Julià Puche Ferrándiz

artista faller

Julià Puche Ferrándiz (Carabanchel Alto, Madrid, 25 de juny de 1915 - 18 d'abril de 1984) va ser un artista faller, el primer de la nissaga dels Puche, sent pare de Josep Puche i iaio de Marina Puche.[1] El seu germà Emilio també va plantar falles, a l'Argentina, en els anys 50.[1] Forma part de l'anomenada generació d'or d'artistes fallers,[1] plantant en secció especial setze anys consecutius[1] i obtenint sis ninots indultats.[2]

Plantilla:Infotaula personaJulià Puche Ferrándiz
Biografia
Naixement(es) Julián Puche Ferrándiz Modifica el valor a Wikidata
25 juny 1915 Modifica el valor a Wikidata
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Mort1984 Modifica el valor a Wikidata (68/69 anys)
Activitat
Ocupacióartista faller Modifica el valor a Wikidata
Família
FillsPepe Puche Hernández Modifica el valor a Wikidata
NInot indultat de l'any 1960

Biografia

modifica

Nascut al municipi madrileny de Carabanchel Alto per motius laborals de son pare,[3] prompte la família es trasllada a València, ingressant el 1928 en l'Acadèmia de Sant Carles.[3][4]

Aprenent del pintor i cartellista Vicent Canet Cabellón,[4] debuta junt a ell en 1942 amb una falla en Burjassot,[5] començant a plantar aleshores junt al seu germà Emilio modestes falles fins que en 1948 planta per a la comissió Guillem de Castro-Na Jordana-Beneficència, situada al costat del seu taller al carrer de Guillem de Castro.[5] Formaria part de la falla i plantaria en ella els anys següents.[5] En 1951 es crea l'actual Falla de Na Jordana, a partir de fallers de la Falla de la Plaça de la Santa Creu, plantant aquell primer primer any amb un altre artista. Quan en 1952 aquell artista fera bou i deixara inacabat el cadafal a mes i mig de la plantà, Julià Puche agafaria l'encàrrec, plantant en els dos cantons del mateix carrer dos falles de gran factura.[5] Durant la dècada de 1950, Julià Puche va créixer com artista, guanyant un primer premi de secció segona i aconseguint dos ninots indultats en 1958 i 1959.[5] En 1961 torna a plantar per a Na Jordana, on ho faria durant set anys seguits, fins a 1967.[5] La seua primera falla d'este període, anomenada Dur endavant una falla..., estava rematada per un llaurador amb mocador al cap que canviava d'expressió facial segons la incidència de la llum.[5] En 1964 fa una de les seues millors falles, Temptació, coneguda per la del dimoniet per tindre un dimoni al remat.[5] Tot i el bon treball realitzat, la falla sols va obtindre el segon premi d'especial.[5] En 1965 obté el primer premi de secció especial,[5] repetint el mateix resultat amb la mateixa falla en 1975, amb Naufraguen les tradicions.[5] Entre 1969 i 1972 planta a la Falla del Convent de Jerusalem, obtenint dos primers premis d'especial i dos ninots indultats.[5]

A partir dels anys 70 comença a adoptar una estètica més caricaturesca per influència del seu fill Pepe, que acabava de llicenciar-se en Belles Arts.[2][5] També en estes dates comença a modelar grups de figures en un sol bloc,[5] i va ser un dels pioners en apropar els cadafals a nivell de terra, apropant l'obra al visitant.[5] Tot i l'adaptació a l'estètica caricaturesca, als seus últims treballs a Secció Especial en 1974 i 1975 va fer valdre el seu domini de la figuració clàssica i el retrat.[5]

En setembre de 1971 va ser elegit Mestre Major del Gremi d'Artistes Fallers, exercint fins a 1975.[1] En 1981 fa la seua última falla, per a Espartero-Ramón y Cajal, obtenint el ninot indultat.[1]

Referències

modifica