La segretaria privata

pel·lícula de 1931 dirigida per Goffredo Alessandrini

La segretaria privata és una pel·lícula italiana del 1931, el primer llargmetratge rodat per Goffredo Alessandrini.[1]

Infotaula de pel·lículaLa segretaria privata
Fitxa
DireccióGoffredo Alessandrini Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióStefano Pittaluga (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
GuióOreste Biancoli i Goffredo Alessandrini Modifica el valor a Wikidata
MúsicaPaul Abraham Modifica el valor a Wikidata
FotografiaMassimo Terzano Modifica el valor a Wikidata
ProductoraCines Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorSocietà Anonima Stefano Pittaluga Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenItàlia Modifica el valor a Wikidata
Estrena1931 Modifica el valor a Wikidata
Durada72 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalitalià Modifica el valor a Wikidata
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gènerecinema musical i comèdia Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0022361 Letterboxd: the-private-secretary-1931 Allmovie: v138712 TMDB.org: 437779 Modifica el valor a Wikidata

Una mecanògrafa provinciana busca feina a la ciutat i, gràcies a un uixer, troba feina en un banc de Roma. El cap de personal, frustrat en els seus "avenços", l'agafa amb recança. Però el director del banc, en no revelar la seva veritable identitat, aconsegueix conquerir-la.

Repartiment

modifica

Comentari

modifica

Pel·lícula indicada per molts com a precursor del gènere "telèfons blancs", va ser el remake de Die Privatsekretärin, pel·lícula d'opereta rodada a Alemanya per Wilhelm Thiele que Alessandrini va haver d'acceptar. com la seva primera feina alhora que es rodaven les versions en anglès i francès. Alessandrini acabava de tornar a Itàlia després d'una llarga estada a Hollywood, on havia treballat com a director de doblatge a MGM.

Ni el director ni Merlini s'imaginaven el favor del públic que hauria obtingut aquesta pel·lícula, amb la cançó que va cantar l'actriu (Oh come son felice, felice, felice...) i el mite de la Ventafocs "actualitzat" als temps.[2]

Altres versions

modifica

La pel·lícula va tenir quatre versions, a més de la italiana: la versió alemanya (original), Die Privatsekretärin amb Renate Müller, francess (Dactylo, amb Marie Glory), anglesa (Sunshine Susie, con Renate Müller) i espanyola (Historia de una maquina de escribir).

El 1953 es va fer un remake a Alemanya, Die Privatsekretärin, dirigit per Paul Martin.

La crítica

modifica

Rosario Assunto a Cinema el 25 de novembre 1940: "I les noies van tancar l'àlbum de moda i van posar el brodat al fons d'un calaix, van estudiar mecanografia, taquigrafía, informàtica, per entrar als bancs, a les oficines, a les empreses. Vàlida per dissipar la malenconia d'un futur que s'entreveu com un esvaïment diari darrere d'una taula atapeïda d'objectes, la tornada d'Elsa Merlini (Oh come sono felice..felice..felice) va sonar com una promesa a les orelles d'aquestes Ventafocs..."[3]

Referències

modifica
  1. Marlow-Mann, Alex.. Bayman, Louis. Directory of World Cinema: Italy. Intellect Ltd, 2011, p. 126-127. ISBN 978-1841504001. 
  2. Marcia Landy Italian Film, p. 99-100
  3. Gundle, Stephen. Mussolini's Dream Factory: Film Stardom in Fascist Italy. Berghahn Books, 2013.