La Passion de Jeanne d'Arc
La Passion de Jeanne d'Arc és una pel·lícula de l'any 1928 dirigida per Carl Theodor Dreyer i protagonitzada per Renée Falconetti i Eugène Silvain.[2]
 | |
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Carl Theodor Dreyer |
| Protagonistes | |
| Producció | Société Générale des Films (França)[1] |
| Guió | Carl Theodor Dreyer i Joseph Delteil, dels llibres d'aquest darrer i les actes del procés |
| Música | Victor Alix i Léo Pouget |
| Fotografia | Rudolph Maté, en blanc i negre |
| Muntatge | Carl Theodor Dreyer  |
| Vestuari | Valentine Hugo |
| Distribuïdor | Gaumont i Netflix |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | França |
| Estrena | 1928 |
| Durada | 110 min |
| Idioma original | Pel·lícula muda amb intertítols en francès |
| Color | en blanc i negre |
| Format | 4:3 |
| Descripció | |
| Gènere | Drama, cinema mut, cinema biogràfic |
| Representa a | Joana d'Arc |
        | |
ArgumentModifica
Rouen, 1431. Capturada pels borgonyesos, Joana d'Arc (Renée Falconetti) és jutjada pel Tribunal de la Inquisició. De dinou anys i vestida com un home, afirma que Déu l'ha escollida per a alliberar França dels anglesos. El bisbe Pierre Cauchon (Eugène Silvain), volent provar les suposades blasfèmies i pecats de Jeanne, ordena falsificar una carta del rei i disposa una cel·la per a la seua tortura: si no confessa estar endimoniada, Joana d'Arc serà cremada a la foguera. Ella està disposada a morir i creu en la salvació de la seua ànima. La gent protesta i acusa els jutges de voler cremar una santa.[2]
Context històric i artísticModifica
El procés inquisidor i el martiri -va ésser cremada viva el 1431- al qual fou sotmesa la camperola d'Orleans han estat molts cops representats al cinema. Destaquen les obres de Gustav Ucicky i Robert Bresson, però també aquesta admirable producció francesa del 1928, una adaptació feta per Carl Theodor Dreyer a les acaballes del cinema mut. Rodat només vuit anys després de la canonització de la santa, seria el novè llargmetratge del molt qualificat cineasta danès, qui va trobar finançament per al projecte a París, on, per cert, refusaria dirigir altres films de caràcter històric sobre Maria Antonieta d'Àustria i Caterina de Mèdici.[2]
Realitzada amb estilitzada visualització i sospesades proporcions estètiques i artístiques, la pel·lícula es basa en les actes originals del procés, però també en els llibres sobre la santa escrits per l'historiador i poeta Joseph Delteil, que intervindria en el guió. El perfeccionista Dreyer condensaria el procés en un sol dia i, rebutjant qualsevol indici d'espectacle frívol, s'endinsaria de ple en la introspecció psicològica, moral i espiritual del personatge. En els episodis de l'anguniós interrogatori dels inquisidors i del perllongat suplici de Jeanne, el realitzador inscriuria primers plans -gesticulacions, rostres i mirades en detall- de poderosa força dramàtica, aconseguint commoure i estremir els espectadors. Però els primers a veure-la van haver de conformar-se amb una versió censurada en pròpia mà per l'arquebisbe de París, qui va advertir sobre la incorrecció d'una història "que menysprea els mecanismes de poder exercits per l'Estat i l'Església". Cal destacar l'actuació de Renée Falconetti caracteritzant Joana d'Arc, ja que expressa un dolor gairebé real. Exigent i obcecat, Dreyer va negar el maquillatge a l'actriu, sotmetent-la a tortuosos assaigs, quelcom molt semblant a un veraç patiment físic i mental.[2]
Frases cèlebresModifica
| « |
|
» |
ReferènciesModifica
- ↑ Filmaffinity (castellà)
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Vilaseca, Ramón Robert, 2014. Les 500 millors pel·lícules de la història del cinema. Lleida: Pagès Editors, S. L. ISBN 9788499754932. Pàg. 29.
BibliografiaModifica
- Carl Theodor Dreyer. Four Screenplays. Bloomington & Londres: Indiana University Press, 1970. ISBN 0253127408.
Enllaços externsModifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: La Passion de Jeanne d'Arc |