de ballar a Broadway l’empenyen, amb prou feines als 16 anys d'edat, a deixar el seu segon marit per anar a provar sort a Nova York. Un cop allà, no triga en aparèixer a la sala de música de Broadway del carrer 63, el Daly's 63rd Street Theatre. Allà, va patir diverses negatives del director abans que finalment se li oferís un petit paper. Es va unir a la companyia del musical Shuffle Along, una comèdia musical molt popular en aquell temps interpretada nomès per afroamericans. Després de dos anys de gira, va deixar l'espectacle i es va unir amb els Chocolate Dandies, que al seu torn els va deixar per a entrar al Plantation Club, on coneix Caroline Dudley Reagan. Aquesta socialista, esposa de l'agregat comercial de l'ambaixada estatunidenca a París, Donald J. Reagan, veu en Joséphine Baker un gran potencial i li va oferir un salari de 250 dòlars a la setmana si acceptava seguir-la a França, on Reagan volia muntar un espectacle en què Joséphine Baker seria l’estrella i que la faria famosa: la Revue nègre (la Revista negra).[17]

Viatge a FrançaModifica

El 25 de setembre de 1925, el Berengaria,[18] el vaixell en què va fer la travessia Joséphine Baker, va arribar al port de Cherbourg. En el moment que arriba a París comença assajar. El 2 d’octubre de 1925 es va estrenar la Revue nègre al Théâtre des Champs-Élysées. Vestida amb una senzilla faldilla de plàtans falsos, balla a un ritme de xarleston (música llavors desconeguda a Europa) la interpretació d’un quadre anomenat La Danse sauvage (La dansa salvatge).

L’escàndol va donar pas ràpidament a l’entusiasme general. Es va convertir en la musa dels cubistes, que veneren el seu estil i les seves formes, i va despertar l’entusiasme dels parisencs pel jazz i les músiques negres. En aquell moment, va conèixer Georges Simenon, qui la va contractar com a secretària.

La Revue nègreModifica

El reeiximent reservat a Joséphine Baker en la Revue nègre formava part de la «visió benèvola i condescendent cap als negres (o els colonitzats en general)» dels francesos de la dècada del 1920, «que va succeir als discursos de la por al salvatge, més característic de la Belle Époque», segons Sophie Jacotot.[19] Tanmateix, és just dir que aquest personatge del «salvatge» va permetre convertir Josephine Baker en la pionera del que alguns qualifiquen com a «renaixement negre» basat en una barreja de jazz, el dadaisme, art negre i cubisme.[20]

El 1926 va conèixer un antic picapedrer de Sicília, sovint considerat un «gigoló», Giuseppe Abatino (també conegut amb el nom de «Pepito»), amb qui va iniciar una relació que va durar fins al 1936.[21] Durant aquest període, ell va ser el seu impresari, el seu gerent i el seu mentor. La seva relació es correspon amb el període de l'ascensió de Joséphine Baker.

Després d’una gira per Europa, Joséphine Baker va dirigir una revista al teatre Folies Bergère el 1927 acompanyada d’un guepard, que va terroritzar l’orquestra i va fer estremir el públic. Aquell mateix any, la jove estrella va començar a cantar i, seguint els consells de Giuseppe, va participar a la pel·lícula La Sirène des tropiques (1927). Giuseppe va obrir el club «Chez Joséphine» i va organitzar la gira mundial de la cantant el 1928.

Magie noireModifica

En aquella època, ella va ser la inspiració d'un dels vuit contes de Magie Noire (1928) de Paul Morand, que presenta la ballarina com una afroamericana del Congo, iniciada en pràctiques vodú a Harlem de la dècada del 1920; en aquesta obra marcada per la fantasia i l'erotisme, l'escriptor fa un homenatge a la cultura negra, en un moment en què «l'art negre» estava de moda en determinats cercles artístics i socials.

J'ai deux amoursModifica

Henri Varna, director del Casino de París, a través del seu impresari Émile Audiffred, la va contractar per dirigir la revista de la temporada 1930-1931 i li va comprar un guepard, anomenat Chiquita. El 1931 va assolir un reeiximent inoblidable amb la cançó J'ai deux amours (Tinc dos amors), composta per Vincent Scotto.

Alguns cineastes li ofereixen papers en pel·lícules, com Marc Allégret. A continuació, va intrepretar dues pel·lícules dedicades a ella i per les quals Abatino va escriure el guió: Zouzou (1934) amb Jean Gabin i la famosa cançó Fifine (composta per Vincent Scotto, Henri Varna i Émile Audiffred), i la Princesse Tam Tam (1935), que no va assolir el reeiximent esperat. En canvi, en els espectacles de music hall reuneix un públic més nombrós, cantant i ballant fins i tot el tango Voluptuosa de José Padilla.

La seva gira pels Estats Units d'Amèrica de 1936 tampoc no va tenir el reeiximent esperat. Amèrica és escèptica i alguns li retreuen que parli de vegades en francès o en anglès amb accent francès. «Pepito» i Joséphine Baker se separen després del fracàs d’aquestes Ziegfeld Follies.

Va tornar a França i va adquirir la nacionalitat francesa casant-se el 30 de novembre de 1937 a Crèvecœur-le-Grand amb el jove empresari del sucre Jean Lion (l'empresa Jean Lion et Compagnie encara existeix),[22] ja que Giuseppe Abatino va morir de càncer a tardor de 1936. John Lion era jueu i va començar patir persecucions antisemites. La nova parella es va mudar al Château des Milandes.

Al servei de la França LliureModifica

Vegeu també: Dones a la resistència francesa

Des del començament de la Segona Guerra Mundial, el setembre de 1939, Joséphine Baker es va convertir en una agent de contraespionatge, contractada per Jacques Abtey (cap del contraespionatge militar a París). Amb aquesta finalitat, va freqüentar l’alta societat a París i es va mobilitzar per la Creu Roja.[23][24] Després de la batalla de França, es va allistar el 24 de novembre de 1940 als serveis secrets de la França Lliure, també sota el comandant d'Abtey, qui va romandre com a oficial dels serveis secrets fins a l'Alliberament,[25] a França i al nord d'Àfrica, on estava sota la protecció de Si Ahmed Belbachir Haskouri, cap del gabinet de califa del Marroc espanyol.[23][26]

Instal·lada al Marroc entre 1941 i 1944, va donar suport a les tropes aliades i estatunidenques, i va emprendre una llarga gira en jeep (des de Marràqueix fins al Caire), i després al Pròxim Orient (des de Beirut fins a Damasc), recollint tota la informació que podia dels oficials que coneixia.[27]

Va realitzar missions importants durant la guerra i va utilitzat les seves partitures musicals per a ocultar missatges. Durant la seva primera missió a Lisboa, va amagar al sostenidor un microfilm que contenia una llista d’espies nazis, que va lliurar als agents britànics.[28] Després es va unir a la força aèria francesa, i va desembarcar a Marsella l'octubre de 1944.[25]

Durant l'Alliberament, va continuar les seves activitats amb la Creu Roja, i va cantar per als soldats i resistents prop del front, seguint amb els seus músics el progrés del 1r Exèrcit francès.[25] Les seves activitats durant la guerra li van valer, després de les hostilitats, la Medalla de la Resistència amb roseta (per decret del 5 d’octubre de 1946), i uns anys més tard la insígnia de Dama de la Legió d’Honor i de la Creu de Guerra 1939-1945 amb palma que rep de mans del general Martial Valin. Tota la seva acció com a resistent al servei de la França Lliure es detalla a l’obra de Charles Onana, Joséphine Baker contre Hitler.[29]

Ambaixadora de l’alta costura francesaModifica

Joséphine Baker va ser una de les primeres ambaixadores de l’alta costura francesa, «sobretot després de la Segona Guerra Mundial. França era molt pobra, de manera que no hi havia molts diners per promocionar l’alta costura francesa. Tot i això, Joséphine Baker era molt bona amiga de Christian Dior i Pierre Balmain, i els encantava vestir-la. Així, quan va tornar dels Estats Units el 1949-1950, Josephine s'havia vestit, en un espectacle, a l’escenari, amb aquests fabulosos vestits».[30]

El seu somni d’una germanor universalModifica

Després d’un embaràs en què Joséphine Baker va donar a llum un fill mort, va contraure una greu infecció postpart i va haver de sotmetre’s a una histerectomia a Casablanca el 1941.[31]

Amb Jo Bouillon, amb qui es va casar el 1947, va comprar el Château des Milandes a la Dordonya, que el va llogar el 1937 i on va viure fins al 1969.[32] Va acollir dotze nens de tots els orígens[Nota 2] que havia adoptat i que ella anomenava la seva «tribu arc de Sant Martí».[33]

Separada de Jo Bouillon el 1957 (la parella es va divorciar el 1961), es va gastar tota la seva fortuna en el Château des Milandes, on tenia treballant un nombrós personal, i va haver d’augmentar els seus concerts per continuar la seva obra.

La causa dels afroamericansModifica

Vegeu també: Segregació racial als Estats Units i Moviment afroamericà pels drets civils

Va tornar als Estats Units d'Amèrica el 1947 i el 1951 per intentar recuperar l'èxit. Allà, va ser víctima de la segregació racial, especialment durant l'incident del Stork Club el 16 d'octubre de 1951; mentre acusava el periodista present, Walter Winchell, de no haver-la defensat, aquest últim, molest, va decidir per trencar la seva reputació, anomenant-la comunista i enemiga del poble negre.[34]

El 1955, va amplificar a Europa l’onada d’indignació suscitada per l’assassinat (al comtat de Tallahatchie, Mississippi, Estats Units d'Amèrica) del jove afroamericà Emmett Till, seguit de l’absolució dels dos assassins, després de les seves confessions cíniques després del judici, un cop assegurada la impunitat.[Nota 3] Joséphine Baker va ser iniciada el 6 de març de 1960 a la lògia maçònica «La Nouvelle Jerusalem» de la Gran Lògia femenina de França. El 1964, Joséphine va tornar als Estats Units per donar suport al moviment pels drets civils del pastor Martin Luther King. El 1963, va participar a la Marxa sobre Washington pel treball i la llibertat organitzada per Martin Luther King, durant la qual va pronunciar un discurs, vestida amb el seu antic uniforme militar i les seves medalles.[28] En aquell moment, es va involucrar durant un temps en l'acció de LICA, que es va convertir en LICRA el 1979.[28]

CubaModifica

El 1931, el poeta Alejo Carpentier va publicar un article on donava compte de la influència de la rumba cubana en les cançons de Joséphine Baker. Durant les seves gires a Llatinoamèrica, la cantant va actuar a Cuba el 1950, el gener de 1951 i després el gener de 1952, però durant aquesta última data es va enfrontar al racisme quan se li va negar una habitació a l'Hotel Nacional de Cuba. Dos mesos després, Fulgencio Batista va tornar al poder amb un cop d'estat. Joséphine Baker es va comprometre llavors a crear una organització a Llatinoamèrica contra el racisme; prop de la parella presidencial argentina, Juan i Eva Perón, va obrir una sucursal a Buenos Aires i va intentar estendre’s al subcontinent, en particular a Cuba. La rep Batista, però aquest últim, advertit pel FBI i la màfia, la tracta amb menyspreu. El fet que activistes anti-Batista assisteixin als seus espectacles no ajuda a la seva situació. El 13 de febrer de 1953, mentre tornava a estar de gira a L'Havana, va tenir lloc una manifestació estudiantil al Malecón, reprimida violentament pel règim, i on va morir un jove. Les seves restes es van dipositar al gran amfiteatre de la universitat i Joséphine hi va per assistir a la vetlla del funeral. L’endemà, el cos és portat al cementiri durant una desfilada de desenes de milers de manifestants, encapçalats per Fidel Castro. Josephine Baker hauria decidit llavors oferir els beneficis d’un concert a la festa de Castro. El 18 de febrer va ser arrestada pels serveis d'intel·ligència militar de Batista, interrogada i finalment alliberada gràcies als diplomàtics francesos. Preguntada pel seu presumpte comunisme, ella ho nega, tot i que el FBI indica que havia actuat a la SFIO durant el mandat del Front Popular i que havia visitat l’URSS el 1936. Va acabar la gira el mateix mes a Teatre Campoamor i promet no tornar a Cuba fins que caigui el règim de Batista.[28]

El desembre de 1965 / gener de 1966 va ser convidada a Cuba per Castro, qui havia pres el poder uns anys abans. Hi són presents altres personalitats, com els escriptors Alberto Moravia i Mario Vargas Llosa i la parella Régis Debray i Elizabeth Burgos. Es va celebrar a l'Havana un important esdeveniment, una trobada de líders del Tercer Món (d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina), la Conferència Tricontinental, que té com a objectiu emancipar aquests països de les esferes d'influència soviètica i xinesa. El FBI de Hoover, que té un fitxer sobre Josephine Baker pel seu suport als afroamericans,[Nota 4] podria haver pensat que era l'enviada del general de Gaulle, en un context on França es planteja alliberar el seu país de l’OTAN. De la mateixa manera, el contraespionatge cubà tenia dubtes. En realitat, la seva presència era la continuació dels seus compromisos antiracistes. Ella va dir en una entrevista al diari Granma: «La Tricontinental és fantàstica amb aquesta gent de tots els països, tots els idiomes i tots els colors. És una oportunitat increïble de tenir un públic així. Tota la raça humana unida en una sola família». Abans de començar la conferència, coneix a Fidel Castro i l’adverteix que intentaran assassinar-la. No se sap de qui va obtenir aquesta informació, però cal assenyalar que al mateix temps es van neutralitzar les xarxes anti-Castro i els intents d’atac. Es va destacar pel seu entusiasme polític, cantant a la seu de la delegació nord-vietnamita, sent aclamada a la plaça de la Revolució i tocant al teatre Garcia Lorca davant de Castro. Una de les seves actuacions fins i tot s’emet en directe per la televisió cubana i enregistra un disc. Abans de marxar, Castro la convida a anar a la badia de Cochinos, on un desembarcament recolzat pels Estats Units havia fracassat el 1961. Davant dels periodistes, declara: «Estic contenta de ser la testimoni del primer gran fracàs de l’imperialisme americà!».[28]

Abandona l’illa a finals de mes, però promet tornar al juliol, convidada per Castro a passar-hi les vacances amb els seus fills. Víctima de problemes de salut a l’intestí, va ser hospitalitzada en tornar a l’Hospital Americà de París. De Gaulle li envia una enorme corona de flors. A l’estiu torna a Cuba i es troba amb el Líder Máximo. Va rebre un certificat de tinent de les forces armades revolucionàries cubanes. El 1967, després de la mort de Che Guevara, va escriure una carta de condol a Castro.[28]

Anys difícilsModifica

El juny de 1964, Joséphine Baker, amb molts deutes i assetjada per les autoritats fiscals, va llançar una apel·lació per salvar la seva propietat a Dordonya, on vivien els seus fills; finalment anuncia la subhasta del Château des Milandes.

Emocionada i preocupada per la seva angoixa, Brigitte Bardot va participar immediatament en els mitjans de comunicació en el rescat i va enviar un important xec a Joséphine, a qui encara no coneixia directament.[35] Tanmateix, el castell es va vendre finalment per una dècima part del seu valor el 1968. Aplicant la llei francesa, després d'haver viscut a l'única cuina del castell, i fins i tot passar una nit fora i davant de la porta, va obtenir un reconeixement que li va permetre romandre al castell fins al 15 de març de 1969.

Jean-Claude Brialy l'ajuda i l'acull al seu cabaret La Goulue per actuar regularment a París. Després de la seva violenta expulsió del Château des Milandes, va estar hospitalitzada durant un temps, però ràpidament va trobar la força necessària per a garantir l'espectacle. Els dilluns, el seu dia lliure, Joséphine viatja sola per Europa per complir compromisos a Brussel·les, Copenhaguen, Amsterdam o Berlín.[36]

Tot i que Joséphine Baker estava pràcticament arruïnada, la princesa Grace de Mònaco, amiga de la cantant d’origen estatunidenc i artista com ella, va oferir allotjament a Ròcabruna per a la resta de la seva vida, i li va convidar a Mònaco per a espectacles benèfics.[37]

També ajudada per la Creu Roja, Joséphine Baker va tornar a l’etapa parisenca de l’Olympia el 1968, després a Belgrad el 1973, al Carnegie Hall el 1973, al Royal Variety Performance, i al Palladium de Londres el 1974. A París, ella va estar a la Gala del Circ el 1974.

El 1968, durant els fets de maig que van sacsejar el règim gaullista, va participar al capdavant de la processó en la gran manifestació de suport al president a l’avinguda dels Camps Elisis.[28]

El 24 de març de 1975, per a celebrar els seus cinquanta anys de carrera artística, va inaugurar la retrospectiva Joséphine a Bobino, de la qual el príncep Rainier III i la princesa Grace estaven entre els mecenes. A la sala hi havia, entre d'altres, Alain de Boissieu (gendre de Charles de Gaulle), Sophia Loren, Mick Jagger, Mireille Darc, Alain Delon, Jeanne Moreau, Tino Rossi, Pierre Balmain, i la princesa Grace de Mònaco com a convidada d'honor. L’espectacle, per al qual s’havien venut tots els seients amb setmanes d’antelació, no va obtenir pràcticament res més que crítiques extasiades. Després de l'espectacle, 250 persones van ser convidades a sopar al Bristol.[36]

La seva mortModifica

El 9 d'abril de 1975, va tornar al seu apartament parisenc desprès de la seva catorzena actuació davant d'un públic entusiasta.[38] L’endemà, el 10 d’abril, Joséphine Baker, víctima d’un ictus va ser transportada en coma profund a l’Hospital de la Pitié-Salpêtrière, on va morir el 12 d’abril, als 68 anys d'edat.[39]

Va rebre honors militars i es va celebrar un funeral catòlic el 15 d'abril de 1975 a l'església de la Madeleine de París. Després d'un funeral el 19 d'abril a l'església de Sant Carles de Montecarlo, va ser enterrada al cementiri de Mònaco.[40][41][42]

Com artistaModifica

Tot i que inicialment Joséphine Baker va ser percebuda com una sensació exòtica, una afroamericana encantadora amb una influència increïble,[43] va saber forjar-se una sòlida reputació en els nivells superiors de la societat parisenca, per la qual va arribar a encarnar el caràcter de una «Venus de banús».[44] Sabia utilitzar intel·ligentment aquesta imatge i manipular-la com volia, donant forma al seu propi personatge públic sinònim d’emancipació, simbolitzant totes les formes de llibertat (des del swing als drets civils, inclosa la lluita contra el feixisme), i només defineix el seu destí a la seva manera.[44]

Jean-Gabriel Domergue la va pintar nua en un quadre (1936)[45] que va sortir a la venda pública a Lille el 28 de març de 1999 (reproducció a La Gazette de l'Hotel Drouot núm. 11 del 12 de març de 1999, pàg. 177)

ObresModifica

FilmografiaModifica

Operetes i comèdies musicalsModifica

CançonsModifica

  • 1930 : «J'ai deux amours»; lletra de Géo Koger i Henri Varna amb música de Vincent Scotto. Escoltant atentament els enregistraments de l’època, ens adonem que va modificar la primera línia del cor de la seva cançó preferida («Tinc dos amors, el meu país i París ...»), que es va convertir després de la guerra en «Jo tinc dos amors, el meu país és París ... ».
    Era la cançó preferida de Josephine Baker i, fins al final de la seva vida, quan entrava en un escenari, a un plató de televisió o fins i tot un restaurant o una discoteca, l’orquestra s’aturava i reproduïa els primers compassos del tema d’aquesta cançó. Una d’aquestes escenes es recull a la pel·lícula La Rumba (1987), on la cantant Vivian Reed interpreta el paper de Josephine Baker.
  • 1930 : «La Petite Tonkinoise», adaptació de la cançó creada per Pierre Paul Marsalès «Polin» el 1906; lletra de Georges Villard, i música d'Henri Christiné i Vincent Scotto.
  • 1934 : «C'est lui», canço de la pel·lícula Zouzou.
  • 1934 : «Haïti», canço de la pel·lícula Zouzou; lletra d'Émile Audiffred, i música de Vincent Scotto.
  • 1935 : «Sous le ciel d'Afrique», cançó de la pel·lícula Princesse Tam Tam, amb els Comedian Harmonists; lletra d'André de Badet, i música de Jacques Dallin.

I també, «Dis-moi Joséphine» (adaptació francesa de Marc Cab, Léo Lelièvre i Henri Varna de la cançó hongaresa «Gyere Josephine»; lletra de Laszlo Szilagyi, i música de Zerkovitz Bela), «Chant d'amour de Tahiti», «Doudou», «Mon cœur est un oiseau des îles», «Nuit d'Alger,» «Sans amour», «Bye Bye Blackbird», «Dans mon village», «C'est si facile de vous aimer», «Paris...Paris», «De temps en temps», «Vous faites partie de moi», «C'est un nid charmant», «Si j'étais blanche», «Sur deux notes», «J'attendrai», «La conga blicoti», «Chiquita Madame», «Sérénade Céleste», «Donnez-moi la main», «Paris, mes amours», «Bésame mucho», «You're driving me crazy», «Voulez-vous de la canne à sucre?», «Mayari», «Madiana», etc.

Vida sentimentalModifica

Entre els homes que han format part de la vida sentimental de Joséphine Baker hi ha:

  • Willie Wells: 1919-1920 (divorci). Als tretze anys d'edat es va casar amb aquest treballador d'una foneria que el va conèixer quan ella treballava de cambrera. El seu matrimoni va acabar quan Joséphine li va trencar una ampolla al cap.
  • William Howard Baker: 1921-1923 (divorci). Viatjant al nord dels Estats Units d'Amèrica amb els grup d'artistes de carrer itinerant Dixie Steppers, es va casar, als quinze anys d'edat, amb William Baker, un noi que treballava en un dels hotels de luxe de Pullman Hotels and Resorts, a Filadèlfia. El va deixar per anar a París, conservant el seu nom, que va passar així a la posteritat.
  • Giuseppe Abatino (conegut com «Pepito»): 1926-1936. Es diu que la unió entre l'actriu i aquest picapedrer italià mai ha tingut una base legal. Va organitzar per a ella una gira mundial que va començar el març de 1928. Àustria, Hongria, Iugoslàvia, Dinamarca, Romania, Txecoslovàquia, Alemanya, Països Baixos, Argentina, Xile, Uruguai, i Brasil. A tot arreu, el seu pas va suscitar controvèrsia i va augmentar la seva popularitat, contribuint fortament a la venda dels seus discos i les seves Memòries. El fracàs dels Ziegfeld Follies va precipitar la seva ruptura sentimental.
  • El 1929, durant el viatge amb vaixell de tornada del Brasil, l'arquitecte Le Corbusier es va enamorar de Joséphine Baker. De la seva trobada encara hi ha dibuixos de Joséphine fets per l'arquitecte, encara solter en aquella data, però sembla ser que aquesta possible relació sigui només un rumor.
  • Jean Lion: 1937-1940 (divorci). En casar-se el 30 de novembre de 1937 a Crèvecœur-le-Grand amb aquest jove empresari jueu de 27 anys d'edat que va fer fortuna amb sucre refinat, Joséphine va rebre la nacionalitat francesa.
  • Jo Bouillon: 1947-1961 (separació el 1957, divorci el 1961). Aquest director d'orquestra de Montpeller acompanyava Georgius, Mistinguett, Maurice Chevalier i Joséphine a París i de gira. Joséphine va viure amb ell al Château des Milandes. Va patir un avortament involuntari molt violent al seu costat. Desprès d'això, formen i duen a terme el seu projecte junts per adoptar nens de diferents nacionalitats, per tal de demostrar que la convivència de diferents «races» pot funcionar. Finalment, adopten dotze infants.
  • Robert Brady: 1973-1974. Va conèixer aquest artista i col·leccionista d'art estatunidenc durant una de les seves estades als Estats Units d'Amèrica. Donats els fracassos dels seus quatre matrimonis anteriors, decideixen casar-se en una església buida a Acapulco (Mèxic), però se separen un any després.

Joséphine Baker era bisexual.[Nota 5][46][47] Casada amb diversos homes, també va mantenir relacions sentimentals amb dones al llarg de la seva vida adulta.[46] Tanmateix, mai va revelar aquest aspecte de la seva personalitat al seu públic.[46] Entre les seves amants famoses hi ha l’escriptora francesa Colette[46] i Frida Kahlo.[48] Jean-Claude Baker, un dels seus fills, esmenta a la biografia sobre la seva mare sis de les seves amants: Clara Smith, Evelyn Sheppard, Bessie Allison, Mildred Smallwood (a qui va conèixer durant la seva vida primers anys als escenaris dels Estats Units), la seva compatriota afroamericana expatriada Ada «Bricktop» Smith, i la novel·lista francesa Colette (després de traslladar-se a París).[49]

Tot i la seva pròpia bisexualitat i el seu compromís contra el racisme (sobretot amb la seva participació en certes accions del moviment pels drets civils dels afroamericans),[47] va ser capaç de mostrar homofòbia;[46] per exemple, va expulsar un dels seus fills de casa seva, Jarry Bouillon Baker, i el va enviar al seu pare, perquè era homosexual.[47] Segons ella, temia que infectés els seus germans.[47]

HomenatgesModifica

Homenatges artísticsModifica

  • Cap al 1928, l'artista estatunidenc Alexander Calder va produir una obra d’estructura de filferro, «Joséphine Baker IV», exposada al Centre Pompidou de París.
  • El cantautor britànic i francòfil Bill Pritchard homenatja Joséphine Baker en dues de les seves cançons: «The Invisible State» (1986) i «Sheltered Life» (1987), sobretot per la seva lluita contra el racisme als Estats Units i per haver tingut va assumir amb coratge la seva vida com a dona alliberada, molt per davant del seu temps.
  • El cantautor italo-belga Salvatore Adamo ret homenatge a Joséphine Baker a la cançó «Noël sur les Milandes» (àlbum Petit Bonheur, 1970).
  • El 3 de juny de 2006, per celebrar el centenari del seu naixement, es va inaugurar una estàtua de bronze al fons del Château des Milandes, en presència del seu fill gran Akio i de Sonia Rolland. Aquesta estàtua va ser encarregada per l'associació Opération Joséphine a l'escultora Chouski. Aquesta associació volia retre homenatge a tres aspectes de la personalitat de Joséphine Baker: la seva acció de resistència durant la Segona Guerra Mundial, la seva lluita contra el racisme i l'adopció dels seus dotze fills.
  • El juliol de 2006, Pierrette Dupoyet va crear un espectacle per al Festival d'Avignon: Joséphine Baker, un pli pour vous… retratant el dolorós episodi de l'expulsió de Milandes.[50]
  • L'album Hommage à Joséphine, realitzat per DJ Cédric Gervais pel centenari del naixement de Joséphine, on es barreja música electrònica contemporània i sons d'època, va ser produït pel segell Ethnic Music amb l'acord dels fills de Joséphine.
  • El 2007 i 2008, li va ser dedicada la comèdia musical Jo et Joséphine. Dirigits per Jacques Pessis, els artistes principals són Grégori Baquet i Aurélie Konaté. Va ser nominada al Marius a la millor interpretació femenina en un paper protagonista.[51][52].
  • La pel·lícula L'Autre Joséphine, coescrita per Philip Judith-Gozlin i Brian Bouillon-Baker, fill de Joséphine Baker, dirigida per Philip Judith-Gozlin, estrenada el 2009, va ser produïda per la companyia audiovisual Golda Production.
  • L'opereta Simenon et Joséphine, composta per Patrick Laviosa, pren el pretext de la reunió (real) de Joséphine Baker i Georges Simenon per descriure la carrera dels dos personatges. Va ser creada a l’Opéra de Liège i finançada per la regió valona.
  • Joséphine Baker és un personatge recurrent de la sèrie de còmics Odilon Verjus escrita per Yann Le Pennetier i dibuixada per Laurent Verron. Apareix als volums 4, 6 i 7.
  • La bella agent Joé és un personatge recurrent de la sèrie de còmics Les Brigades du temps escrita per Kris i dibuixada per Bruno Duhamel. A més del seu nom i la seva aparença física que la converteix en el doble de Joséphine Baker, el personatge és un dels millors agents de les brigades de l’època, una referència indirecta al paper històric que va jugar Josephine Baker en els serveis secrets durant la guerra.

Indrets dedicatsModifica

CondecoracionsModifica

NotesModifica

  1. Joséphine Baker va ser iniciada el 1960 a la lògia maçònica La Nouvelle Jerusalem de la Gran Lògia femenina de França. (Dictionnaire universelle de la Franc-maçonnerie - Larousse 2011 - p.110)
  2. Teruya i Akio (Japó), Jari (Finlàndia), Luis (Colòmbia), Jean-Claude, Moïse i Noël (França), Brahim (reanomenat Brian) i Marianne (Algèria), Koffi (Costa d'Ivori), Mara (Veneçuela), i Stellina (Marroc).
  3. Segons el documental alemany de 2006, Une diva noire dans un monde de Blancs, d'Annette von Wangenheim, emès l'11 de gener de 2009 a l' Arte.
  4. S’indica en particular al principi: «Màxim secret - Assumpte: recopilar informació de l'Oficina [del FBI] sobre la cantant i artista de music-hall negra Joséphine Baker, actualment a Cuba per a l'anomenada conferència Tricontinental. Baker és una ballarina, ciutadana expatriada dels Estats Units, que ha establert la seva residència a França. En el passat, ha estat procomunista en les seves declaracions i ha denunciat públicament els Estats Units en nombroses ocasions.»
  5. «El 1925, any en què es va publicar Gatsby, Joséphine Baker (qui, com moltes dones cantants de blues de l’època, era coneguda per ser bisexual), va ser expatriada a París, cosa que va oferir una major emancipació racial i sexual que als Estats Units. (Smith, 198).», en Jordan Baker, Gender Dissent, and Homosexual Passing in The Great Gatsby per Maggie Gordon Froehlich, Universitat Estatal de Pennsylvània (vegeu Jordan Baker Gender Dissent an Homosexual Passing in The Great Gatsby)

ReferènciesModifica

  1. Atwood, 2011, p. 77.
  2. Kelleher, Katy. «She'll Always Have Paris» (en anglès). Jezebel, 26-03-2010.
  3. «Josephine Baker: The life of an artist and activist» (en anglès). Al Jazeera.
  4. Roberts, Kimberly «Remembering Josephine Baker» (en anglès). Philadelphia Tribune, 08-04-2011.
  5. Baker, 1993.
  6. Bouillon, 1977.
  7. «Joséphine Baker, la châtelaine arc-en-ciel» (en francès). Télérama.
  8. «Biographie de Josephine Baker» (en francès). Universal Music France.
  9. Bryan i O'Connor, 1988, p. 2.
  10. Rose, 1989, p. 26.
  11. Sauvage, 2006, p. 40-41.
  12. Rose, 1989, p. 11.
  13. 13,0 13,1 Rose, 1989, p. 48.
  14. Sauvage, 2006, p. 39.
  15. Rose, 1989, p. 50.
  16. Sauvage, 2006, p. 46.
  17. Sauvage, 2006, p. 48-52.
  18. Sauvage, 2006, p. 53.
  19. Sophie Jacotot, «Danses de société des Amériques en France dans l'entre-deux- guerres : les mirages de l'exotisme», dans Schmitt Pantel, Pauline. Hypothèses 2007 : Travaux de l'École doctorale d'histoire de l'université Paris I Panthéon-Sorbonne. Publications de la Sorbonne, 2008, p. 60. .
  20. Fabre, Michel «La Revue indigène et le mouvement Nouveau Noir». Revue de littérature comparée, 51(1), gener/març 1977, pàg. 30-39.
  21. Fiasconaro, Antonio. «Il conte siciliano che scopri la cantante ballerina Josephine Baker» (en italià). La Sicilia, 01-12-2014.
  22. Limore, 2015.
  23. 23,0 23,1 Labiausse, Kevin «Joséphine Baker au service de la France Libre» (en francès). Le Patriote résistant, octubre 2006.
  24. Abtey, 1948.
  25. 25,0 25,1 25,2 Jean-Luc Barré, « Baker, Joséphine (1906-1975) », en Claire Andrieu, Philippe Braud, Guillaume Piketty (dir.), Dictionnaire de Gaulle, Paris, Robert Laffont, col. « Bouquins », 2006.
  26. Bonini, 2000, p. 130.
  27. Bahaddou, 2009, p. 17.
  28. 28,0 28,1 28,2 28,3 28,4 28,5 28,6 Faligot, Roger «Joséphine Baker, notre agent à La Havane» (en francès). Vanity Fair, febrer 2014, pàg. 148-157.
  29. Onana, 2006.
  30. «How Josephine Baker Helped Save Post-War French Fashion» (en anglès). Huff Post, 06-07-2010.
  31. Jules-Rosette, 2007, p. 290.
  32. Bommelaer, Claire «Des trésors patrimoniaux aux allures de carte postale» (en francès). Le Figaro, encart « Le Figaro et vous », 6-7 maig 2017, pàg. 28.
  33. «La famille arc-en-ciel de Josephine Baker» (en francès). Nôtre famillle.
  34. Onana, 2006, p. 118.
  35. Bardot, Brigitte. Initiales B.B. : Mémoires (en francès). Grasset, 1996, p. 340. ISBN 978-2-2465-2601-8. 
  36. 36,0 36,1 «Josephine Baker» (en francès). Migrateurs transatlantiques.
  37. Stéphane Bern, «Monaco et les princes de Grimaldi», emissió Secrets d'Histoire a France 2, 11 de setembre de 2012.
  38. Snégaroff, Thomas. «Josephine Baker» (en francès). France TV Info, 09-07-2015..
  39. Chassaigne, 2012.
  40. NOTA: Joséphine Baker s'était convertie au judaïsme, lors de son mariage avec l'industriel Jean Lion en 1937, mais cette conversion de pure forme n'avait pas duré.
  41. «Joséphine Baker» ( PDF) (en francès). Journal de Monaco [Monaco], 25-04-1975, pàg. 367.
  42. Bennetta, 2007, p. 70.
  43. Baker i Trichard, 2006, p. 18.
  44. 44,0 44,1 Benetta, 2007, p. 2-3.
  45. «Jean-Gabriel Domergue 1936 Josephine Baker, Nude» (en francès). hprints.
  46. 46,0 46,1 46,2 46,3 46,4 «Josephine Baker» (en anglès). An Encyclopaedia of Gay, Lesbian, Bisexual, Transgender and Queer Culture p. 2, 2006.
  47. 47,0 47,1 47,2 47,3 Theile, Merlind «Adopting the World: Josephine Baker's Rainbow Tribe» (en anglès). Der Spiegel, 02-10-2009.
  48. Kennedy, Maev «Frida Kahlo's love letters to José Bartoli to be auctioned in New York» (en anglès). The Guardian, 09-04-2015.
  49. Strong, Lester Q. «Josephine Baker’s Hungry Heart» (en anglès). The Gay & Lesbian Review Worldwide, 01-09-2006.
  50. Dupoyet, Pierrette. «Création 2006 Joséphine BAKER, un pli pour vous… Création de Pierrette DUPOYET», 2006.
  51. Rozenta, Léa. «Aurélie Konaté – Osez Joséphine…» (en francès). Regard en coulisse, 01-11-2007.
  52. Ly-Cuong, Stéphane. «Nominations pour les Marius annoncées» (en francès). Regard en coulisse, 08-07-2008..
  53. «La crèche municipale Joséphine Baker à Montpellier est inaugurée» (en francès). Mutualité Française Occitanie.
  54. «Planetary Names: Crater, craters: Baker on Venus» (en francès). Planetary names.

BibliografiaModifica

  • Abtey, Jacques. La Guerre secrète de Joséphine Baker (en francès). Éditions Siboney, 1948. 
  • Atwood. Women Heroes of World War II (en anglès). Chicago Review Press, 2011. ISBN 978-1556529610. 
  • Bagieu, Pénélope. «Joséphine Baker, danseuse, résistante, mère de famille». A: Culottées 1 - Des femmes qui ne font que ce qu'elles veulent (en francès). Paris: Éditions Gallimard, 2016. ISBN 978-2-07-060138-7. 
  • Bahaddou, Ahmed. Citoyens visibles : quand l'histoire de France affiche ses couleurs (en francès). Ramsay, 2009. 
  • Baker, Jean-Claude. Josephine: The Hungry Heart (en anglès). Random House, 1993. ISBN 978-0679409151. 
  • Baker, Joséphine; Bouillon, Jo. Joséphine (en francès). Robert Laffont, 1976. 
  • Baker, Brian B; Trichard, Gilles. Joséphine Baker. Le regard d'un fils (en francès). Paris: Patrick Robin Éditions, 2006. ISBN 2-35228-005-2. BNF 401673968. 
  • Barbier, Michelle. Tumpie, dite Joséphine Baker (en francès). Éditions Alan Sutton, 2005. ISBN 978-2849102367. 
  • Bennetta, Jules-Rosette. Josephine Baker in art and life: The icon and the image (en anglès). University of Illinois Press, 2007. ISBN 0-2520-7412-2. 
  • Bocquet, José-Louis; Muller, Catel. Joséphine Baker. Bruxelles: Casterman, 2016 (Écritures). ISBN 978-2-203-08840-5. 
  • Bonini, Emmanuel. La Véritable Joséphine Baker (en francès). Paris: Pygmalion, 2000. ISBN 978-2-8570-4616-5. 
  • Bonnal, Jean-Claude. Joséphine Baker et le Village des enfants du Monde en Périgord (en francès). P.L.B, 1993-2003. ISBN 978-2-8695-2042-4. 
  • Bouillon, Joe. Josephine (en anglès). Harper & Row, 1977. ISBN 978-0060102128. 
  • Bouillon-Baker, Brian; Trichard, Gilles. Joséphine Baker: le regard d'un fils (en francès). Patrick Robin, 2006. ISBN 2-35228-005-2. 
  • Bouillon Baker, Jean-Claude. Un château sur la Lune. Le rêve brisé de Joséphine Baker (en francès). Hors Collection, 2012. ISBN 978-2-2580-9279-2. 
  • Hammond, Bryan; O'Connor, Patrick. Josephine Baker (en anglès). Cape, 1988. 
  • Chassaigne, Philippe. Les années 1970. Fin d'un monde et origine de notre modernité (en francès). Paris: Armand Colin, 2012 (U. Histoire). ISBN 978-2-200-27625-6. BNF 427463300. 
  • Henderson, Mae G; Regester, Charlene B. The Josephine Baker Critical Reader. Selected Writings on the Entertainer and Activist (en anglès). Jefferson: McFarland & Company, 2017. ISBN 978-1-47666-581-8. .
  • Labarre, Angélique de. Visiter le Château des Milandes (en francès). Sud Ouest, 2006. ISBN 2-8790-1667-3. 
  • Limore, Yagil. Au nom de l'art, 1933-1945: Exils, solidarités et engagements (en francès). Paris: Fayard, 2015. ISBN 978-2213680897. 
  • Loubier, Jean-Marc. Joséphine, un amour de Simenon (en francès). Paris: Durante, 2003. ISBN 978-2-9124-0044-4. 
  • Lucini, Gianni. Luci, lucciole e canzoni sotto il cielo di Parigi. Storie di Chanteuses nella Francia del primo Novecento (en italià). Novara: Segni e Parole, 2014. ISBN 978-88-908494-4-2. 
  • Onana, Charles. Joséphine Baker contre Hitler. La star noire de la France Libre (en francès). Paris: Éditions Duboiris, 2006. ISBN 2-9522315-7-5. 
  • Rose, Phyllis. Jazz Cleopatra. Josephine Baker in Her Time (en anglès). Doubleday, 1989. 
  • Sauvage, Marcel. Les Mémoires de Joséphine Baker (en francès). Paris: Dilecta, 2006. ISBN 2-916275-05-3. 
  • Stjepanovic, Marianne. Joséphine Baker, la danse libérée (en francès). À dos d'âne, 2011. ISBN 978-2-919372-00-3. 

Enllaços externsModifica