Obre el menú principal

L'Evangeli etern, JW III/8 (en txec Věčné evangelium) és una cantata per a soprano, tenor, cor i orquestra composta per Leóš Janáček inspirada en el poema de Jaroslav Vrchlický sobre el monjo Joaquim de Fiore. Es va estrenar el 5 de febrer de 1917 a la Societat Coral Hlahol de Praga, dirigida per Jaroslav Křička i amb Gabriela Horvátová com a solista.[1]

Infotaula de composicióL'Evangeli etern
Títol original Věčné evangelium
Forma musical cantata
Compositor Leoš Janáček
Llibretista Jaroslav Vrchlický
Catalogació JW III/8
Intèrpret Gabriela Horvátová
Estrena
Estrena 5 de febrer de 1917
Escenari Societat Coral Hlahol de Praga,
Director musical Jaroslav Křička
Moviment
  • Con moto
  • Adagio
  • Con moto
  • Andante
Modifica les dades a Wikidata

El personatge central del drama és el profeta Joaquim de Fiore, cantat per un tenor. Fiore apareix davant el poble (representats per un cor mixt) per anunciar l'alba d'una edat d'or que li va explicar un àngel, cantat per la soprano.[2]

Origen i contextModifica

En el moment en què Janáček va començar a compondre L'Evangeli etern el 1914, el compositor havia completat diversos treballs molt importants, però no havia aconseguit la notorietat que estava a punt de rebre. Amb l'estrena a Brno de Jenůfa, Janáček va produir pocs resultats tangibles. No obstant això, amb la producció del maig de 1916 al Teatre Nacional de Praga va posar nova vida a l'òpera i el compositor va rebre reconeixement internacional. Obres compostes abans del primer gran èxit del compositor van ser trets de la foscor i se'ls va donar múltiples actuacions. L'Evangeli etern és un d'aquells treballs als que es va permetre veure la llum del dia, en part a causa del èxit Jenůfa.[2] Alguns dels col·laboradors més propers de Janáček creien que la Guerra dels Balcans podia haver donat impuls a la tasca idealista, a causa de l'actitud pacifista del compositor.[2]

Segurament va ser l'estrena reeixida d'Amarus a Praga que va servir d'impuls per a Janáček per compondre aquesta obra coral-orquestral. L'Evangeli etern, una "llegenda" per a soprano i tenor solistes, cor mixt i orquestra, va ser escrit el 1913, just després d'El nen violinista. El text es basa en un poema d'un dels poetes favorits de Janáček, Jaroslav Vrchlický, sobre el tema de l'amor universal i que s'havia publicat en les seva col·lecció Frescos i tapisseries el 1891. El títol està pres del Llibre de l'Apocalipsi (14: 6): «Després vaig veure un àngel que volava altíssim dalt al cel. Portava una bona nova eterna que havia d'anunciar als habitants de la terra: a totes les nacions, tribus, llengües i pobles». Posteriorment, el títol de L'Evangeli etern se li va donar al comentari sobre la Revelació pel místic medieval Joaquim de Fiore, el pensador apocalíptic més important de la seva època que era consultat per personatges de la talla de Ricard Cor de Lleó (a Messina durant l'hivern de 1190 a 1191), i que va morir al voltant de 1201. Joaquim de Fiore és doncs la figura central del poema de Vrchlický, i la seva part és cantada pel tenor solista en la cantata de Janáček. El violí i la soprano solista representen l'àngel i el seu Evangeli d'amor.[3]

Això pot semblar una opció poc probable que la tria de l'assumpte pel declarat agnosticisme de Janáček, però el mateix compositor va donar una pista sobre el seu atractiu quan va descriure el tema de l'obertura de la cantata com la representació de «l'anhel dels braços oberts per abraçar a tothom». En resum, el que va atreure a Janáček del text va ser la seva humanitat visionària en lloc de l'exegesi bíblica de Joaquim. El resultat és una partitura plena de memorables idees musicals i recursos lírics, que acaba amb un anunci joiós del Regne de l'Amor. [3]

RepresentacionsModifica

Es va estrenar el 5 de febrer de 1917 a la Societat Coral Hlahol de Praga. El director d'orquestra en aquesta ocasió va ser Jaroslav Křička, i la soprano solista va ser Gabriela Horvátová que havia triomfat com el Sagristana en l'estrena de Jenůfa a Praga l'any anterior, i que estava participant en aquell moment en una correspondència tòrrida i apassionada amb Janáček.[3]

Anàlisi musicalModifica

L'Evangeli etern s'acosta a un oratori, encara que el compositor mai es va referir a ella com a tal.[2] L'obra consta de quatre moviments, i representen les etapes en la comprensió humà. En el primer moviment, (Con moto) el profeta simplement explica que el dia més brillant per a tota la humanitat està clarejant, una frase que ocupa només quatre compassos. La part orquestral introdueix aquí uns motius principals i estableix un estat d'ànim bàsic. En el segon moviment, (Adagio), el profeta Fiore continua la revelació després d'una breu introducció orquestral. Qui pot veure l'àngel volar pels núvols? l'Esperit de dalt, que està ocult per les estrelles. El cor entra amb força en el cant de resposta, l'àngel vola sobre les profunditats sense fons, portant l'Evangeli etern a la mà. Ell vol ho proclamar per mars i muntanyes, en tots els idiomes que coneix la humanitat. El profeta torna a entrar a parlar de la revelació en termes d'un llibre: a la mitjanit, la meva mirada s'eleva cap al cel, veig el llibre i el seu parpelleig en els núvols. Amb l'arribada de l'expansió de la consciència ve un tema de restauració familiar. Les fulles que s'havien marcit són reviscudes amb saba nova -una línia que es repeteix diverses vegades pel tenor i e cor.[2]

En el tercer moviment, Con moto, el profeta narra tres imperis, cadascuna descrivint una etapa en la humanitat. Un imperi era la por a la llei, una referència a la llei de l'Antic Testament i del Torà. El segon Imperi és l'Imperi Cristià, caracteritzat per ser una època de la fe, la virtut i la gràcia. El text diu que, en aquest punt, tots dos imperis han passat, i ara s'acosta el tercer. La seva glòria a l'Est ja s'il·lumina. Aquest és l'Imperi de l'Esperit, i està dirigida per Francis, la roca del Tercer Imperi, que, segons el text està dedicat als ocells i a les bèsties. El profeta intercanvia les seves paraules amb les del cor. Amb cada successiva referència a l'Imperi de l'Esperit, una sèrie d'al·leluies porten el moviment a la seva fi triomfant, en el qual l'home sense res serà ric en esperit. Al quart moviment, Andante, el profeta Joaquim Fiore anuncia oficialment la inauguració de l'Imperi de l'Amor, l'imperi etern o final de l'esperit humà. L'obra acaba de manera impressionant després d'una sèrie d'acords brillants, que es remunta al primer moviment. L'Evangeli etern se situa com un dels millors èxits de Janáček. S'hi poden observar petjades de la seva Missa glagolítica, que va ocupar un lloc central en la visió del món de Janáček.[2]

ReferènciesModifica

  1. «Dades de l'obra» (en alemany). Leoš Janáček Gesellschaft. [Consulta: 24 novembre 2016].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Stover, Franklin. «Ressenya del disc» (en anglès). Allmusic. [Consulta: 25 novembre 2016].
  3. 3,0 3,1 3,2 Simeone, Nigel. «Anàlisi de l'obra» (en anglès). Hyperion. [Consulta: 24 novembre 2016].

Vegeu tambéModifica