Obre el menú principal

La Pedrera de l'Elies són restes d'una antiga explotació lapídia a l'aire lliure. Consta d'un parell d'àrees extractives separades per una cinquantena de metres. El front meridional presenta una extracció en terrasses i compta amb un forn de calç en un dels seus extrems. El front septentrional, molt més reduït, mostra una explotació concentrada en fossa. L'espai destaca per les nombroses i variades marques del procés d'extracció de la pedra que encara hi són ben visibles.[1] Les restes d'aquesta pedrera estan situades actualment enmig de la urbanització Eixample Residencial, al nord-est del casc urbà de Roda de Berà. Més concretament, entre els carrers Pau Casals, Joan Maragall, Mercadé i Narcís Monturiol.

HistòriaModifica

Tot i que hom ha vinculat aquesta pedrera amb la construcció de l'arc de Berà,[2] els seus orígens encara són incerts. El primer esment documental de l'existència d'una pedrera al terme de Roda de Berà data del 1780.[3] El període de màxima explotació de la pedrera de l'Elies va ser entre finals del segle XIX i principis del segle XX, afavorit per la construcció de la línia ferroviària que travessava l'interior del terme rodenc. De fet, al costat de la via del tren, a poca distància de la pedrera, es va adequar un punt de càrrega de blocs de pedra.[4]

De la pedrera de l'Elies va sortir la pedra i la calç emprades per bastir el campanar, el cor i la façana de l'església parroquial de Sant Bartomeu, construïts a les acaballes del segle XIX.[5] La pedrera va ser explotada per darrera vegada a mitjans del segle XX, durant les obres de transformació de l'antiga masia de Berà en luxosa residència amb aspecte de castell.[6]

Intervenció arqueològicaModifica

Durant la primera meitat del 2012 es va dur a terme l'estudi arqueològic d'una petita zona del front meridional de la pedrera, a càrrec de l'arqueòloga Anna Artina, amb el suport de l'Ajuntament de Roda de Berà. Amb la neteja de l'indret escollit i el corresponent anàlisi de les marques d'extracció, es van determinar tres possibles fases d'explotació. La primera podria ser antiga, tot i que la manca de materials fòssils no permeten assegurar un suposat origen romà. Les dues altres fases són aparentment contemporànies.[7]

Espai culturalModifica

Des que l'any 2004 l'Ajuntament de Roda de Berà es va fer amb la plena propietat de l'indret, s'hi han realitzat diverses activitats culturals i artístiques, especialment concerts a l'aire lliure de tota mena. Les primeres actuacions musicals, sempre de petit format, es van dur a terme dins del marc de la Setmana Cultural que anualment organitza Les Monges Associació Cultural. Més ambiciós i complex va ser el concert de la Banda Simfònica de Grau de la Diputació de Tarragona durant la preinauguració de la 7a edició del Festival Internacional de Cinema en Català.

L'estiu del 2014, amb la col·laboració del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, l'Ajuntament de Roda de Berà va inaugurar un itinerari senyalitzat per l'interior de la pedrera. Aquesta ruta circular que cal fer a peu compta amb diversos panells explicatius on es detalla, amb textos i imatges, el procés tradicional d'extracció de la pedra. Al mateix temps, es va adequar una zona de pícnic molt a prop de l'entrada i de l'espai on s'acostumen a realitzar les activitats culturals.

ReferènciesModifica

  1. Piñol, 2009, p.10-13
  2. Dupré 1994, p.152.
  3. Dupré 1994, p.152-154.
  4. Solé 2002, p.164.
  5. Nogués 1998, p.12.
  6. Artina, Benimeli 2013, p.3-4
  7. Artina, Benimeli 2013, p.5-6

BibliografiaModifica

  • Artina, Anna; Benimeli, Ricard. “La pedrera de l'Elies: passat, present i futur”, “Boi”:2013, 30.
  • Dupré i Raventós, Xavier. “L'Arc romà de Berà”. Institut d'Estudis Catalans: 1994.
  • Nogués Boronat, Ernest. “La construcció del campanar de l'església de Sant Bartomeu de Roda de Berà”, “Boi”:1998, 1.
  • Solé i Morera, Marçal. “Roda de Barà, Notes històriques”. Ajuntament de Roda de Barà: 2002.
  • Piñol i Masgoret, Lluís. “La pedrera de l'Elies. Una aproximació didàctica al procés d'extracció de la pedra en època romana”, “Boi”: 2009, 23.