Karl Amadeus Hartmann

compositor alemany

Karl Amadeus Hartmann (Munic, 2 d'agost de 1905 - 5 de desembre de 1963) fou un compositor alemany. Va ser el representant més important dels simfonistes alemanys que, imbuïts pel corrent neoclàssic d’entreguerres, mantindrà la tradició simfònica a la Segona Guerra Mundial, sostenint-se sempre en l’extrem rigor dels procediments formals i en una gran eloqüència expressiva.[1]

Infotaula de personaKarl Amadeus Hartmann
Ruhmeshalle Muenchen Karl Amadeus Hartmann Komponist-1.jpg
modifica
Biografia
Naixement2 agost 1905 modifica
Munic (Alemanya) modifica
Mort5 desembre 1963 modifica (58 anys)
Munic (Alemanya) modifica
Causa de mortCauses naturals modifica (Càncer d'estómac modifica)
Lloc d'enterramentWaldfriedhof de Munich modifica
Dades personals
FormacióAcadèmia de Belles Arts de Munic modifica
Activitat
OcupacióCompositor modifica
OcupadorHochschule für Musik und Theater München (en) Tradueix modifica
GènereÒpera i simfonia modifica
ProfessorsJoseph Haas modifica
Premis

IMDB: nm0367095 Spotify: 2wmwYr3lG819fIJi0n6mWR Musicbrainz: cc6b389a-0644-4363-91f8-9852140f13f4 Discogs: 502825 IMSLP: Category:Hartmann,_Karl_Amadeus Modifica els identificadors a Wikidata

Estudià amb Hermann Scherchen i Anton Webern. Va ser el fundador de l'associació Música Viva de Munic, destinada a l'execució de les obres musicals més recents. Hartmann, igual que Paul Hindemith, Béla Bartók i tants d'altres, es distingia pels seus ideals democràtics i antihitlerians, a tal punt que les seves obres foren prohibides a Alemanya entre 1933 i 1945 i fou obligat a residir en la seva ciutat natal durant el període de dictadura nazi; ell també es negà rotundament que alguna de les seves obres fos executada.

Aquest tret d'honradesa política ho manifestà igualment en el sentit professional, a tal punt que, pel fet de no respondre la seva sensibilitat als cànons de l'escola serialista, es manifestava simplement mitjançant un llenguatge musical romàntic-modernista els quals mitjans d'expressió més adequats els trobava en la simfonia i els quartets. És autor de dos quartets, set simfonies, l'òpera Simplicius Simplicissimus Jugend (estrenada el 1949); Lamento, cantata per a soprano i orquestra 1955, etc.

La seva tècnica, en absolut desproveïda d'interès, es caracteritzava per emprar el contrapuntisme que pot recordar a vegades a Paul Hindemith, però cert colorisme orquestral li confereix un timbre molt més càlid que aquest i amb certs efectes que bé podrien recordar Arthur Honegger. Si bé sempre supeditat als altres elements musicals, el seu ritme adquireix, per altra banda, una inconfusible modernitat, que l'apartava definitivament dels esquemes neoclàssics.

En això, com en alguns dels aspectes de la seva harmonia, denota la influència de Bartók. El seu eclecticisme no el va privar, amb tot, de sentir el més viu interès envers els procediments més moderns, com el serial, que, si bé de lluny, no deixà de manifestar-se en la seva obra com en les audicions i publicacions portades a fi per Música Viva, que dirigí fins a la seva mort.

Assolí el primer premi Carilló (1936) pel seu Primer quartet, així com el de la seva ciutat natal i el de l'Acadèmia de Belles Arts d'aquesta. Era membre de l'Acadèmia de Belles Arts de Berlín.

ObresModifica

  • Das Wachsfigurenkabinet (El museu de cera), cinc òperes-concert, 1929-1942.
  • Simplicius Simplicissimus 1935-1949; nova versió 1957.
  • Vuit Simfonies, concerts, dos quartets de corda, música per a piano
  • Pax anno 48 per a soprano, cors mixtos i piano (segons Andreas Gryphius)
  • Escena per a baríton i orquestra (text de Jean Giraudoux)

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Karl Amadeus Hartmann
  1. Ramos, Francisco. «La tradición, como forma de vanguardia» (en castellà). Scherzo, abril 2005. [Consulta: 5 febrer 2020].