La cavalleria

(S'ha redirigit des de: La cavalleria segons Jean Flori)

La cavalleria (La chevalerie segons el títol original) és l'obra del medievalista francès Jean Flori i va aparèixer publicada per primera vegada a Éditions Gisserot, l'any 1998. En aquest estudi, resultat de trenta anys de recerca, l'autor presenta una anàlisi en profunditat de la ideologia cavalleresca.

Infotaula de llibreLa cavalleria
(fr) La chevalerie modifica
Tipusobra literària modifica
Fitxa
Publicació1998 modifica
Càrrega d'un cavaller. Recreació d'una representació del noble anglo-normand Guillem el Mariscal, considerat en el seu temps "el millor dels cavallers".[1]

Jean Flori, que situa la institució de la cavalleria ―pel que respecta a l’Europa occidental— a mig camí entre els últims segles del cristianitzat Imperi Romà i la profunda crisi de l’any 1000, aporta en aquesta obra una síntesi completa de com s’hi ingressava, del seu funcionament, de la relació entre la noblesa i l’Església i de la seva concepció de l’amor. Convençut de que per entendre la ideologia cavalleresca cal anar més enllà dels relats històrics, de les cartes, de les cròniques i dels annals, Flori proposa beure en altres fonts, com la litúrgia, la iconografia i la literatura.

L’obra està dividida en onze capítols i un apartat final de conclusions.

Què és la cavalleria?Modifica

Flori, en l’intent d'explicar què és la cavalleria,[2] situa el seu origen  entre els segles X i XI. Precisa com la paraula “milites” es reservava als guerrers  que combatien a cavall —els cavallers― i com aquests acostumaven a posar-se en mans d'altres cavallers més poderosos, a mode de servidors armats. L’origen d'alguns cavallers era humil. Així, personatges de tots els nivells socials retien homenatge al senyor del qual obtenien profit i beneficis, en forma de dominis o de terres; a canvi, li havien de correspondre  amb el servei armat quan fos necessari.

L’ingrés en la cavalleria: la investiduraModifica

Segons l’autor, la investidura no la trobem abans del segle XII i, en tot cas, es limitava a l’entrega de les armes cavalleresques. Es tractava d'un acte declaratiu de tipus professional i no de cap promoció social ni concessió honorífica de títol o de grau. És a dir, significava l’ingrés en una professió d'elit, en una corporació no igualitària on els guerrers reclutats havien d'obeir al superior. Tot i que la investidura els transformava en cavallers legítims —i no en simples bandolers o usurpadors—, cadascú seguia, tanmateix, conservant la categoria social anterior a la cerimònia. Fins a finals del segle XII la cavalleria va funcionar com a una corporació oberta; després es va convertir en una casta, ja que s’exigia que el jove que volia ser investit provés que quatre dels seus avantpassats havien estat nobles o cavallers. Flori mostra, per tant, com la institució va anar perdent el seu caràcter professional per posar cada cop més l’èmfasi en els aspectes honorífics, ornamentals, ètics i culturals.[3] L'Església, d’altra banda, va intentar imbuir els seus valors als cavallers. Així, amb l’espasa que rebien ―i que segurament estava beneïda, com tota eina de treball― havien de protegir les viudes, els orfes i tots els qui oraven o treballaven. 

Naturalesa i funció de la cavalleriaModifica

Els castells, a banda de servir com a centres de protecció, de govern, d'administració i de tributació, esdevenien importants nuclis d'explotació de la població. Segons Flori, les cavalleries —és a dir, aquells esquadrons de guerrers a cavall que escortaven els nobles en les seves operacions militars contra l’enemic― “també servien per assegurar el cobrament dels impostos i les exaccions que gravaven les poblacions”.[4]

Els cavallers: armes i mètodes de combatModifica

El fet de situar al voltant de l’any 1000 l’aparició de la classe cavalleresca, permet Flori de distingir, abans d'aquest moment, entre els milites i els “inermes”. Segons l'historiador, als nobles armats, amb el temps, se'ls va acabar anomenant cavallers.[5] D’altra banda, el maneig de la llança —brutal en les càrregues— i el gust pel tornejos,  van propiciar que en lloc de la cavalerie es passés a parlar de la chevalerie. Així, en temps de guerra els cavallers competien —bàsicament enfrontant-se entre ells―; en temps de pau no feien altra cosa que perllongar la guerra, això és, s'entrenaven en els tornejos. Tenint en compte que per a entrenar-se hom necessitava temps lliure, el cos de l’armadura i unes cotes de malla —que costaven com dos o tres cavalls de guerra— s’entendrà com aquesta feina ―esport perillós i plaer temible alhora— quedava reservada només a una elit. En els tornejos, però, els cavallers anaven a vèncer més que a matar; es tractava de capturar l’adversari i de cobrar després el rescat. Flori crida l’atenció sobre el fet  que els cavallers que feien la guerra d'aquesta manera representaven només un 8% del total i que un 90% —és a dir, la immensa majoria— eren sergents, arquers, infants, peons i experts en màquines i ingenis. Aquests últims, però, no apareixen en les epopeies o en els relats dels cronistes. Només els cavallers, com explica Flori: “Provoquen l’admiració dels homes i guanyen l’admiració de les dames”.[6]

Guerra i cavalleriaModifica

En aquest capítol Jean Flori ressalta que les grans batalles, de fet, veren ser escasses a l’Edat Mitjana[7] i que els prínceps evitaven els enfrontaments que poguessin comportar un resultat incert; per tant, no hi recorrien sinó en última instància. Així, entre els segles XI i XII pocs cavallers haurien pogut prendre part en una guerra. Els conflictes menors eren més freqüents i tenien com a objectiu la possessió de fortaleses o bé obtenir la submissió d’un veí amenaçador.[8] En aquests casos no es tractava tant de vèncer l’enemic com de fer demostració de força per tal de dissuadir-lo, deixant la porta oberta a una possible i futura aliança. Flori va més enllà i afirma que “en conjunt, les guerres medievals causen moltes menys pèrdues humanes que les dels temps moderns”.[9] Però afegeix que, a l’Edat Mitjana, la terra i els seus habitants sí que patien, i molt, amb aquestes operacions guerreres, perquè per sotmetre l‘enemic encastellat moltes vegades es renunciava a l’assalt directe i s’optava pel bloqueig, la destrucció de collites i la utilització del terror —matances, incendis—, és a dir, la invasió i la devastació, fets que —com comenta l'historiador— relataven sovint els cronistes sense immutar-se.[10] Els encarregats d'aquest treball brut que delmava la població camperola i dels burgs, en tot cas, no eren els cavallers sinó els peons, els escuders, o altres elements subalterns. De fet, el repartiment de tasques en el si dels exèrcit exposava molt més aquests personatges que no pas els cavallers. En els setges, molt habituals, es reduïen els intercanvis a llançaments aeris de projectils de tots tipus; balistes, pedrers, arquers i ballesters jugaven un paper essencial, i també eren els qui patien les conseqüències en carn pròpia.[11]

D'altra banda, els aspectes econòmics de la guerra no eren gens menyspreables. Els saquejos, a més de pressionar, servien per obtenir els preuats botins, un dels incentius principals de la guerra medieval. Flori afirma que no falten exemples de pillatges protagonitzats per cavallers per ordre directa dels seus superiors.[12]A més, el botí aconseguit als enemics era considerat com a legítim i donava lloc a un repartiment entre els guerrers. Els cavallers també es repartien l’equip del vençut, en particular el cavall i les armes, sobretot la cota. En qualsevol cas, la pràctica del rescat feia rendible la victòria i desastrosa la derrota, com en un joc arriscat.[13]

Justes i tornejos cavallerescsModifica

El torneig col·locava el cavaller en una situació real de combat. El nom de "torneig", destaca Flori, podia tenir a veure amb el moviment de girar-se o donar voltes, efectuat pels cavallers després de la càrrega i per a preparar-ne una de nova, però també amb el seu vagabundeig per trobar els llocs en les zones intermèdies dels diferents dominis on se celebraven aquestes assemblees.[14] Però el tornejos segurament no corresponien a la imatge idealitzada que ens han transmès els relats literaris. Primer es formaven els grups que s’havien d’enfrontar. La superfície del joc acostumava a ser oberta i àmplia: camps, pastures, boscos, praderes i aldees. Els contrincants es dividien en dos grups: “els de dintre” –els assetjats—i “els de fora”—els assetjadors—. En un principi es simulaven desafiaments i es realitzaven enfrontaments cos a cos. El veritable torneig, la mêlée, venia a  continuació i tenia diverses fases: setge, assalts, sortides, emboscades, atacs frontals i fugides simulades. L’objectiu no era matar, sinó vèncer; les càrregues de cavalleria, massives i compactes, tenien la funció de trencar els esquadrons enemics per aïllar alguns dels seus elements vulnerables i fàcils de capturar. Així, si els combats eren col·lectius, el botí guanyat col·lectivament també havia de ser repartit al final del torneig.[15] Els aspectes individuals dels combats, però, també eren importants. Flori posa l'exemple de Guillem el Mariscal, cavaller normand que es va fer famós per l’èxit en les batalles i els tornejos, fins al punt de ser proclamat “el millor cavaller del món”.[16] A partir del segle XII, ens explica Flori, la feina en els tornejos es va acabar professionalitzant amb contractes formals. Així, un cavaller podia ser contractat per a diversos tornejos i fins i tot de per vida.[17]

Noblesa i cavalleriaModifica

Al llarg de l’Edat Mitjana, la noblesa i la cavalleria van entrelligar els seus destins, però ni els dos termes mai no van ser sinònims ni els conceptes equivalents. La cavalleria va adquirir cada cop més importància, impulsant la noblesa, que la dirigia des de sempre, a reivindicar la seva pertinença a ella, el seu control i, més tard, la seva exclusivitat.[18]

Església i cavalleriaModifica

Flori presenta aquest relació com "ambigua".[19] L'autor de La cavalleria recula l'any 1095, quan Urbà II va proposar als cavallers l'entrada en la fe de Crist —no com a monjos sinó com a guerrers—, al servei d'un exèrcit de Déu amb l'objectiu d’alliberar el Sant Sepulcre, a Jerusalem, en mans dels infedels des del 638. D'aquesta manera, els croats es van convertir en el poble escollit per Déu —milites Christi—. Aquesta missió, però, aviat es va reservar als templers i hospitalers, únics i veritables croats permanents què, a l’abandonar la cavalleria, van posar la seva espasa al servei de la cristiandat.[20]

En un altre sentit, Flori observa com, malgrat els esforços de l’església per infondre els seus valors en la cavalleria, la lluita era massa desigual, de manera que la ideologia cavalleresca va acabar imposant-ne els seus, “portadors d’una ètica molt més profana i mundana”.[21]

Amor i cavalleriaModifica

En aquest capítol s'aborda el tema de l’amor cortès, tant cantat pels trobadors des de principis del segle XII. En les seves històries sovint apareix un jove que sent un amor apassionat per una dama de més rang que el seu, probablement casada amb el seu propi senyor —en una mena del que es podria anomenar "vassallatge amorós"—. La dona, en aquests casos —afirma Flori—, no és una presa ni un objecte, és una aposta.[22] Flori considera que aquest amor, vist com un valor en si mateix —no és un simple ingredient del matrimoni sinó un valor fonamental, l’únic que pot purificar la unió carnal i elevar-la espiritualment—, esdevé un fenomen essencialment nou, una mena de moviment de fons que desvetlla una profunda evolució de les mentalitats.[23] Aquest nou enfocament de l’amor —en el qual la dona esdevé la companya “completa” del cavaller i una inspiradora de les millors virtuts― es va propagar ràpidament per Occident.

Literatura i ideologia cavalleresquesModifica

Jean Flori il·lustra, sota aquest títol, la manera com els personatges literaris, com Rotllà o Lancelot —que expressaven les aspiracions de la cavalleria— van acabar construint models de comportament que van influir en els cavallers de veritat; és a dir, ens demostra com van contribuir a la formació d'una ideologia cavalleresca.[24] L’epopeia, segons l'estudiós, es va anar tenyint dels trets del roman, anat més enllà d'una  glorificació gairebé exclusiva les qualitats guerreres del cavaller i ampliant el concepte de l’honor més enllà del combat. Així, el cavaller no havia de ser únicament un audaç soldat i un fidel vassall, sinó que necessitava acreditar el seu valor humà per mitjà de l’amor de la seva dama i per les virtuts d'home de la cort; havia d'obrir-se al coneixement de la naturalesa i del món però sense abandonar les seves antigues qualitats: d'altra banda, l’amor i i el matrimoni tampoc no havien de debilitar la seva primitiva valentia.[25] Flori apunta com Chrétien de Troies va recrear, en Lancelot — fidel al seu rei, amant de la reina i salvador del regne―, el model definitiu del cavaller perfecte, sublimat per l’amor a Ginebra i capaç de totes les proeses i més enllà d'una trivial història d'adulteri.[26]

La cavalleria, entre el mite i la realitatModifica

En l’últim capítol Flori aborda la formació d'una mitologia i d'una mística de la cavalleria que neix a començaments del segle XIII i perviu al llarg de l’Edat Mitjana,  quan els ideals eclesiàstics d'una banda, i la literatura aristocràtica de l'altra, coincideixen en elaborar un codi de conducta menys violenta.[27] Al predicar la croada, Urbà II es dirigeix directament als cavallers, passant per alt els monarques, amb l'objectiu de recuperar els llocs sants. Després, quan aquests llocs s’han de continuar preservant, s'ha de recórrer a la creació d'una sort de monjos guerrers; religiosos perquè obeeixen a una regla i fan els vots de pobresa, castedat i obediència, i guerrers perquè, per tal de protegir els peregrins, han de combatre els musulmans I ho han de fer com a cavallers.[28] Neixen així els templers, a qui s'havia de convèncer del caràcter lícit dels seu estat i de la santedat del seu combat —amb l'argument que no cometien homicidi sinó malicidi amb les seves accions—. Malgrat les veus en contra, aquesta mena d'ordes van prosperar i van portar a terme un reclutament internacional. Tanmateix, els templers van acabar pagant, com a bocs expiatoris, el poder i la riquesa que van arribar a obtenir. El seu fracàs va significar la fi del mite de la cavalleria cristiana i el triomf dels valors més laics i aristocràtics, fins i tot profans. Tot i així, les matances i els pillatges, i el fet que sovint l’únic objectiu de la cavalleria fos el botí i la rapinya, ens porta a pensar —i és això el que conclou Flori—, que segurament la literatura va inculcar uns valors venerables que no es podien assumir a la realitat. Aquest neguit, de fet, va motivar la creació d'ordes seculars de cavalleria, nostàlgics probablement d’un passat idealitzat i d'una mística artúrica i que per aquest motiu només admetien nobles irreprotxables des del punt de vista de la moral cavalleresca.[29] Flori acaba amb una reflexió sobre el valor del mite quan afirma què, en definitiva, ajuda a traduir els valors morals i a engendrar els ideals que tota societat necessita.[30]

Referències bibliogràfiquesModifica

  1. Recreació a partir de l'original aparegut en la Chronica Majora de Mateu Paris (vers 1215).
  2. FLORI, Jean. La caballería. Barcelona: Alianza Editorial, 2001 [Historia, 4199], pp.7-23. 
  3. Ibíd., pp. 24-45. 
  4. Ibíd., p. 51. 
  5. Ibíd., pp. 61-76. 
  6. Ibíd., p. 76. 
  7. Ibíd., p.78. 
  8. Ibíd., p. 79. 
  9. Ibídem. 
  10. Ibíd., p 80. 
  11. Ibíd., p. 82. 
  12. Ibíd., p. 83. 
  13. Ibíd., p.84. 
  14. Ibíd., p.91. 
  15. Ibíd., pp. 92-93. 
  16. Ibíd., p.95. 
  17. Ibíd., p.99. 
  18. Ibíd., pp. 115-116. 
  19. Ibíd., p. 117. 
  20. Ibíd., pp. 127-128. 
  21. Ibíd., p.130. 
  22. Ibíd., p. 137. 
  23. Ibíd., pp. 140-141. 
  24. Ibíd., pp. 146-162. 
  25. Ibíd., pp. 147-153. 
  26. Ibíd., p.156. 
  27. Ibíd., p. 164. 
  28. Ibíd., pp. 166-167. 
  29. Ibíd., pp. 171-174. 
  30. Ibíd., p. 176.