Obre el menú principal

La straniera (L'estrangera) és una òpera en dos actes composta per Vincenzo Bellini sobre un llibret italià de Felice Romani, basat en la novel·la L'étrangère de 1825 per Charles-Victor Prévot, vescomte d'Arlincourt, encara que l'escriptor Herbert Weinstock també afegeix que és "més probable [basat en] una dramatització de [aquesta novel·la] l'italià Giovan Carlo, barone di Cosenza", ja que llavors cita una carta de Bellini al seu amic Francesco Florimo en què diu que Romani" sens dubte no seguirà l'obra" [suggerint llavors que eren conscients de la seva existència].[2]

Infotaula de composicióL'estrangera
Lalande-Straniera-La Scala-Feb-1829.jpg
Henriette Meric-Lalande com a Alaide a l'estrena de 1829
Títol original La straniera
Forma musical òpera
Compositor Vincenzo Bellini
Llibretista Felice Romani
Idioma italià
Basat en L'étrangère de Charles-Victor Prévot
Creació setembre 1828 - febrer 1829
Data de publicació segle XIX
Gènere artístic Opera seria
Nombre de parts d'una obra d'art dos
Personatges Il Priore degli Spedalieri Tradueix, Valdeburgo Tradueix, Osburgo Tradueix, Arturo Tradueix, Il signore di Montolino Tradueix, Isoletta Tradueix i Alaide Tradueix
Estrena
Data d'estrena 14 de febrer de 1829
Lloc de la primera representació Teatro alla Scala de Milà,
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 18 de maig de 1831 al Teatre de la Santa Creu[1]
Modifica les dades a Wikidata

S'estrenà al Teatro alla Scala de Milà el 14 de febrer de 1829.[3]

Origen i contextModifica

L'interès principal de La straniera, quart títol del catàleg bellinià i el seu segon triomf a La Scala de Milà després del toc d'alerta que poc abans havia suposat Il pirata davant del rossinisme imperant, resideix a constituir el punt extrem de l'experimentació operada pel seu autor en les temàtiques -argument absurdament romàntic, un amour fou de tràgic final ambientat a la Bretanya medieval-, en les formes -flexibilització dels límits entre recitatiu, arioso i cantabile, contínua fragmentació del discurs melòdic amb fins expressius, tendència a la construcció d'escenes en comptes de nombres tancats- i en la vocalitat -línies melòdiques sòbries, parcament ornamentades, subordinació a les inflexions del text.

Poc després, després del fracàs de Zaira a Parma, reconduirà a partir de I Capuleti e i Montecchi aquesta sèrie de novetats cap a un discurs més tradicional, marcat pel predomini d'una línia melòdica d'infal·lible inspiració que serà admirada pel mateix Wagner. Això no vol dir que a La straniera no hi hagi frases d'inequívoca filiació belliniana, si bé no tan memorables com les que després inundaran les seves grans obres mestres, al costat de brillants introduccions orquestrals que exigeixen un gran virtuosisme de les fustes i els metalls solistes (la flauta que dialoga amb la mezzo, l'oboè que preludia la trobada inicial dels protagonistes, les trompes que acompanyen els cors de caçadors), i a àries (tres per la soprano i una per a baríton i una per a mezzo, però, sorprenentment, cap per al tenor), conjunts -tres duos, trio, quartet- i abundants escenes corals de delicat lirisme o rotund impacte dramàtic.

RepresentacionsModifica

La primera representació de La straniera va tenir lloc al Teatro alla Scala de Milà el 14 de febrer de 1829, amb Henriette Méric-Lalande i Domenico Reina en els rols principals. Alessandro Sanquirico es va encarregar de l'escenografia. L'òpera va caure en l'oblit durant l'última part del segle XIX i gran part del segle XX, i només va ser reposada el 1968 a Palerm (Teatre Massimo) amb Renata Scotto en el rol principal. El personatge d'Alaide ha estat després encarnat per Montserrat Caballé, Renée Fleming i més recentment, per Patrizia Ciofi.

ReferènciesModifica

Notes

  1. «Noticias particulares de Barcelona». Diari de Barcelona, 18-05-1831, pàg. 1108.
  2. Weinstock 1971, p. 55
  3. Detalls a operone.de

Fonts citades

Altres fonts