Lídia

Antic estat a Àsia Minor

Lídia (en lidi 𐤮𐤱𐤠𐤭𐤣𐤠 Śfarda; en grec: Λυδία Lȳdíā) va ser una regió històrica i un regne situat a l'oest de la península d'Anatòlia, corresponent a les actuals províncies turques d'Esmirna i Manisa. El regne de Lídia va durar des de la caiguda de l'Imperi hitita fins a la conquesta persa, segons unes fonts des del 1300 a.C. i, segons unes altres, des del 718 fins al 546 a.C.[1][2]

Plantilla:Infotaula geografia políticaLídia
Lydia (la)
Λυδία (grc) Modifica el valor a Wikidata

Localització
lang=ca Modifica el valor a Wikidata Map
 40° N, 30° E / 40°N,30°E / 40; 30
CapitalSardes Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Idioma oficiallidi Modifica el valor a Wikidata
Religiópoliteisme Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
Creacióc. 1200 aC Modifica el valor a Wikidata
Dissolució546 aC Modifica el valor a Wikidata
MonedaEstàter Modifica el valor a Wikidata

Va destacar com a potència comercial, i va ser, a més, coneguda per la seva riquesa en or, provinent del riu Pactol i de les mines de la muntanya Tmol.[3][4] Actualment es creu que la seva riquesa provenia més de la fertilitat dels seus camps, o bé de la superioritat comercial respecte als grecs.[5][6]

Va ser un dels primers llocs on es va encunyar moneda, abans fins i tot que a la Xina o l'Índia. Les primeres monedes daten del regnat de Giges, a la segona meitat del segle VII a.C., cap al 620, i fins i tot abans, durant el regnat d'Ardis II (652-621 a.C.).[7][8] Els coneixements actuals es recolzen en les troballes de monedes d'electre i or blanc, els jaciments principals dels quals es troben a Efes, a la costa egea.

A causa de l'expansió per les costes jònies i a l'enorme influència cultural dels jonis, molts historiadors consideren Lídia com una civilització altament hel·lenitzada. Aquesta aculturació va ser mútua, encara que la influència lídia sobre la cultura hel·lènica de la zona va ser molt menor, de manera que els avenços musicals, comercials i fins i tot la literatura i els jocs populars lidis van ser adoptats pels grecs, mentre que l'arquitectura, la religió i la indumentària dels hel·lens van influir en els lidis. No obstant això, sempre van existir diferències entre grecs i lidis, una de les més destacades va ser el tracte atorgat a la dona per part dels homes, molt més equànime en la societat lídia.[9][10] Autors clàssics com Estrabó, observant més diferències que similituds, van concloure que els lidis no eren part dels pobles grecs.[11]

Sota domini romà tenia al nord la Mísia o Frígia Hel·lespòntica de la que estava separada pel riu Hermos i al nord-est la Frígia, a les muntanyes de Temnos, a l'est la Frígia, i al sud la Cària amb el riu Meandre i les muntanyes Mesogis com a límit. Per l'oest tenia la mar Egea, però la Jònia, estrictament parlant formava un districte diferenciat.[12]

L'endònim Śfard, que és com els lidis s'anomenaven a si mateixos, sobreviu en inscripcions bilingües i trlingües de l'imperi aquemènida sota noms com: satrapia de Sparda,(en persa antic), Saparda, Sapardu (en accadi babiloni), Išbarda (en elamita) i סְפָרַד [ʃˈfarˌɛd] (en hebreu). En la tradicó grega, tots aquests topònims han estat associats amb Sardis, capital del rei Gyges, erigida el segle VII a.C..[13]

Llengua

modifica

El lidi era una llengua indoeuropea de la branca anatòlica, emparentada amb el luvi i l'hitita. S'estima que cap al segle I a.C. va esdevenir una llengua morta, després de segles d'hel·lenització.[14]

Geografia

modifica

Els límits de la Lídia històrica van variar al llarg dels segles. Primer limitava amb Mísia, Cària, Frígia i Jònia. Més tard, els regnats d'Aliates II i Cresos van expandir el territori del regne de Lídia, tot incorporant tota l'Àsia Menor a l'oest del riu Halys, excepte Lícia. Després de la conquesta persa, el riu Meandre va servir de límit meridional. Durant l'època romana imperial, Lídia s'estenia des de Mísia i Cària d'una banda fins a Frígia i el mar Egeu de l'altra.

Muntanyes, rius i llacs

modifica

Les muntanyes principals del país eren:

Els rius més importants eren:

El llac més important era el Gygaea Lacus al nord de l'Hermus..[12]

Economia

modifica

Les seves produccions principals eren el vi, el safrà i l'or. La riquesa del rei Cresos, llegendària,[15] era suposadament deguda a l'or de les arenes del riu Pactol i de les mines del Tmolos, però s'ha comprovat que ambdues produïen molt poc or. Les planes de la vall de l'Hermos i del Caystros eren les parts més fèrtils exceptuant el districte costaner de Jònia. Aquestes planes i valls portaven noms característics i els principals eren:[12]

  • La vall Cilbiana
  • La vall Caystriana
  • La vall Hircània
  • I la plana de Catacecaumene

Història

modifica

Meònia i Lídia

modifica

Lídia va aparèixer després del declivi de l'imperi hitita, el segle XII a.C.. Durant l'imperi, el nom de la regió hauria sigut Arzawa. Segons les fonts gregues, el nom original de la regió de lídia hauria estat Meònia (Μαιονία): Homer (Ilíada ii. 865; v. 43, xi. 431) es refereix als habitants de Lídia pel nom de meonis (Μαίονες).[16] Homer també descriu que la capital dels maeons no era pas Sardis, sinó Hyda (Ilíada xx. 385), que podria haver sigut un dels districtes en els quals se situava la ciutat.

Més endavant, Heròdot (Històries i. 7) afegeix que els maeons van passar a ser anomenats lidis pel seu rei Lydos (Λυδός), fill d'Atys, durant l'època mítica de la dinastia heràclida. L'exònim hebreu, Lûḏîm (לודים), tal com es troba en el llibre de Jeremies (46.9) es pensa, ja des de Flavius Josephus, que deriva de Lud, fill de Shem;[17] malgrat tot, Hipòlit de Roma (234 d.C.) ofereix una opinió alternativa que diu que els lidis eren descendents de Ludim, fill de Mizraim.

Segons Plini el Vell[18] i Hièrocles, en llur època encara quedaven reductes meonis a la part alta del riu Gediz, entre els quals una ciutat anomenada Meònia.

Lligams etruscs

modifica

La relació entre els etruscs els lidis ha estat durant molt de temps objecte de conjectures. Alguns historiadors, com ara Heròdot, creien que els etruscs eren originaris de Lídia, mentre que d'altres, com Dionisi d'Halicarnàs, argumentaven que els etruscs eren un poble indígena de la península itàlica.[19] Dionisi va apuntar que l'historiador Xant de Sardes, del segle V aC, que era considerat com una font i autoritat important per a la història de Lídia, mai va vincular els etruscs a Lídia ni va qualificar el llegendari rei Tirrè com a governant lidi.[19]

Actualment, la hipòtesi lídia ha estat desacreditada pels etruscòlegs,[20][21] a la vegada que argumenten que el relat d'Heròdot es basava en etimologies errònies.[22] Michael Grant argumenta que els etruscs podrien haver propagat aquesta narració per facilitar el comerç amb l'Àsia Menor, quan moltes ciutats, i els mateixos etruscs, estaven en guerra amb els grecs.[23] L'erudit francès Dominique Briquel sosté que "la història d'un èxode de Lídia a Itàlia va ser una fabricació política deliberada creada en l'entorn hel·lenitzat de la cort de Sardes a principis del segle VI aC".[24][25] En última instància, aquests relats d'autors grecs sobre els orígens etruscs són només l'expressió de la imatge que els aliats o adversaris dels etruscs volien divulgar i no s'han de considerar històrics.[26]

L'evidència arqueològica no dona suport a la idea de la migració lidia a Etrúria.[27][28] La primera fase de la civilització etrusca, la cultura de Villanova, que va sorgir al voltant de l'any 900 aC,[29][30][31][32][33][34] no té vincles amb Àsia Menor o el Pròxim Orient.[35]

Pel que fa a la lingüística, un dels arguments utilitzats a favor de l'origen anatòlic dels etruscs era el lemni, una llengua emparentada (o possiblement dialecte de) l'etrusc trobat en inscripcions a l'illa de Lemnos. Aquest argument ha quedat avui en dia desfasat, ja que el més probable és que es tractés d'una colònia comercial etrusca. A més, el lidi és una llengua indoeuropea, mentre que l'etrusc, juntament amb el lemni i el rètic, és una llengua paleoeuropea que forma la seva pròpia família lingüística anomenada tirrènica.[36][37]

Encunyació de moneda pròpia

modifica

Segons Heròdot, els Lidis van ser els primers a utilitzar monedes d'or i plata i els primers a establir botigues al detall permanents.[38] No se sap, però, si Heròdot volia dir que els lidis van ser els primers a utilitzar monedes d'or pur i plata pura o les primeres monedes de metalls preciosos en general.[39] Malgrat aquesta ambigüitat, aquesta afirmació d'Heròdot és una de les proves més sovint citades en nom de l'argument que els lidis van inventar la moneda, almenys a Occident, encara que les primeres monedes (sota Aliates II; 591–c. 560 aC) eren d'electre, un aliatge de tots dos materials.[40][41][42][43][44]

Croeseids
Gold Croeseid, minted by king Croesus circa 561–546 BCE. (10.7 grams, Sardis mint).
Silver Croeseid, minted by king Croesus, circa 560–546 BCE (10.7 grams, Sardis mint)
The gold and silver Croeseids formed the world's first bimetallic monetary system circa 550 BCE.[45]

La més gran d'aquestes monedes s'anomena comunament 1/3 d'estàter (trite), amb un pes al voltant de 4,7 grams, tot i que mai no s'han trobat estàters sencers.[46] Aquestes monedes estaven estampades amb un cap de lleó adornat i el que sembla ser un esclat de sol, que era el símbol del rei.[47] La foneria més prolífica per a les primeres monedes va ser Sardes, que va produir grans quantitats de terços, sisos i dotzens del cap de lleó juntament amb fraccions de pota de lleó.[48] Per complementar la denominació més gran, es van fer fraccions, incloent un hekte (sisè), hemihekte (dotzè), i així successivament fins a un 96è, amb el 1/96 d'estàter, que només pesava uns 0,15. grams. No obstant això, hi ha desacord sobre si les fraccions per sota de la dotzena són realment lídies.[49]

És al fill d'Aliates, Cresos, a qui se li atribueix, vora l'any 550 a.C., la posada en circulació de la Cresida, la primera monedes d'or veritable amb una puresa estandarditzada per a la circulació general i el primer sistema monetari bimetàl·lic del món.

Va passar un temps abans que les monedes antigues es fessin servir per al comerç, ja que fins i tot les monedes d'electre més petites, que potser valdrien aproximadament un dia de subsistència, haurien estat massa valuoses per a comprar una barra de pa.[50] Les primeres monedes que es van utilitzar per a la venda al detall a gran escala van ser probablement petites fraccions de plata, com ara l'hemiobol, una moneda grega antiga encunyada primer a Cime i després pels grecs jònics a finals del segle VI aC.[51]

Dinastia mitològica

modifica

La història de Lídia ens ha arribat mercès als escrits de Xant de Sardes complementat amb les informacions d'Heròdot. Segons això hi va haver una dinastia primitiva de Meònia que va iniciar Lidos, fill d'Atis, de la que no es dona el nombre de reis. Va seguir la dinastia mitològica ja amb el nom de Lídia establerta potser amb l'enfonsament de l'Imperi Hitita que va començar amb Agron i va acabar amb Candaules (anomenat Mirsilos pels grecs). Heròdot relaciona a aquesta dinastia amb Assíria i la fundació de Nínive bé com a dinastia sotmesa o com a descendent de la família reial. Va durar segons la tradició més de cinc segles.

La darrera part d'aquesta dinastia heràclida és coneguda com a dinastia Sandònida o Tolònida, una branca de la heràclida, però millor testimoniada de retruc per les fonts assíries i en part encara quasi llegendària, a partir del segle viii aC, amb Ardis I, Aliates I, Mirsos (Meles) i Candaules (Mirsilos), que va durar gairebé tot el segle.

 
Territori original de Lídia (fosc) comparat amb la màxima extensió del regne (clar).

Mèrmnades

modifica
 
Pintura de Cressus en un gerro.

A la fi del segle viii aC va pujar al poder una nova dinastia, els mèrmnades, ja millor documentada. La cavalleria lidia era en aquesta època considerada la millor del món. Segons Xant i Heròdot aquesta dinastia va pujar al poder l'any 713 aC o potser el 716 aC (Eusebi situa el seu començament cap a l'any 695 aC o 690 aC. El primer rei Giges va matar a Candaules i va prendre el poder. Giges va regnar fins al 682 aC o el 678 aC i va conquerir Mísia, la costa del Hel·lespont, i algunes ciutats gregues com Colofó o Magnèsia. El va succeir Ardis II que va regnar fins a una data entre el 633 i el 629 aC i va continuar les conquestes del seu predecessor; va conquerir Priene, però les seves conquestes es van aturar quan van aparèixer els cimmeris sota el rei dels Treres. El va succeir el rei Sadiates, del que res és recordat excepte que va regnar uns dotze anys fins a una data entre el 621 aC i 617 aC. El seu successor va ser Aliates II (cap a l'any 621/617 aC fins al 564/560 aC) que va aconseguir expulsar els cimmeris de l'Àsia Menor i va conquerir moltes ciutats jòniques, arribant a l'est fins al riu Halis on va entrar en contacte amb els medes que tenien per rei Ciaxares de Mèdia. Cressus, el darrer rei (cap a l'any 564/560 aC fins al 546 aC) va estendre les seves conquestes per tota l'Àsia Menor, excepte Lícia on va ser rebutjat, i Cilícia, on no va arribar o no va poder conquerir. Va governar segons sembla amb justícia i moderació i les nacions sotmeses no van intentar rebel·lar-se.

 
Lídia durant el regnat de Cressus.

Domini persa

modifica

Els medes van ser substituïts pels perses i només el riu Halis separava Pèrsia de Lídia. Després d'una batalla en la qual els perses van obtenir el triomf i van entrar a Lídia, ocupant tot el país. Les ciutats, tribus i pobles es van sotmetre al rei de Pèrsia l'any 546 aC. Cir II el gran va prohibir al lidis utilitzar armes i els va fer dedicar al cant i la dansa. El seu país era considerat el centre vital de tota l'Àsia Menor persa. Lídia junt amb Mísia i Meònia va formar la satrapia II o Satrapia de Lídia i contribuïa al tresor persa amb 500 talents. Sardes la capital reial lidia, es va convertir en la capital del sàtrapa persa que tenia autoritat sobre altres sàtrapes com el de Cària, el de Lícia i el de Dascilios o Frígia Hel·lespòntica.[12] El príncep aquemènida Cir el jove era sàtrapa de Lídia quan es va revoltar. En el seu exèrcit, que finalment resultà derrotat, hi havia uns deu mil mercenaris grecs, i l'Anàbasi de Xenofont relata els fets.[52]

 
Ruïnes del temple d'Àrtemis a Sardis.

Període hel·lenístic

modifica

El 334 aC va quedar sotmesa a Alexandre el Gran. Asandre de Cària en va ser nomenat sàtrapa i el 331 aC el va succeir Menandre. A la mort d'Alexandre va conservar la satrapia fins que l'any 321 aC va ser donada a Clitos. El 318 aC es va establir com a centre del domini d'Antígon el borni que l'any 306 aC s'hi va proclamar rei. Derrotat i mort Antígon a Issos el 301 aC va passar als selèucides després d'un intent d'Aqueos de mantenir-se independent. Els selèucides la van conservar fins al 189 aC. El Tractat d'Apamea la va cedir al Regne de Pèrgam l'any 188 aC. Era la part principal del regne, i es va incorporar a Roma quan el darrer rei va llegar els seus dominis al Senat romà l'any 133 aC.

Lídia com a província romana

modifica
 
Gimnàs i banys de Sardis (s. II i III d.C.).
 
Província d'Àsia dins l'imperi romà cap al 125 d.C.

Després de la conquesta de Sardis el 133 a.C., el territori de Lídia va passar a formar part de la nova província d'Àsia. La llengua lídia ja s'hauria deixat de parlat i hauria estat completament substituïda pel grec. El grec era la llengua dominant.

Sota la reforma de la tetrarquia de Dioclecià, el 296 a.C., el nom de Lídia es va recuperar per a designar una petita província, també amb capital a Sardis, que juntament amb les noves províncies de Cària, Hel·lespont, Lícia, Pamfília, Frígia prima, Frígia secunda, Pisídia i les illes jòniques, constituïa la Diòcesi d'Asiana. Aquesta diòcesi, a la vegada, formava part de la prefectura pretoriana d'orient amb les diòcesis de Pontiana, Orient, Egipte i Tràcia, segons la Notitia Dignitatum.[12][53]

Època bizantina i croades

modifica

Durant el regnat d'Heracli (610–641), Lídia va passar a formar part del tema dels Anatòlics i, més tard, va passar al dels Tracesis. Tot i la conquesta seljúcida de gran part d'Anatòlia i la creació del Soldanat de Rum, Lídia va continuar sota domini bizantí. Després de l'ocupació veneciana de Constantinoble durant la quarta croada, Lídia va passar a formar part del domini de l'Imperi de Nicea fins al 1261.

Domini turc

modifica

Lídia va ser capturada per beyliks turks, el 1390 va ser integrada a l'Imperi Otomà i a dia d'avui continua com a província turca.

 
Mapa de les prefectures de l'Imperi Romà vora el 395 d.C.. La província de Lídia està marcada amb el número 3.

Llista de reis

modifica

Reis mitològics

modifica

Dinastia mítica heràclida

modifica
  • Hèracles l'heroi
  • Molonos
  • Cotis
  • Atis
  • Lidos
  • Aciasmos
  • Ermonos
  • Alkimos
  • Kamblitos
  • Tmolos
  • Teoklemenos
  • Marsios
  • Iardanos
  • Omfalos
  • Filemenos
  • Alkaios
  • Belos
  • Ninos
  • Agrom

Branca Sandònida o Tolònida

modifica

Dinastia dels Mèrmnades

modifica

Satrapia de Pèrsia 546 aC - 333 aC

modifica
    • Tabalos (546 aC - 545 aC)
    • Mazares (545 aC - 544 aC)
    • Harpagos (entre el 544 aC - 540 aC segurament)
    • Oretos cap a l'any 540 aC
    • Bageos potser el 520 aC
    • Otanes abans de 513 aC (entre el 517 aC i el 513 aC)
    • Artafernes I l'aquemènida entre el 513 aC i el 493 aC
    • Artafernes II fill d'Hidarnes del 493 aC al 480 aC
    • Gadatas segurament el 480 aC
    • Desconeguts que van regnar entre el 480 aC i el 440 aC
    • Pisutnes (Pisiyauthna) entre el 440 aC i el 415 aC aproximadament
    • Tisafernes (sàtrapa de Cària 415 aC - 395 aC) del 415 aC al 408 aC
    • Cir el jove (Kurush) del 408 aC al 401 aC (fill de Darios II de Pèrsia)
    • Tisafernes (segona vegada) del 401 aC al 395 aC
    • Titraustes 395- ? aC
    • Tofradates o Autofradates cap a l'any 370 aC
    • Espitridates entre el 350 aC i el 334 aC.

Satrapia de Macedònia (334 aC - 301 aC) i de l'Imperi Selèucida (301 aC - 189 aC)

modifica

Referències

modifica
  1. Farr, Edward; History of the Assyrians, Chaledeans, Medes, Lydians and Carthaginians (1850).
  2. Problema de la fecha según la Arxivat 2013-09-06 a Wayback Machine.Crónica de Nabonido (en inglés) Còpia de fitxer a la Wayback Machine.
  3. VVAA. Historia de la Grecia antigua. 2008 - 3.ª. Salamanca: Universidad de Salamanca, 1998, p. 185. ISBN 978-84-74818895. 
  4. Livius: articles on ancient history. Lydia Arxivat 2014-08-16 a Wayback Machine. (en inglés). Artículo por Jona Lendering (Último acceso - 20 de septiembre de 2008).
  5. Farr, Edward; History of the Assyrians, Chaledeans, Medes, Lydians and Carthaginians (1850).
  6. Weatherford, Jack; Historia del dinero
  7. Antiguas civilizaciones de Mesopotamia, J. M. Walker, Edimat Libros S.A. 2002; página 144 (cronología comparada: año 700 a. C.)
  8. «Lydia». Arxivat de l'original el 6 de març de 2009. [Consulta: 2009].
  9. Cotterell, Arthur. Historia de las civilizaciones antiguas. Crítica, 2000, p. 316-318. ISBN 978-84-84320975. 
  10. Mujer y sociedad: Análisis de un fenómeno reaccionario; Lidia Falcón, 1973.
  11. Kimber Buell, Denise. Why This New Race: Ethnic Reasoning in Early Christianity. Universidad de Columbia, 2005, p. 88. ISBN 9780231133357. 
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 Smith, William (ed.). «Lydia». Dictionary of Greek and Roman Geography (1854). [Consulta: 30 agost 2022].
  13. Tavernier, J. Iranica in the Achaemenid period (ca. 530–330 B.C.): Texts. Peeters, 2007, p. 91. ISBN 978-90-429-1833-7. 
  14. Craig Melchert. «Cambridge Encyclopedia of the World's Ancient Languages: Lydian p. 601-607». Cambridge University Press, 2004. Arxivat de l'original el 2003-04-11.
  15. 15,0 15,1 «Lídia». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  16. As for the etymologies of Lydia and Maionia, see H. Craig Melchert "Greek mólybdos as a Loanword from Lydian" Arxivat 2013-12-31 a Wayback Machine., University of North Carolina at Chapel Hill, pp. 3, 4, 11 (fn. 5).
  17. Calmet, Augustin. Dictionary of the Holy Bible. Crocker and Brewster, 1832, p. 648. 
  18. Plinius Secundus, Gaius. Naturalis historia (en llatí), p. v.30. 
  19. 19,0 19,1 Dionisi d'Halicarnàs. Antiguitats romanes. 
  20. Turfa, Jean MacIntosh. «The Etruscans». A: Farney. The Peoples of Ancient Italy (en anglès). Berlín: De Gruyter, 2017, p. 637–672. DOI 10.1515/9781614513001. ISBN 978-1-61451-520-3. 
  21. De Grummond, Nancy T. «Ethnicity and the Etruscans». A: McInerney. A Companion to Ethnicity in the Ancient Mediterranean. Chichester, UK: John Wiley & Sons, Inc, 2014, p. 405–422. DOI 10.1002/9781118834312. ISBN 9781444337341. 
  22. Grant, Michael. The Rise of the Greeks. Charles Scribner's Sons, 1987, p. 311. ISBN 978-0-684-18536-1. 
  23. Grant, Michael. The Etruscans. Londres: Weidenfeld and Nicolson, 1980. ISBN 978-0-9650356-8-2. 
  24. Hornblower. The Oxford Companion to Classical Civilization (en anglès). 2. Oxford: Oxford University Press, 2014, p. 291–292 (Oxford Companions). ISBN 9780191016752. 
  25. Briquel, Dominique. «Etruscan Origins and the Ancient Authors». A: Turfa. The Etruscan World (en anglès). London and New York: Routledge Taylor & Francis Group, 2013, p. 36–56. ISBN 978-0-415-67308-2. 
  26. Dominique Briquel, Le origini degli Etruschi: una questione dibattuta sin dall’antichità, in M. Torelli (ed.), Gli Etruschi [Catalogo della mostra, Venezia, 2000], Bompiani, Milan, 2000, p. 43–51 (Italian).
  27. Turfa, Jean MacIntosh. «The Etruscans». A: Farney. The Peoples of Ancient Italy (en anglès). Berlín: De Gruyter, 2017, p. 637–672. DOI 10.1515/9781614513001. ISBN 978-1-61451-520-3. 
  28. De Grummond, Nancy T. «Ethnicity and the Etruscans». A: McInerney. A Companion to Ethnicity in the Ancient Mediterranean. Chichester, UK: John Wiley & Sons, Inc, 2014, p. 405–422. DOI 10.1002/9781118834312. ISBN 9781444337341. 
  29. Diana Neri. «1.1 Il periodo villanoviano nell’Emilia occidentale». A: Gli etruschi tra VIII e VII secolo a.C. nel territorio di Castelfranco Emilia (MO) (en italià). Florence: All'Insegna del Giglio, 2012, p. 9. ISBN 978-8878145337. 
  30. Gilda Bartoloni. La cultura villanoviana. All'inizio della storia etrusca (en italià). III. Roma: Carocci editore, 2012. ISBN 9788843022618. 
  31. Giovanni Colonna. «I caratteri originali della civiltà Etrusca». A: Mario Torelli. Gi Etruschi (en italià). Milan: Bompiani, 2000, p. 25–41. 
  32. Dominique Briquel. «Le origini degli Etruschi: una questione dibattuta fin dall'antichità». A: Mario Torelli. Gi Etruschi (en italià). Milan: Bompiani, 2000, p. 43–51. 
  33. Gilda Bartoloni. «Le origini e la diffusione della cultura villanoviana». A: Mario Torelli. Gi Etruschi (en italià). Milan: Bompiani, 2000, p. 53–71. 
  34. Moser, Mary E. «The origins of the Etruscans: new evidence for an old question». A: Hall. Etruscan Italy: Etruscan Influences on the Civilizations of Italy from Antiquity to the Modern Era (en anglès). Provo, Utah: Museum of Art, Brigham Young University, 1996, p. 29- 43. ISBN 0842523340. 
  35. Bartoloni, Gilda. «Gli artigiani metallurghi e il processo formativo nelle « Origini » degli Etruschi». A: " Origines " : percorsi di ricerca sulle identità etniche nell'Italia antica (en italià). 126-2. Roma: École française de Rome, 2014 (Mélanges de l'École française de Rome: Antiquité). ISBN 978-2-7283-1138-5. 
  36. Bonfante, Giuliano. The Etruscan language: an introduction (en anglès). 2nd. Manchester, UK: Manchester University Press, 2002, p. 50. 
  37. Rix, Helmut. «Etruscan». A: Woodard. The Cambridge Encyclopedia of the World's Ancient Languages (en anglès). Cambridge, UK: Cambridge University Press, 2004, p. 943–966. ISBN 9780521562560. 
  38. Herodotus. Histories, I, 94.
  39. «Coinage». worldhistory.org.
  40. Carradice and Price, Coinage in the Greek World, Seaby, London, 1988, p. 24.
  41. N. Cahill and J. Kroll, "New Archaic Coin Finds at Sardis," American Journal of Archaeology, Vol. 109, No. 4 (October 2005), p. 613.
  42. «CROESUS – Encyclopaedia Iranica». iranicaonline.org. [Consulta: Sep 28, 2020].
  43. A. Ramage, "Golden Sardis," King Croesus' Gold: Excavations at Sardis and the History of Gold Refining, edited by A. Ramage and P. Craddock, Harvard University Press, Cambridge, 2000, p. 18.
  44. M. Cowell and K. Hyne, "Scientific Examination of the Lydian Precious Metal Coinages," King Croesus' Gold: Excavations at Sardis and the History of Gold Refining, Harvard University Press, Cambridge, 2000, pp. 169–174.
  45. Metcalf, William E.. The Oxford Handbook of Greek and Roman Coinage (en anglès). Oxford University Press, 2016, p. 49–50. ISBN 9780199372188. 
  46. L. Breglia, "Il materiale proveniente dalla base centrale dell'Artemession di Efeso e le monete di Lidia", Istituto Italiano di Numismatica Annali, volumes 18–19 (1971/72), pp. 9–25.
  47. Robinson, E. Journal of Hellenic Studies, 71, 1951, pàg. 159. DOI: 10.2307/628197. JSTOR: 628197.
  48. KORAY KONUK. «ASIA MINOR TO THE IONIAN REVOLT». Achemenet.com. [Consulta: 12 març 2022].
  49. M. Mitchiner, Ancient Trade and Early Coinage, Hawkins Publications, London, 2004, p. 219.
  50. "Hoards, Small Change, and the Origin of Coinage," Journal of the Hellenistic Studies 84 (1964), p. 89
  51. M. Mitchiner, p. 214
  52. Sandler, Stanley. Ground Warfare: An International Encyclopedia (en anglès). vol.1. ABC-CLIO, 2002, p. 226. ISBN 1576073440. 
  53. «Notitia Dignitatum. Pars Secunda. In partibus Orientis. II. Sub dispositione viri illustris praefecti praetorio per Orientem sunt dioceses infrascriptae.» (en llatí). IntraText Digital Library. [Consulta: 27 desembre 2023].

Bibliografia

modifica
  • Heròdot. Històries (en català i grec antic). I, 6-94. Barcelona: Edicions 62, 2009 (Col·lecció Bernat Metge). ISBN 978-8429762457. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lídia