Julius Caesar (pel·lícula)

Julius Caesar
Fitxa
Direcció	Joseph L. Mankiewicz
Protagonistes	Marlon Brando; James Mason; John Gielgud; Deborah Kerr
Director artístic	Edward C. Carfagno; Cedric Gibbons
Producció	John Houseman
Dissenyador de producció	Cedric Gibbons
Guió	Joseph Leo Mankiewicz, adaptació de Juli Cesar (Shakespeare) de William Shakespeare
Música	Miklós Rózsa
Fotografia	Joseph Ruttenberg
Muntatge	John D. Dunning
Vestuari	Herschel McCoy
Efectes especials	Warren Newcombe
Productora	Metro-Goldwyn-Mayer
Distribuïdor	Metro-Goldwyn-Mayer i Netflix
Dades i xifres
País d'origen	Estats Units
Estrena	1953
Durada	120 min
Idioma original	anglès
Color	en blanc i negre
Pressupost	2.070.000 US$
Recaptació	3.920.000 US$
Descripció
Gènere	històric, pèplum
Lloc de la narració	Roma
Premis i nominacions
Nominacions	Oscar a la millor pel·lícula (1954); Oscar al millor actor (1954); Oscar a la Millor Cinematografia, Blanc i Negre (1954); Oscar a la Millor Direcció Artística, Blanc i Negre (1954); Òscar a la millor música (comèdia o drama) (1954) ;
Premis	Oscar a la Millor Direcció Artística, Blanc i Negre (1952); National Board of Review a les 10 pel·lícules més destacades ; National Board of Review Award a la millor pel·lícula ;

Julius Caesar és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Joseph Leo Mankiewicz, adaptació de l'obra homònima de William Shakespeare, i estrenada el 1953.

Argument ^[1]Modifica

Juli Cèsar, ambiciós líder polític, està determinat a esdevenir dictador. És acollit triomfalment a Roma en la celebració dels Lupercales. Els senadors (i en particular Cassius), per la reacció de la multitud, arriben a considerar-ho com una amenaça per a Roma. Però la popularitat de la qual gaudeix Cèsar posa difícil tot complot contra ell.
Per assegurar-se el suport dels partidaris de Cèsar, Cassi confia en Marcus Brutus, un noble reputat per la seva integritat i el seu idealisme. Si Brutus dona suport a la conspiració, semblaria més legítima pels ciutadans romans. Brutus és igualment un amic proper de Cèsar, cosa que s'afegeix al dilema moral de l'obra.

Com a metàfora de l'acció que s'anuncia, una forta tempesta s'abat sobre Roma. Brutus reflexiona sobre la seva conducta, adonant-se que la conspiració podria realment fer d'ell un assassí. Finalment, gràcies a Cassius i als altres, Brutus aconsegueix considerar aquest acte com benèfic. Tanmateix, Brutus dissuadeix els conspiradors de matar també Marc Antoni. Cèsar, ja posat en guàrdia per un endeví i Calpúrnia, la seva dona, ignora els seus consells i torna al Senat. És apunyalat per Cassi, Brutus i els altres.

Marc Antoni acorda una treva amb els conspiradors i demana acompanyar el cos de Cèsar i parlar al seu funeral. Brutus hi consent i lliura un discurs al poble per explicar les raons de l'assassinat. Marc Antoni segueix amb el famós monòleg i per la seva brillant ironia aconsegueix atreure els favors de la multitud anteriorment girada a la causa dels conspiradors.

Els porta a reclamar venjança envers Cassi, Brutus i tots aquells associats a la mort de Cèsar. Marc Antoni maquina llavors amb Octavi (el nebot de César) i Lepidus per aconseguir el control de Roma per la força de les armes. Eliminen així un bon nombre dels conspiradors i d'altres percebuts com a enemics.

Mentrestant, Brutus i Cassi aixequen un exèrcit contra ells. En l'última batalla, Brutus té avantatge sobre Octavi, però Cassi sucumbeix en un atac de Marc Antoni.
Enfrontant-se a Marc Antoni i Octavi, l'exèrcit de Brutus és desfet i Brutus escull suïcidar-se abans de caure.
Descobrint el cos, Marc Antoni es lamenta de la fi tràgica de Brutus, declarant que era el més noble d'entre tots.