Obre el menú principal

L'alegria que passa

obra de teatre, «quadro líric en un acte»

L'alegria que passa és una obra teatral de caràcter simbolista de Santiago Rusiñol. Escrita a Sitges el 1897, es va publicar el 1898 per l'editorial de l'Avenç. Rusiñol va confeccionar un cartell de propaganda de l'obra que va ser igualment imprès per L'Avenç.

Infotaula d'arts escèniquesL'alegria que passa
Tipus obra de teatre
Autor Santiago Rusiñol i Prats
Compositor Enric Morera i Viura
Idioma català
Data de publicació 1898
Estrena
Data d'estrena 1899
Modifica les dades a Wikidata

Va ser estrenada el 16 de gener de 1899 per la companyia Teatre Íntim d'Adrià Gual, al Teatre Líric (Barcelona). De forma comercial, va estrenar-se al Teatre Tívoli de Barcelona l'any 1901.

Està traduïda al castellà, francès i italià. Enric Morera hi va posar música, fet que va contribuir a popularizar diversos passatges de l'obra com la Marxa o La cançó de Zaira.

Se´n va fer una adaptació cinematogràfica el 1930, dirigida per Sabino Alonso Micón.

L'argumentModifica

La trama de l'obra es desenvolupa en un poble desconegut, «indiferent, vulgar i ensopit», i en temps contemporani, que rep la visita d'un grup d'artistes de circ. L'obra mostra el conflicte entre la prosa (poble) i la poesia (el grup d'artistes) i planteja l'enfrontament irreconciliable entre l'artista i la societat.[1][2] Per una banda, els artistes, representatius de la bohèmia, pretenen esplaiar la gent del poble amb el seu espectacle, però el poble no els entén i els rebutja. Entre els dos mons, hi ha un personatge pont, en Joanet, fill de l'alcalde, que, tot i pertànyer al grup del poble, ha pogut estudiar i prefereix la vida dels artistes. No obstant això, el grup de bohemis se'n va del poble, enutjat pel materialisme i la indiferència general i en Joanet es resigna a continuar al poble.

PersonatgesModifica

La gent del pobleModifica

En una banda hi ha els vilatans: immersos en la mandra, sense esperit. No tenen esma de canviar res, són partidaris del no pensar, de la prosa. Són descrits a l'inici de l'obra:

  • L'alcalde: «Home fort i de mal gènit». És un personatge absolutament materialista, que considera inútil l'art: «Deixa't de llibres! Llegeix les lletres dels duros
  • Agnetaː promesa d'en Joanet, el fill de l'alcalde. «És una noia indiferent, adotzenada», virtuosa, ensopida.
  • Tòfol: Rusiñol el defineix com «el panxacontent del poble». Es dedica a no fer res i, a més, hi està acostumat i se n'enorgulleix.
  • Tuiesː la seva dona. «Directora del marit i escarràs de la botiga.» I «pagesos, dones, capellans, pobres, carreters i criatures

Un personatge pontModifica

  • Joanet: és el protagonista, alhora que també el que està enmig dels dos mons antagònics. És del poble, el fill de l'alcalde, però la seva estada a la ciutat a causa dels estudis l'ha il·lustrat; se sent presoner dins del poble i se'n vol deslliurar. Amb l'arribada dels artistes li arriba l'oportunitat de conèixer l'art, la poesia, potser també l'amor i l'amistat, però té la mandra i l'acovardiment propi de la vila, i es decanta per quedar-se al poble.

Els artistesModifica

A l'altra banda hi ha els comediants, els partidaris de l'art i la poesia, de la bohèmia, encara que comportin incertesaː

  • Zaira: al·lota de 18 anys, «ballarina o cantant bohèmia», desarrelada, que no té ni pare ni mare i que fou criada per Cop-de-puny. Té «bon cor i mala vida» i és el «símbol de la poesia que passa». El seu exotisme —el seu nom n'és una mostra— encisa Joanet i ell se n'enamora, però ella se'n desentén. La Cançó de Zaira que la noia interpreta és un dels poemes més bells de Santiago Rusiñol. L'autor hi tenia una especial predilecció i en diverses ocasions el va reproduir, fins i tot a manera d'autògraf.
  • Clown: és l'arquetipus de «bohemi, amb bons sentiments», no té ni pàtria ni terra. Es guanya la vida com pot en el carro ambulant pels camins, amb Zaira i Cop-de-puny. És la concepció de l'artista, segons Rusiñol, qui ha de treure la societat del seu immobilisme i que espera, a canvi, el reconeixement del seu art.[1]
  • Cop-de-punyː Atleta de quaranta anys. «Veritable bruto ambulant». Un forçut que exhibeix la seva força i se'n val per imposar-se. També hi ha els animals que els acompanyenː el mico,«feliç els dies que menja bé», i el cavall, «una criatura resignada».

El paisatge i l'entorn físicModifica

L'acció transcorre en un poble somort, avorrit i empolsegat, com es fa evident en les descripcions: plàtans del carrer, «ben polsosos i malalts», als quals els cauen les fulles, «una església sense ordre ni arquitectura», a la plaça «dos bancs corcats», camins polsosos, però també gent adormida i ferrers que canten per no quedar ensopits. Els sons habituals són els de le campanes que criden a missa o toquen les hores, els precs del rosari... fins que arriba la faràndula.

Moralitat de l'obraModifica

La crítica moral consisteix a contraposar dos mons, el de la prosa, que simbolitza la monotonia, la tristesa, el materialisme i la malfeineria amb el de la poesia, que significava, per a Rusiñol, l'art, la llibertat, l'alegria, la bellesa i el progrés.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Bosch i Bosch, Ramona. L'alegria que passa. El jardí abandonat. Introducció i propostes de treball.. Educaula 62, 2012 (Les Eines). 
  2. Corrius i Coll, Montserrat; Vila i Comajoan, Carme «L’alegria que passa. Santiago Rusiñol». Seminari El gust per la lectura. Generaltat de Catalunya. Departament d'Ensenyament. Direcció General d’Ordenació i Innovació Educativa, 2001-2002.

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica