Julianne Moore
| Aquest article o aquest apartat conté informació obsoleta o li falta informació recent. |
Julie Anne Smith (Fort Bragg,[1] Carolina del Nord, 3 de desembre de 1960), més coneguda com a Julianne Moore, és una actriu de cinema estatunidenca d'origen escocès, guanyadora d'un Oscar a la millor actriu per la seva interpretació a Sempre Alice i d'una Copa Volpi per la millor interpretació femenina per la seva interpretació a Lluny del cel.[2]
BiografiaModifica
Ha treballat, entre d'altres, sota la direcció de Louis Malle, Robert Altman, Steven Spielberg, Gus Van Sant, Neil Jordan, Alfonso Cuarón, Todd Haynes i Paul Thomas Anderson.
Julianne Moore ha mostrat una inclinació pels principals autors europeus. Va interpretar papers en adaptacions d'Anton Txékhov, Oscar Wilde, Samuel Beckett i Graham Greene.
Ha estat nominada en moltes ocasions per l'Oscar (en la categoria de millor actriu), com ara El final de l'idil·li de Neil Jordan el 1999 i Lluny del cel de Todd Haynes, el 2002, guanyant-lo finalment a l'edició de 2015.
JoventutModifica
Tot i que sembla haver nascut a Fort Bragg, que és on treballava el seu pare en aquella època, en altres llocs consta com a nascuda a Fayetteville (Carolina del Nord)[3] o a Boston (Massachusetts).[4]
És filla d'un pare militar, el jutge militar i coronel Peter Moore Smith, i Anne, una psiquiatra que van emigrar des de Dunoon (Escòcia). Té una germana més jove, Valerie, i un germà nascut el 1965, Peter Moore Smith III. De base militar en base militar, va passar per 23 destinacions entre els Estats Units i Alemanya. El 1979, passa el seu primer grau a Alemanya a l'American High School a Frankfurt. Més tard es va graduar a l'Escola d'Arts i Lletres de la Universitat de Boston.
CarreraModifica
Després d'una breu temporada a Hollywood, el 1982 apareix en una pel·lícula de sèrie B: Timerider: L'aventura de Lyle Swann, de William Dear. Però va marxar de la costa de Califòrnia ràpidament. Julie Anne Smith es va traslladar a Nova York el 1983, i va treballar com a cambrera abans fer els papers de Frannie i Sabrina Hughes a la telenovel·la As the World Turns. Va guanyar per les seves actuacions el Premi Emmy. Va treballar en la sèrie des de 1985 fins a 1988. Per inscriure's a la Screen Actors Guild, va haver de canviar el seu nom. Com ja hi havia una actriu anomenada Julie Smith, va escollir el nom Julianne. Però també hi havia una actriu de nom Julianne Smith. Per tant, va agafar el segon nom del seu pare - Moore - i es va convertir en Julianne Moore.
Al final de la dècada del 1990 fa una primera aparició notable en el cinema a Tales from the Darkside: The Movie (sèrie B) després torna en un paper a The Hand That Rocks the Cradle de Curtis Hanson. Enllaça petits papers en una successió de pel·lícules comercials. Continua sent, no obstant això, memorable en les dues úniques escenes on apareix a la pel·lícula El fugitiu d'Andrew Davis el 1993. A la comèdia romàntica Benny i Joon es troba amb Johnny Depp. És en aquesta època que interpreta una de les seves pitjors pel·lícules (Body of Evidence), film eròtic on comparteix escenes amb Madonna.
Obté, finalment, el favor de les crítiques internacionals amb l'obra de Robert Altman Vides encreuades el 1993. Malgrat les múltiples vedettes d'aquesta pel·lícula coral, el seu paper de jove dona expressa, a través d'una escena de nu estupefaent, la seva part de desil·lusió sobre l'existència, i marcarà el públic i les crítiques. Louis Malle la tria per a la seva última pel·lícula (una adaptació d'Anton Txékhov) a Vanya on 42nd Street el 1994. Alterna ràpidament les grans pel·lícules comercials amb pel·lícules més intel·lectuals i independents. En relació amb les pel·lícules hollywoodianes, algunes tenen èxit: Assassins de Richard Donner, Nine Months de Chris Colombus i la mercantil The Lost World: Jurassic Park de Steven Spielberg el 1997. L'any següent, s'auto-parodia com a dona fatal en una pel·lícula esdevinguda de culte, El gran Lebowski, dels Germans Coen.
Durant aquest període roda, lluny de Hollywood, una petita pel·lícula independent: Safe de Todd Haynes. Hi encarna una mestressa de casa afectada d'una malaltia incurable. La pel·lícula és escollida pel The Village Voice «millor pel·lícula de l'any 1995». Als 35 anys, és la primera vegada que és la protagonista en un llargmetratge. Rodarà altres dues pel·lícules sota la direcció de Todd Haynes: Lluny del cel el 2002 i I'm Not There, descrivint la vida de Bob Dylan. En aquesta tercera pel·lícula, Julianne Moore interpreta una cantant folk inspirada en Joan Baez.
Actriu sense Oscar (fins al febrer de 2015)Modifica
Al final de la dècada del 1990 i al començament dels anys 2000, és nominada repetidament com a millor actriu (El final de l'idil·li de Neil Jordan i Magnolia de Paul Thomas Anderson, el 1999). Més tard, seguiran amb els seus papers de mestressa de casa a Lluny del cel (classificada entre les 1.000 millors pel·lícules estatunidenques segons The New York Times i escollida per The Village Voice «pel·lícula de l'any 2002») i Les hores el mateix any. No va obtenir l'estàtua per cap d'aquestes pel·lícules.
Les pel·lícules comercials del període no la revaloren i s'inscriuen desgraciadament en la part dolenta de la seva filmografia. Roda, per diners, en produccions de baixa qualitat: The Forgotten (2004) de Joseph Ruben o el poc inspirat Next de Lee Tamahori el 2007. Fins i tot quan reprèn el paper de Clarice Starling (anteriorment encarnat per Jodie Foster) a Hannibal de Ridley Scott el 2000 les crítiques no la deixen gaire bé.
Amb tot, es troba el 2006 amb un gran èxit cinematogràfic amb Children of Men d'Alfonso Cuarón. Malgrat una participació reduïda (tres escenes només) Julianne Moore arriba a encarnar idealment el passat trencat de l'heroïna de la pel·lícula.
El març del 2006 (als 45 anys), s'estrena a Broadway a la peça de David Hare: The Vertical Hour. Escenificada per Sam Mendes, l'obra descriu una dona madura i ferida que, després d'haver donat suport a la intervenció estatunidenca a l'Iraq, s'adona de la tragèdia i el desastre humà que la situació ha engendrat.
Troba un paper de patrícia neuròtica a Savage Grace de Tom Kalin el 2007. La pel·lícula conta la vida i la mort atroç de Barbara Daly Baekeland. Les seves neurosis, la seva depressió i, sobretot, la seva relació incestuosa amb el seu fill Antony.
Finalment, el 22 de febrer de 2015 guanya l'Oscar a la millor actriu pel seu paper com a professora universitària diagnosticada d'Alzheimer en la pel·lícula Sempre Alice, competint amb altres nominades com Marion Cotillard, Felicity Jones, Rosamund Pike i Reese Witherspoon.
Vida privadaModifica
Julianne Moore ha s'ha casat tres cops: Sundar Chakravarthy (1983-1985), John Gould Rubin (1986-1995) i el realitzador Bart Freundlich (1996-), amb qui rodarà diverses vegades. La parella té dos fills: un fill, Caleb Freundlich (nascut el 4 de desembre de 1997) i una filla, Liv Helen Freundlich (nascuda el 7 d'abril de 2002). A Trust The Man (2006) torna a rodar sota la direcció del seu marit i al costat del seu propi fill.
Va ser una militant vehement contra la política de George W. Bush i va donar suport obertament a la candidatura de John Kerry el 2004.
L'11 de desembre de 2005 va presentar amb Salma Hayek la vesprada anual de lliurament del Premi Nobel de la Pau a Oslo (Noruega).
Des de 2002, utilitza regularment la seva notorietat (anuncis de televisió, etc.) per tal d'ajudar els nens víctimes de l'esclerosi tuberosa de Bourneville.
Un final de carrera planificatModifica
En una entrevista a la revista Parade a finals del 2007, Julianne Moore va parlar del seu desig de començar una nova carrera: «Des de la meva adolescència, sempre m'ha agradat escriure. Desitjo llançar-me a una carrera literària, és un desig que em té totalment ocupada. Escriure és una activitat que pot fer un mateix, sense cap intervenció exterior, al contrari de l'ofici d'actriu que no es pot fer més que en el marc d'una col·laboració.»
L'octubre de 2007 publica un primer llibre per a nens, Freckleface Strawberry, la història d'una nena panotxa que intenta combatre els prejudicis dels altres nens pel seu color de cabells (i de pell) tan particular.
Malgrat aquestes declaracions, l'actriu va signar el 2008 per a quatre grans produccions: Blindness, Boone's Lick, Hateship, Friendship and Courtship i The Private Lives of Pippa Lee, llargmetratges previstos pel 2009.
FilmografiaModifica
Premis i nominacionsModifica
PremisModifica
- 2012: Primetime Emmy a la millor actriu en minisèrie o telefilm per Game Change
- 2013: Globus d'Or a la millor actriu en minisèrie o telefilm per Game Change
ReferènciesModifica
- ↑ Lipworth, Elaine. «Julianne Moore: still fabulous at 50, interview» (en anglès). The Telegraph, 27-08-2011. [Consulta: 6 juny 2013].
- ↑ «Julianne Moore | enciclopèdia.cat». [Consulta: 31 octubre 2020].
- ↑ «Julianne Moore - Biography» (en anglès). IMDb. [Consulta: 6 juny 2013].
- ↑ Neal, Rome. «Julianne Moore's 'Law'» (en anglès). CBS, 05-12-2007. [Consulta: 6 juny 2013].
Enllaços externsModifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Julianne Moore |
- Freckleface Strawberry. Official website for Moore's book series.