Obre el menú principal

Justo Domínguez de la Fuente

Justo Domínguez (Navamorcuende, Toledo, 6 d'agost de 1940Barcelona, 30 de desembre del 2011) fou secretari general de la UGT de Catalunya des del 1983 fins al 1990.

Infotaula de personaJusto Domínguez de la Fuente
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg  Diputat al Parlament de Catalunya
10 de maig de 1984 – 4 d'abril de 1989
← -
Logotip de la Unió General de Treballadors de Catalunya.svg  Secretari de la UGT de Catalunya
1983 – maig de 1990
Biografia
Naixement 6 d'agost de 1940
Navamorcuende
Mort 30 de desembre de 2011(2011-12-30) (als 71 anys)
Barcelona
Activitat
Ocupació Sindicalista
Altre
Membre del partit polític PSC-PSOE
Modifica dades a Wikidata

Era de família republicana i al seu poble ho sabia tothom, però als nens no se'ls parlava de política. A l'edat de catorze anys va anar a Madrid, a treballar. La seva germana, que ja era allí, li havia trobat un lloc de repartidor de llet. Aquesta primera feina va representar el seu primer conflicte:

« L'empresari adulterava la llet i jo donava la cara, era el repartidor. Després d'escoltar les queixes dels clients li vaig dir a l'home que em negava a seguir repartint allò i ell, per reacció, em va fotre una hòstia. Jo li vaig respondre amb un test que hi havia al mostrador. Li vaig tirar pel cap. »

Aquell petit drama va acabar al jutjat, a la Magistratura del Treball, i allà, contra tot pronòstic, el Justo va guanyar.

« Em van indemnitzar amb 220 pessetes. Crec que hi va haver una confusió, que l'home no va entendre que el cridaven a declarar i no va declarar o alguna cosa així. »

Fins al servei militar va treballar en una fàbrica de iogurts.

« En aquella època, quan et llicenciaves, al final de la mili, l'exèrcit et costejava un bitllet a qualsevol punt de l'estat. »

En Justo va triar Barcelona

« Tenia un germà que havia anat cap allí fugint de la misèria del poble i els meus pares em van recomanar que hi anés. Em van enviar 800 pessetes per començar i una carta. A la carta em deien que Barcelona era una ciutat pròspera. »

Només baixar del tren, a l'estació de França, algú li va robar les 800 pessetes, però un oncle seu que ell no coneixia tenia una pensió i el va convidar a viure-hi. Tenia on viure. Allà es va convertir en comissionista.

« Anaves a l'estació i, quan veies els emigrants amb les seves maletes, t'hi acostaves i els oferies pensió. »

Aquella feina va facilitar-li el contacte amb el carrer i va descobrir la magnitud de la cultura catalana: Ens ho havien amagat, va arribar a dir.

Després de provar algunes feines que trobava a La Vanguardia, "perquè en aquell moment La Vanguardia era una autèntica font de treball". Es va presentar a la companyia de tramvies. En dues setmanes de pràctiques ja conduïa un tramvia per la ciutat. Ell pensava:

« Hòstia, com he progressat! Vinc del poble i ja condueixo un tramvia. »

S'ofertaven places per a conduir autobusos i, després de divuit mesos conduint un tramvia, es va fer conductor d'autobús.

« Més d'una vegada em perdia i els passatgers m'indicaven com tornar a la ruta. Aquesta petita anècdota il·lustra molt bé què era la immigració. »

.

L'any 1966 un grup de gent polititzada però no enquadrada enlloc inicia una queixa per la qüestió de la seguretat. Els autobusos estaven descuidats i els passatgers corrien perill.

« M'hi vaig afegir. Anàvem a la Magistratura del Treball i perdíem tots els judicis però el que fèiem era important. Tramvies i autobusos de Barcelona (antecessora de l'actual TMB) estava militaritzada i almenys algú intentava plantar cara »

.

El 1968 promouen la negociació d'un conveni col·lectiu i, el 69, després de la SEAT, l'aconsegueixen. S'aprova un projecte amb molts més deures que drets i, el 72, a l'hora de tornar a negociar-lo, la companyia els diu que no: "Que aquest any no hi ha conveni".

Com que l'any 1972 una dona embarassada havia mort als peus d'uns cavalls de la policia la pressió al règim es feia una mica visible. Es declara una vaga i els sindicalistes aprofiten per adherir-s'hi. "Aquell fet va commocionar tota la Barcelona polititzada. Es notaven els comunistes més que ningú, CCOO i el PSUC. El jove Justo intensifica contactes i discussions a les reunions que se celebraven a esglésies cedides. No s'entén amb els comunistes.

« Tots havíem sentit músiques del que havia estat la República i teníem l'objectiu d'assemblar-nos als nostres veïns del nord. Les socialdemocràcies francesa, italiana... Eren la nineta dels nostres ulls. Ells, els comunistes, pretenien la ruptura amb l'estat. Radicals a l'època ho érem tots però ells simpatitzaven amb la Rússia soviètica. »

.

El 1973, ell i el seu grup presenten candidatures pel jurat d'empresa dins del sindicat vertical, sempre fent llistes alternatives a la gent del PSUC. Van guanyar les eleccions. Del 73 al 76 van tenir el domini del jurat d'empresa (el president i nou vocals). El 1975, a l'agost, li plantegen el tema de la militància.

« Dos companys de la Federació Catalana del PSOE de l'empresa ens porten a un soterrani amb taules i cadires i ens animen a entrar-hi. El que sabíem nosaltres és que no volíem anar al PSUC. »

Va entrar a la UGT i a la Federació Catalana del PSOE a l'hora.

« El mateix dia, al matí, dos falangistes de l'empresa s'havien anat a afiliar. Els vam seguir de ben a prop i, quan van voler aparèixer en públic com a UGT, els vam descobrir i els vam fer fora. »

Feia poc que ells s'havien d'infiltrar al sindicat vertical per fer fora dels seus despatxos a elements que el Ministeri de Treball, a Madrid, havia posat allí. Ara els feixistes intentaven infiltrar-se a la UGT. Les coses canviaven lentament.

Quan es comença a parlar de sindicats lliures, pels volts del 1976, ells treuen una nota pública on expliquen que se'n van a la UGT. Els comunistes ho troben deslleial.

« La guerra pels espais sindicals era a tomba oberta però vam dir la veritat, anàvem a la UGT i vam dir-ho. »

El grup del Justo va aportar 600 nous militants. Que 600 persones d'una empresa de 5.000 s'afiliessin a la UGT en tres o quatre dies es va considerar un èxit. Van reclamar locals i els van tenir.

Anaven a vaixells, a ports, a totes les comarques catalanes per escoltar les reivindicacions dels treballadors del seu ram i fer el que podien per ajudar-los.

A partir del 76 hi va haver un boom de militància a comarques i empreses. Era incontrolable.

« No sé si vam arribar a tenir 400.000 afiliats a Catalunya, després de ser quatre gats... Massa ràpid per al meu gust. »

La seu del carrer Bruc es fa petita i es trasllada al carrer Tarragona.

« Al carrer Tarragona vam estar-hi uns anys, amb el 23-F de 1981 inclòs. »

El company José Luís Rodriguez es fa càrrec d'aquell lloc i ells no paren de passar-hi per aprendre: com es forma una secció sindical, com organitzar-se i formar un comitè d'empresa, una federació... És una temporada de confrontació entorn del model sindical que es pretén.

« Calia gent amb ganes. En Lluís Fuertes em va agafar i em va dir que em fes càrrec de la Federació de Transports. A partir d'allí m'arriba el compromís més intens amb la vida sindical. »

En Justo Domínguez va ser elegit secretari general de la UGT de Catalunya en el 6è Congrés, l'any 1983 i va ser-ho fins al 1989. També fou elegit diputat a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1984 i 1988.[1]

El 30 de desembre del 2011, i després d'una llarga malaltia, va morir a Barcelona.[2]

ReferènciesModifica