Treball (economia)

execució de tasques que impliquen un esforç físic o mental, amb l'objectiu de produir béns i serveis
(S'ha redirigit des de: Laboral)

El treball és l'activitat feta amb esforç per produir béns i que té com a objectiu la supervivència i el progrés, tant de l'individu que l'exerceix com de cada Estat o societat[1] on es produeix. El treball pot ser manual o intel·lectual i el seu resultat es contraposa al que es rep com a regal no merescut. Forma part de l'Economia en satisfer necessitats de l'ésser humà i de la societat on habita, directament o indirectament. Habitualment, el treball comporta molèstia, fatiga i tal vegada penalitats i és objecte d’estudi en les ciències econòmiques, en les polítiques, en les socials i jurídiques, principalment.

El 'Quart Estat'. Pintura de Giuseppe Pellizza. 1868-1907

Etimològicament, el mot treball prové del llatí trǐpalǐare, de trǐpalǐum, instrument de tortura de tres pals que s'utilitzava per a infligir dolor i sofriment.[2] Hi ha altres mots amb significats semblants, però amb algunes càrregues significatives diferents com per exemple: labor, obra, tasca, ocupació, quefer, feina, taleia, producció, entre altres. Les fonts etimològiques són diferents en l'origen de cada mot; el mot treball es pot referir a una obra, un producte, mentre que labor no s'hi refereix.[3] Per Hanna Arendt, la labor és l'activitat que els humans fan per alimentar-se i subsistir, com fan els altres éssers vius, mentre que el treball proporciona riquesa, poder i progrés però comportant danys a la natura.

El resultat del treball inclou el producte que es vol vendre a un mercat a canvi de diners i la disponibilitat de fer-lo, que Marx va anomenar-ho força de treball. El treball es concreta en diverses formes, a més de quan comporta retribució: el manteniment i millora de la seguretat i la salut individual, el voluntariat i també tot el que hom fa per sentir-se útil i necessari.[4] L'esclavatge era una mostra de poder en la societat; posseir molts esclaus demostrava ser molt poderós.

HistòriaModifica

En els inicis de la humanitat, el treball tenia l'objectiu de la subsistència, tant individual—la caça, la maternitat— com social —la construcció de defenses contra feres o enemics de la mateixa tribu, la construcció de canals i la dessecació d'aiguamolls.[5] No conservem documents que considerin el treball, amb entitat pròpia.

En la mitologia egípcia hi ha molt escasses referències al treball tot i que la construcció de les piràmides a l'Imperi Egipci devien haver-hi considerables aportacions en enginyeria i mà d'obra. En la mitología egípcia gairebé no hi ha referències al treball tot i que en la construcció de les piràmides a l'Imperi egipci devien haver-hi considerables aportacions en enginyeria i mà d'obra.

A la mitologia grega només hi ha algunes possibles interpretacions properes a la concepció contemporània que es té del treball, per exemple hi ha el mite de Sísif que va ser castigat a dur a terme una tasca enutjosa, difícil i absurda. També hi ha els treballs d'Hèracles i Teseu, tractats com episodis de lluita. El mite que més s'apropa a la concepció actual del terme és el d'Hefest, amb el perfil que actualment s'entén com d'artesà. Hefest fabricava joieria i armes i quan s'elaborà el mite, se'l presentava amb un aspecte lleig i contrafet [6] tal com indicava la reputació antiga del treball. Aquesta figuració va canviar progressivament amb la influència de la Reforma protestant fins a arribar a la glorificació que es produí a la societat occidental[7] al segle XX amb frases com ‘El treball dignifica’ o ‘Arbeit Macht Frei’ (el treball et fa lliure).

Les connotacions desfavorables des de temps remots del treball van tenir com a conseqüència l'aparició de l'esclavatge, el qual s'ha estès, adoptant diferents formulacions, fins al segle XXI. L'esclavatge es va iniciar en l'àmbit domèstic en l'etapa històrica coneguda com de caça i recol·lecció. Posteriorment, es va implantar també en tasques de l'agricultura i també en tasques de producció.[8] L'esclavatge, a més de persistir va evolucionar en servitud, aprenentatge, remissió de penes, sovint amb una connotació d'oprobi, de possessió o domini ja que posseir esclaus era una mostra de poder social.

Edat antigaModifica

Els colonitzadors, en l'ocupació de territoris, es constituïen en els seus propietaris i obtenien part dels productes dels qui treballaven la terra en règim d'esclavatge pel seu l'usdefruit i, els sobrants, pel comerç en la forma que a l'edat mitjana va rebre el nom de feudalisme.[9] Segons R. I. Moore, la major part de la subsistència s'obtenia de la caça, els animals de granja i la recol·lecció en els boscos.[10] L'administració establerta per l'Imperi Romà i la formulació del dret romà en regulava els beneficis amb la tributació de forma indirecta sobre el treball: els peatges, interessos per préstecs, delmes i altres càrrecs sobre l'ús de boscos i de pastures, transaccions comercials, obres públiques i altres despeses de l'estat que, en part, revertien en el benefici de la població. L'activitat comercial, iniciada en l'època clàssica amb Alexandre el Gran, va ser de gran volum i extensió geogràfica i va obrir el que posteriorment es va conèixer com a ruta de la seda amb exportacions de vi, olis[11] i productes agraris i la importació d'espècies, teles, pells, productes agraris, i altres.

Edat mitjanaModifica

Durant el declivi de l'Imperi Romà amb les invasions i la gradual assimilació dels pobles invasors originaris del centre i l'est del continent europeu (francs, alans, gots, visigots i altres), fins a la implantació per Carlemany de l'Imperi Carolingi, que posteriorment va esdevenir el Sacre Imperi Romanogermànic, varen establir-se els comtats i els marquesats regits, a través dels quals obtenien les tributacions que entregaven els pagesos, els petits propietaris i els treballadors sense adscripció a cap feu. El treball se centrava en la producció agrícola i ramadera en conreus de poca extensió que a la península Ibèrica mantenien la subsistència de la pagesia. També la milícia oferia ocupació. Els mots soldat[12] i salari[13] van sorgir de les pagues als mercenaris. Els excedents de producció varen donar peu a l'aparició del comerç com activitat pròpiament delimitada amb tasques d'administració, control (censos, impostos) i transport (principalment marítim). Anteriorment s'havia comerciat en la importació d'espècies[14] com ara condiments i teles. El comerç va disminuir de volum durant la dominació musulmana, a causa de la pirateria al Mediterrani.[15] L'artesanat proporcionava l'utillatge per les altres activitats: construcció, tèxtil, milícia, transport, etc. Durant la conquesta i repoblació cristiana de territoris es va mantenir el dret visigot del primer ocupant com també el de compra, herència i altres transaccions ja existents al dret romà.[16] En les lluites per conquerir territoris o en els pillatges, també en l'àmbit marítim, un dels objectius era capturar presoners per fer-ne esclaus i, principalment, vendre'ls. Una altra font d'ingressos per a la noblesa eren les compensacions que es pagaven o es rebien per evitar incursions armades de conquesta o pillatge com eren les anomenades pàries, tasques, etc.[17] Els comtats catalans tenien sistema impositiu sobre les activitats que comportava l'estampació i la posada en circulació de monedes, el manteniment de la milícia, el servei d'obres públiques pel manteniment i millora de fonts i camins, i principalment el comerç. Els impostos els rebien els comtes, els vicaris, bisbes o abats o els anomenats senyors o qui fos el posseïdor del dret de propietat reconegut per instàncies superiors. L'establiment de Catalunya com nació dins la Corona d'Aragó també va comportar transferències econòmiques i el transport de productes agrícoles aprofitant el riu Ebre i els seus afluents, així com el transport de productes manufacturats en sentit contrari.

- FeudalismeModifica

Al segle VIII, en el territori conegut com a Marca Hispànica els comtes carolingis, en conquerir territori sota domini musulmà, es repartien el territori ocupat en feus on els pobladors quedaven subjectes a la jurisdicció del noble o senyor feudal o de l'Església. Segons Max Weber, aquest empoderament cristià de la jurisdicció local no es produïa en l'àmbit del Califat.[18] En aquests territoris s'hi construïa un castell o un monestir i es treia profit del territori circumdant. En diluir-se la jurisdicció comtal de la qual els nobles i senyors n'usufructuaven i n'obtenien els rendiments, i fragmentar-se l'estructura política, els pagesos varen caure en l'explotació sota la jurisdicció del noble o senyor del lloc.[19] Qui fos l'amo del feu era qui fixava els terminis, les assignacions, els delmes (impost o preu), els privilegis i altres drets consuetudinaris en benefici propi. Del producte del treball eren la noblesa i l'Església n'obtenien les rendes per la propietat i els beneficis pel comerç.

El treball tenia el concepte vulgar d'artesania o l'ominós d'esclavitud, fins que el comerç va adquirir la categoria d'activitat específica i vigorosa a l'època del mercantilisme. Els artesans treballaven per a si mateixos, amb ajudants i esclaus, en estructures d'organització jeràrquica, tan àmplies com ho requería el volum del negoci i ho permetía la jurisdicció, el gremi o l'autoritat competent. L'esclavatge a Catalunya consta registrat a la ciutat de Barcelona fins al segle XV.[20] Amb la millora de les comunicacions el comerç entès com a treball va començar a tenir el sentit actual, com a valor d'ús i valor d'intercanvi[21] i es va començar a valorar i a tenir una reputació favorable.

Edat modernaModifica

El treball va continuar diversificant-se en noves àrees adoptant noves tècniques en el transport, la producció i amb l'extensió del comerç a causa de les exportacions i importacions als inicis del segle XV, amb la consolidació dels estats europeus, el descobriment d'Amèrica i les conquestes colonials amb els freqüents enfrontaments armats. L'ús de l'esclavatge va seguir creixent, també com negoci de venda de presoners, per l'augment les necessitats i de la producció i el transport per satisfer-les, amb el consegüent augment de població i de riquesa.

Entre l'any 1412 (Compromís de Casp) i l'any 1808 (final de la Guerra del Francès), es va desenvolupar la industrialització que es coneix com a Revolució Industrial. Des d'aleshores es va categoritzar i valorar el treball com una ocupació específicament remunerada amb una condició superior a la de l'artesanat. La font i el progrés de l'economia és la utilitat resultant de l'ocupació i genera les rendes que obtenen els propietaris (de terres, de flotes, etc.), els salaris que obtenen els treballadors (pastors, pagesos, mariners, operaris, etc.) i els beneficis que obtenen els comerciants, els exportadors, els banquers i els industrials, entre altres.[22]

La industrialització va requerir l'ús de l'energia per moure telers, premses i maquinària. La relació comercial d'Espanya amb Cuba va desenvolupar en gran manera el negoci del tèxtil a Catalunya. L'arribada a Catalunya de matèries primeres —llana de Castella i, principalment, cotó— afavoria l'establiment de fàbriques tèxtils. Els fabricants del ram del tèxtil seguiren el model d'aquesta indústria que hi havia a la Gran Bretanya i es varen multiplicar assentaments de fàbriques a les conques dels rius, en el que es coneix com a colònies, per aprofitar l'energia hidràulica per moure la maquinària. Posteriorment es va usar la màquina de vapor.

Al treball no remunerat no tenia valor en política económica. Les tasques de reproducció humana, els treballs domèstics, l'esclavatge, la mà d'obra de subjectes colonitzats o de presidiaris demostra la relació que existeix entre productivitat, la generació de plusvàlua i la lluita pel poder social.[23] Carles Marx va definir el treball en la seva obra «El capital», publicada l'any 1867, com un dels factors de la producció que, quan era remunerat, es podia comprar i vendre en transaccions, com també es fa amb el capital, també factor de producció. L'obra de Marx va donar peu a la concreció teòrica del sistema econòmic conegut com a capitalisme.

Edat ContemporàniaModifica

Segles XIX i XXModifica

A la Constitució espanyola publicada l'any 1812 es va declarar que els drets de ciutadania es suspenien als residents en cas no tenir ocupació, ofici o modes de vida conegut com es pot llegir al Capítol IV, Article 25, paràgraf quart.[24]

A l'inici del segle XIX, les jornades eren d'unes quinze hores inclosos dissabtes i diumenges, i els jornalers no tenien temps per fer altra cosa que treballar. L'atur no va existir formalment fins a l'ordenació i legislació sobre el treball. A Prússia, el president Otto von Bismark va implantar, a finals del XIX, la primera legislació sobre seguretat social. La primera llei a Espanya sobre condicions de treball, la Llei Benot (ministre de Foment, nomenat per Pi i Margall) de 24 de juliol de 1873[25] determinava la duració de la jornada laboral màxima de 10 hores pels treballadors i treballadores de deu anys. L'any 1900 es publicà a Espanya una llei[26] sobre la jornada laboral per dones i nens i nenes que havia de ser d'onze hores com a màxim.

Amb la Revolució Industrial els treballadors i treballadores es varen concentrar en fàbriques o colònies cosa que va facilitar la lluita per millorar les condicions laborals, en molts casos amb gran duresa; vagues i aldarulls amb enfrontaments sagnants amb policies i exèrcit que reprimien els vaguistes i defensaven l'ordre establert dels propietaris dels béns de producció. Cal destacar la vaga dels obrers dels Estats Units d'Amèrica, l'any 1886 a la ciutat de Chicago i altres ciutats, reclamant la jornada laboral de vuit hores. Aquesta vaga es va fer el dia 1r de maig i es commemora a molts estats com Dia del Treball integrant-ho en la política social corresponent. A Catalunya cal destacar les vagues promogudes per treballadores del tèxtil al Maresme, Barcelonès i altres comarques els anys 1881 a 1883, reclamant també la jornada laboral de 8 hores i altres millores. També va ser important la vaga de La Canadenca, les vagues dels tramvies de Barcelona, 1951 i 1957, les de l'empresa d'automòbils SEAT al Baix Llobregat, la de la central tèrmica de Sant Adrià del Besòs.

Segle XXIModifica

La presència de nous coneixements i tècniques com la biotecnologia, la intel·ligència artificial i la robòtica modifiquen la pràctica i les polítiques del treball. El principal canvi que estan implicant aquestes eines actualment, i encara més en el futur, radica en la qualificació superior i l'entrenament necessaris per obtenir una ocupació. Les ocupacions manuals o de poc nivell de complexitat són substituïdes per maquinari. Aquestes noves eines acceleren el flux de treball i fan que la participació humana sigui també accelerada. Això comporta incomoditats, molèsties i poden arribar a condicions humanes crítiques en el lloc de treball, fins i tot s'arriba al suïcidi de treballadors que no poden suportar-les.[27][28][29] Altres àmbits, com el clima i la salut també modifiquen l'oferta d'ocupació per fer front al canvi de producció agrícola i per preservar la salut com en la pandèmia detectada l'any 2019 per la difusió del virus SARS-CoV-2.

 
Sala de treball amb ocupació intel·lectual

Les noves formes del treball comporten canvis en l'adaptació del sistema econòmic, de la política fiscal, de polítiques de consum i redistribució i al segle XXI no hi ha canvis notoris per implantar un nou model social/econòmic/polític a la previsible nova estructura. Les actuals rendes del treball han creat la necessitat d’uns sistemes de redistribució com la renda bàsica universal pensades per pal·liar unes desigualtats creixents.

Els sindicats estan vinculats al territori, però el capital o el comerç no hi estan. Fent ús de treballadors autònoms l'empresa elimina uns costos fixos dels seus comptes i pot seleccionar els proveïdors externs autònoms segons les tasques que ha de realitzar. El treballador autònom ha de cercar i finançar la pròpia formació, competeix amb altres autònoms i amb empreses, assumeix els riscos, etc. Els contractes en general són de menys durada i aquesta dinàmica de precarització es coneix com a flexibilització. L'oferta de treballs a persones no augmenta com ho fa la producció de béns, arran de les noves tecnologies (IA, robots, etc.). Com a conseqüència d'això, l'Estat rep menys contribucions (com també passa als sindicats) i ha de fer front a més subsidis, pensions, etc.

Quan es fa una gran obra, habitualment obra pública, les empreses s'uneixen temporalment (UTE) quan no tenen prou recursos propis. La jerarquia de comandament comporta imbricacions entre l'activitat de treballadors en una mateixa obra, però amb dependència i compensacions salarials diferents.

Hi ha diversos tipus reglamentats d'ocupació en el treball com els contractes de durada indeterminada o contractes fixos. Independentment de la normativa legal a Espanya, el treball pot comportar contractes per temps indefinit, com el cas dels funcionaris, els empleats amb contracte indefinit o els religiosos. També hi ha subcontractacions com és el cas de les Empreses de Treball Temporal i el de contractes per servei i obra similar a les ETT però per tasques directives amb durada limitada. Quan el treballador subcontractat està classificat dins del Règim de la Seguretat Social de treballador autònom, pot ser independent de qui el contracti. N'és un exemple els professionals i petits empresaris amb treball regular, esportistes o treballadors en arts escèniques, o pot ser autònom dependent, quan sempre el contracta la mateixa empresa. Entre els contractes a temps parcial hi ha els contractes a zero hores per treballs incidentals i de molt curta durada. També hi ha formes d'obtenir mà d'obra gratuïta amb les enquestes sobre satisfacció sobre productes que les empreses obtenen dels mateixos clients o en l'obtenció de dades mitjançant les galetes informàtiques (cookies.)

Hi ha múltiples classes d'ocupació. Es coneixen com a treballadors pobres les persones amb ingressos d'entre el 30% i el 60% de la mitja salarial del total de la població de l'Estat.[30] També existeix el treball desregulat conegut comunament com en negre. Aquesta modalitat il·legal és part de l'economia submergida i part del frau fiscal que impedeix els ingressos impositius a l'Estat. També hi ha treballs que no són dins de la regulació estatal, sense salaris ni impostos com el treball domèstic, el treball voluntari (independent o corporatiu), els treballadors en estat inactiu i els treballadors en atur, etc.

L'augment de pressió econòmica, sistèmica, però també per escassetat, modifica l'establiment de modes de treball que no respecten la dignitat que mereix qualsevol persona treballadora arribant al sotmetiment indigne: prostitució, el treball mesquí (recollir deixalles dels contenidors, entre altres), el món de les drogues al·lucinògenes, la mendicitat corporativa, l'esclavatge, etc.

A Catalunya els treballadors que tenen major permanència en el lloc de treball són els que tenen més instrucció[31] i també la capacitat d'adaptar al seu treball les noves eines disponibles i la de la futura adaptació als nous dispositius, des dels nivells inferiors en l'escala laboral. Un exemple és l'aparició de vehicles sense conductor, l'operació de drons per supervisar ramats o collites, la impressió 3D, etc.

Segons es pot veure a les dades de l'INE durant el període de l'any 1993 al 2020 l'ocupació ha augmentat principalment al sector serveis (28,56%), molt per sobre del menor augment (13,36%) de la indústria (sense la construcció).[32]

El futur del treballModifica

L'acceleració en la implantació dels nous invents i tècniques (bioenginyeria, Intel·ligència Artificial, robots, teletreball) al present segle XXI coincideix amb una variació de la població autòctona (any 2019) del -0,4 ‰ amb un augment de població immigrada del 13,8 ‰.[33] La previsió per la mà d'obra disponible en oferta entra en els contractes temporals, que són circumstancials segons la situació del mercat. També hi ha les prestacions d'ajuda en estudi o en vies d'aplicació: Renda Bàsica Universal i Renda Garantida de Ciutadania, Renda Mínima, Ingrés Mínim Vital, entre altres.[34]

Al segle XXI disminueix l'oferta d'ocupació tot i que la producció augmenta amb l'aplicació de les noves tecnologies. Arran d'això els estats reben menys contribucions (com també els passa als sindicats) i s'ha de fer front a més subsidis/pensions. A més, és de preveure una adaptació del món impositiu actual a causa de la implantació de la Renda Bàsiques/Garantides/Mínima/etc. comportant l'impost negatiu sobre la renda als ciutadans declarants.

Segons dades de l'any 2020 del World Economic Forum sobre les ocupacions del futur immediat es preveu un creixement del 40% anual a les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), un creixement del 34% anual les relatives a l'enginyeria i la informàtica al núvol, les comercials (vendes i màrqueting) i de generació de contingut tindran un creixement del 27% anual, un creixement del 23% anual les del desenvolupament de productes i un 14% anual les que versen sobre la cura de les persones i la cultura.

El model de l'actual societat-laboral està canviant a la nova societat postlaboral, amb les condicions de creixement de població en edat laboral en similars proporcions de població autòctona i població immigrada.[35] L'evolució de l'ocupació depèn dels nous instruments i maquinari i també dels resultats de la política de la formació i del creixement o disminució de la població en edat laboral. Les innovacions tècniques en robotització i intel·ligència artificial tenen el propòsit d'augmentar la productivitat i disminuir despeses, generalment en tasques de poca complexitat, fent menys necessari el personal amb poca qualificació. Segons les dades de l'OCDE, com més alta és la qualificació en formació, més alta és la quantitat d'ocupació disponible.[36]

Els treballadors que es queden sense feina, per exemple quan són substituïts per maquinària, en molts casos han de dedicar-se a treballs assistencials, artístics, culturals i altres que no es paguen gaire bé, són intermitents, insegurs i perillosos. Una via per trobar ocupació són les empreses de treball temporal que en poden proporcionar generalment per tasques d'oficialia tècnica i oficialia administrativa. Per tasques de nivell de direcció hi ha empreses de caça de cervells (head-hunters). L'estimació de l'ocupació neta a Espanya pel primer quatrimestre de l'any 2021, segons l'empresa Manpower, és del -1%. Per Catalunya és del -3%.[37] Un exemple de reconversió de les tasques de treballadors desplaçats per maquinària és la teleoperació de robots a més de l'elaboració i perfeccionament dels algoritmes de control dels robots operats a distància, com ja es fa als EUA des de l'any 2012 amb l'ajuda de la tecnologia de comunicació 5G i la informàtica al núvol.[38]

Segons Ulrich Beck, en el model actual de la societat-laboral la futura societat postlaboral hi ha una primera modernitat[39] que comporta pautes col·lectives de vida, la plena ocupació, un estat nacional i assistencial, la naturalesa emmordassada i explotada i una segona modernitat que es caracteritza per la crisi ecològica, endarreriment del treball remunerat, la individualització, la globalització i la revolució sexual. Les societats han de reaccionar simultàniament en tots els plànols indicats: el futur del treball necessita que un dels punts de la primera modernitat es modifiqui solidàriament amb la resta. La tradicionalitat és destruïda, reflexivament i radicalment, sense revolució.

Per exemple, el procés de producció en una fàbrica o en un departament d'una empresa s'acostuma a elaborar per part del responsable (gerent, consell d'administració, cap de recursos humans o de producció). La modernitat reflexiva és un concepte que proposa reinventar el canvi social i productiu juntament amb una manera nova de produir i d'entendre la globalitat, la protecció social i ambiental i l'escassetat de l'ocupació remunerada.

La política, l'economia i el treballModifica

Al llarg de la història trobem el treball que es feia per la pròpia subsistència i el treball que feien els esclaus, que rebien l'habitatge o altres avantatges en compensació. El que feien els artesans per elaborar eines, armes, terrissa, vestimenta, construcció, joieria, etc. es compensava econòmicament a la barata, o amb les monedes que hi hagués. El canvi radical va arribar quan es va desenvolupar l'agricultura, que s'inicià en l'etapa de recol·lecció, aproximadament al segle XVIII dC[40] fins que va haver-hi excedents de producció.

De manera similar es va desenvolupar la ramaderia, inicialment amb la pastura, que era una activitat de les classes més modestes. La pesca va aparèixer posteriorment, primer en rius i llacs. A l'edat mitjana la caça era predomini de la noblesa.

A causa de la millora de les tècniques i l'acumulació de productes resultants, els intercanvis i el comerç obligà a la creació de monedes al segle VIII dC i imposà una reglamentació dins el codi civil romà [41] que, sobre el treball, tan sols declara els drets a l'esclavatge en determinades circumstàncies. Aquests instruments es mantingueren, modificaren i adaptaren durant l'època carolíngia. En l'etapa posterior del feudalisme, les regles, normes, lleis i judicatura en matèries laborals eren formulades i aplicades per la pròpia noblesa propietària i eren obligades pels treballadors, petits propietaris, pagesos i artesans. El progressiu distanciament dels comtes respecte de la població treballadora va posar en mans dels nobles els instruments normatius i judicials.

Locke va considerar que el resultat del treball és propietat indiscutible de qui el fa, així com en la part del treball comunitari que hagi fet cada individu.[42] Quan es considera el fruit del treball com propietat privada del treballador és necessari tenir en compte el camp o àmbit on s'ha fet, els mitjans empleats (propis o socials) així com l'usdefruit sigui individual o col·lectiu. Un cas particular és la propietat del treball intel·lectual o artístic (de creació o de representació)[43] i sobre la defensa d'aquests drets de propietat hi ha organismes com la SGAE, l'AISGE i l'AIE. Actualment, a causa de l'especialització i l'atomització que imposa la divisió del treball aquest sentiment de propietat queda disminuït a unes poques ocupacions com l'artística, els esports, l'artesania i la investigació.

L'economista francès Thomas Piketty apunta les desigualtats que es deriven dels diferents tractes en la redistribució (directe, en salaris o redistribució per fiscalitat) que el capital té respecte al treball.

A Catalunya, segons les dades publicades per l'IDESCAT, el producte interior brut total l'any 2019 va ser de 250.597 €, el 68% del qual va ser aportat pel sector serveis (primer lloc).[44]

El Liberalisme i el CapitalismeModifica

El liberalisme és una filosofia que defensa la llibertat individual tan en les relacions socials com en les relacionades amb el treball. El liberalisme és favorable a la reducció de les regulacions que imposa cada Estat en considerar que són improductives en limitar la lliure empresa i l'emprenedoria. En la dicotomia capital/treball el liberalisme qualifica al capital com la font de la riquesa i la prosperitat sense comportar esforç ni penalitats. El capitalisme, a l'emparar la disminució d'impostos i d'aranzels, el lliure mercat, l'anul·lació o minimització de la seguretat social, és el sistema econòmic que dona com a resultat l'increment de les desigualtats en la societat. Diversos autors teoritzen sobre aquesta visió: Adam Smith, Friedrich Hayeck, David Ricardo, John Stuart Mill, Milton Friedman, entre altres.

La doctrina «liberal capitalista» (Estat amb les mínimes regulacions i ajudes imprescindibles per evitar a ciutadans caure en la misèria)[45] fins a l'altre extrem, el socialisme comunista d'estat (l'Estat amb la pràctica totalitat d'atribucions i regulacions) hi ha un ample ventall d'opcions. L'Església hi ha entrat per proposar el que es coneix com a socialdemocràcia - democràcia cristiana. Això apareix en les encícliques seves encícliques "Rerum Novarum" i "Quadragèssimo Anno" publicades durant els papats de Lleó XIII i Pius XI en les que es vol apartar els treballadors tant de la lluita de classes com de l'explotació a què el lliure mercat els pot sotmetre. També es proposa restringir la propietat privada del producte del treball pel seu ús social i per la utilització de mitjans aliens al treballador o al propietari industrial.

El neofeudalisme o versió actualitzada del feudalisme medieval, denota l'increment de la diferència entre els més rics i els més pobres. El capitalisme tendeix a la política monopolística de grans empreses que poden establir relacions amb Estats en termes d'igualtat obtenint tractes especialment beneficiosos dels Estats que volen les inversions d'aquests gegants en matèries primeres o productes tecnològics: Apple, Alphabet (Google), Amazon, Facebook, Microsoft, etc. que Jodi Dean qualifica de senyors neofeudals.[46]

Seguretat i previsió socialModifica

A l'època de l'Imperi Romà ja es legislaren uns beneficis per afavorir el manteniment de la producció de determinats béns imprescindibles per a l'Imperi. Entre aquests béns hi havia els forners que feien el pa, els mariners, els guaridors i altres. Es fomentava la confraternitat amb ajudes mútues davant la malaltia i la mort amb aportacions voluntàries, incloent els patrons. Fins al segle III aquests ciutadans s'alliberaven de pagar alguns impostos i a no ser obligats a entrar a la milícia i aquesta formulació era respectada i lliure de condicionaments polítics de l'època. També se'ls impedia d'abandonar el seu ofici. Al Codi Teodosià se'n deien col·legis,[47] (del llatí collegium, conjunt de col·legues, associació)[48] i posteriorment la utilització del terme es va ampliar a mutualitat, confraries, gremis, sindicats, montepios, etc. alguns dels quals existeixen actualment a Catalunya amb algun tipus de col·laboració operativa i econòmica amb l'Estat espanyol, que pot diferir segons les transferències que tingui assignades cada comunitat autònoma.

Amb el Cristianisme es varen mantenir aquestes ajudes recíproques dels col·legis seguint el model de Roma. La component religiosa es va manifestar principalment en les confraries[49] que a Catalunya s'iniciaren al segle XII com associacions de professionals del sector agrícola. Els col·legis professionals —metges, advocats, arquitectes, enginyers, economistes i altres— s'han mantingut i donen protecció jurídica als associats, els quals només poden exercir la professió legalment si en són membres. Els gremis (comerciants, menestrals, artesans) també s'ocupen de la defensa corporativa dels seus associats, en exclusivitat des dels seus inicis, que es manté actualment en determinats casos en que només es pot obrir un establiment si el col·legi professional corresponent ho permet.

Els beneficis que aquestes associacions proveeixen als treballadors van des de l'assistència jurídica i la relació amb l'estament patronal fins a les ajudes a familiars de treballadors en cas d'accident o de defunció, passant per l'organització a les mateixes estructures, obtenció de fons, ajudes econòmiques a la viudetat, creació de centrals de compres pel consum familiar, etc. També, des del seu inici, hi ha subvencions i aportacions de l'estament patronal o estatal com la Seguretat Social, les mutualitats laborals, els col·legis professionals i les empreses de prevenció de riscos laborals, entre altres.

Divisió del treballModifica

Es coneix com a divisió del treball la fragmentació en l'organització de les ocupacions o tasques, bé pel tipus de treballador o bé en àmbits particulars d'especialització. Quan la divisió del treball se centra en el tipus de treballador pel seu gènere, raça, o altra condició aliena a l'objectiu de l'ocupació es cau en una discriminació antisocial. Quan la divisió del treball té com a objecte d'especialització, la conseqüència és l'augment de la productivitat i també de la qualitat i dels coneixements sobre el producte resultant. També té com a efecte sotmetre al subjecte treballador a fer tasques repetitives, rutinàries i escassament agradables per mor d'eliminar possibles errors i augmentar la productivitat disminuint la satisfacció del treballador. La divisió del treball aplica a diversos escenaris com el treball col·laboratiu, el treball en xarxa, l'enginyeria concurrent, el treball en equip, etc. En determinats casos l'especialització per gènere és inevitable com és en la reproducció humana la qual vincula necessàriament les dones.

L'especialització de la producció en l'artesania i en els treballs de supervivència comportava que quan a uns habitants els feia falta un material que no podien obtenir en el seu àmbit o en els mercats físicament propers, se l'havien que fer ells mateixos. Posteriorment la millora del transport i les vies de comunicació varen facilitar l'obtenció de productes que creaven altres. El pa necessita un agricultor amb eines (l'arada, dalles, tractors, etc.) i també necessita teixidors de sacs pel gra, terrissaires per contenidors, comercials, constructors de sitges, transportistes amb carros o barques, moliners, forners, etc.

Actualment hi ha una tasca específica en la cadena que és la distribució, que connecta la producció amb el petit comerç. Al segle XX va sorgir la compra per catàleg i actualment la tecnologia facilita les compres per via telemàtica (Internet) i es pot rebre el material per missatgeria presencial, robotitzada o una combinació de les dues. L'actual tendència en divisió del treball comporta menys etapes i cada etapa comporta més especialització en eines com la intel·ligència artificial per millorar la productivitat i disminuir els costs.

Per Marshall McLuhan la divisió del treball va crear l'especialització amb una exposició crítica en referència a l'obra El rei Lear de W. Shakespeare.[50] L'especialització comporta subseqüentment la subcontractació. La divisió del treball també implica la divisió del coneixement.[51]

Per augmentar la productivitat, l'enginyer i analista d'organitzacions estatunidenc Frederik W. Taylor va establir les tasques en elements seguint un mètode per aprofitar millor els coneixements i habilitats particulars de cada operari. Aquestes normes es varen aplicar en manufactura, però també es podien aplicar en qualsevol servei. El taylorisme no es relaciona amb les compensacions salarials i es va implantar en la producció en cadena en manufactura industrial.

Invents i innovacióModifica

Tots els invents varen repercutir i segueixen repercutint en el treball, directament o indirectament. Començant per la roda,[52] l'arada, la terrisseria, l'escriptura, la brúixola, l'àncora, la impremta, el crèdit i els bancs, la màquina de vapor, la bombeta elèctrica, les fibres químiques, l'automòbil i el treball en cadena, el telèfon i les següents radiotelecomunicacions, les màquines electrodomèstiques, l'ordinador, el www, l'internet de les coses, la píldora anticonceptiva i molts d'altres.

La desmotadora de cotó, inventada als EUA l'any 1793, va permetre minimitzar el treball manual necessari per proveir les fàbriques de filatures de cotó. Moltes persones que feien aquestes tasques manualment varen haver de deixar el seu lloc de treball i anar a la recol·lecció d'extenses plantacions de cotó als EUA. Amb la gran producció de cotó i amb aquest invent les filatures varen augmentar la producció exponencialment i es van abaratir els teixits de cotó, tant als EUA com seguidament a la Gran Bretanya i a Catalunya.[53] L'impacte d'aquest invent (any 1820) en el tèxtil va facilitar el canvi de l'era de la manufactura a l'era de la fabricació.[54] Entre els efectes d'aquest canvi destaca la difusió a Catalunya de les màquines tèxtils automàtiques, anomenades selfactines (de l'anglès, self acting) amb acomiadaments massius de teixidores i teixidors de les fàbriques i les consegüents protestes i revoltes com el conegut com a conflicte de les selfactines[55] a la ciutat de Barcelona l'any 1854. Aquest conflicte es va estendre al tèxtil de tot Catalunya. A la Gran Bretanya varen sorgir els luddites,[56]que destruïen maquinària dins les fàbriques tèxtils, que també es va fer a Catalunya.

També s'ha de notar que l'increment de població va requerir l'augment del consum de productes com els vestits i aliments, de tal manera que l'ocupació no es va reduir sinó que es va diversificar i va augmentar absorbint l'augment de població en edat laboral. La implantació de nova maquinària i de noves tècniques en la producció de béns i de manufactura industrial feia reduir l'esforç físic i mental simplificant i especialitzant les tasques com es va produir a la fàbrica d'automòbils Ford, als EUA, aplicant el que es coneix com a treball en cadena.[57] Això va augmentar la necessitat de mà d'obra amb poca qualificació. Hi ha exemples de modernització dels processos productius en què s'implanta el que es coneix com a modernització reflexiva, estudiat per autors com Alain Touraine, Ulrich Beck, Anthony Giddens i per Sergio Sandoval Godoy,[58] en una tesi particular sobre una fàbrica de Ford Motor Company a Hermosillo, Mèxic.

Organismes i legislacióModifica

El compliment de l'harmonització de normes de salut i protecció dels treballadors a la Unió Europea va comportar la legislació sobre la protecció dels riscos laborals. També varen sorgir noves empreses d'inspecció sobre el compliment de la normativa; anteriorment aquest compliment era sota la responsabilitat del Ministeri de Treball.[59]

L'article 35 de la Constitució espanyola de 1978 declara el dret i el deure de treballar amb una remuneració suficient i sense discriminació per sexe. En altres articles d'aquesta llei es declara que no es permeten els treballs forçats a la població reclusa i es garanteix el treball remunerat, es reconeix el dret a la vaga i la seguretat i la higiene en el treball i la salvaguarda dels drets dels treballadors espanyols a l'estranger.

L'Estat calcula el salari mínim interprofessional (SMI) i l'indicador públic de renda d'efectes múltiples (IPREM) en cada any.[60]

La Carta dels drets fondamentales de la Unió Europea (any 2012) legisla sobre uns valors comuns respecte a la dignitat en el treball, com per exemple les condicions justes i equitatives per evitar existeixin el que es coneix com a treballadors pobres (en anglès working poor) que no poden evitar treballs que no els permeten sortir de la pobresa. Segons la OIT (Organització Internacional del Treball, en anglès, LIO) l'any 2019 el 13,2% de treballadors a Espanya eren ‘treballadors pobres’.[61]

L'OIT (Organització Internacional del Treball, en anglès ILO) va ser creada l'any 1919, després de finalitzada la Primera Guerra Mundial, amb l'objectiu de promoure el treball digne per homes i dones. Forma part de l'ONU. Els Estats participants acorden normatives i polítiques que es comprometen a seguir sobre el treball. A la seva seu d'Internet hi ha una pàgina amb dades estadístiques per països amb normes, publicacions, legislació i altra informació.

Els treballadors en activitats laborals com les arts escèniques i espectacles, els esportistes professionals, els treballadors de la mar, els autònoms i totes les especialitats, amb les normatives particulars i serveis corresponents es poden consultar en línia al Codi Laboral mencionat a l'apartat «Vegeu també».

L'Estatut dels treballadors[62] és la llei que especifica els contractes d'aprenentatge, duració màxima dels contractes per obra, les indemnitzacions per acomiadament, etc., entre altres qüestions.

El Tractat de funcionament[63] de la Unió Europea parla de la política social i els drets en matèria laboral pels estats membres, sobre igualtat, seguretat, etc. En el document Empleo y política social[64] de la Unió es pot consultar l'índex sobre legislació, informació, estadístiques laborals europees, etc.

L'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE i en anglès OECD) és una organització d'estats europeus de suport a les economies de mercat per afavorir el desenvolupament econòmic a la UE.

ReferènciesModifica

  1. «Work | Definition, History, & Examples» (en anglès). [Consulta: 23 març 2021].
  2. Corominas, 1990, p. 577.
  3. Arendt, Hanna. La condición humana. Traducció de l'original en anglès The Human Condition (en castellà). 1a edició. Barcelona: Paidós, 1993, p. 102. ISBN 978-84-493-3163-3. 
  4. Berbel, Sara; Ramos, Paco; Marquès, Pep. Llibre blanc del futur del(s) treball(s). 1a edició. Barcelona: Ajuntament de Barcelona - Barcelona Activa, 2018, p. 17. D.L. B. 16015-2018. 
  5. Childe, Gordon. El naixement de la civilització. Traducció de l'original en anglès Man Makes Himself. 1a edició. Barcelona: Edicions 62, 1967, p. 125, 169. D.L. B.-9.355-1967. 
  6. Graves, Robert. Los mitos griegos. Traducció de l'anglès original. (en castellà). I. 1a edició. Madrid: Alianza, 1985, p. 104 a 106. ISBN 84-206-0110-1. 
  7. Ferrater, Josep. Diccionario de Filosofía (en castellà). 2. 5a. Buenos Aires: Sudamericana, 1965, p. 819 a 822. Dipòsit legal 11-723. 
  8. «Esclavatge (en anglès, slavery)» (en anglès). [Consulta: 7 febrer 2021].
  9. «Feudalisme». Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 23 febrer 2021].
  10. Moore, Robert Ian. La primera revolución europea c. 970-1215 (en castellà). 1a edició. Barcelona: Planeta (col. Crítica), 2000 (versió original anglesa), p. 61. ISBN 978-84-98-92-941-6. 
  11. Pirenne, 2019, p. 110.
  12. Corominas, 1990, p. 546.
  13. Corominas, 1990, p. 520.
  14. Pirenne, 2019, p. 145.
  15. Pirenne, 2019, p. 109.
  16. Salrach, 1977, p. 55.
  17. Salrach, 1977, p. 58 a 63.
  18. Weber, Max. Historia económica general (en castellà). 1942. Mèxic: Fondo de Cultura Econónmica, p. 70. ISBN 968-16-0208-0. 
  19. Farías Zurita, Víctor. «Alta Edat Mitjana. Naixement del món medeival». A: Borja de Riquer. Història Mundial de Catalunya. 2a.. Barcelona: Edicions 62, 2018, p. 173. ISBN 978-84-297-7728-4. 
  20. Riu de Martín, Maria Carme «Caldereros barceloneses de la primera mitad del siglo XV» (en castellà). Acta historica et archaeologica mediaevalia, 31, pàg. 398. ISSN: 0212-2960.
  21. Marx, Karl. El Capital. Traducció de l'original en alemany.. I. 1a edició. Barcelona: Edicions 62, p. 73 i següents. ISBN 84-297-2057-X. 
  22. Smith, Adam. Una investigación sobre la naturaleza y causas de la riqueza de las naciones. Traducció de l'original anglès, 1922 (en castellà). 1a.. Madrid: Tecnos, 2009, p. 352. ISBN 978-84-309-4894-9. 
  23. Castells, Manuel. Otra economía es posible. Traducció de l'original anglès Another Economy is Possible (en castellà). 1a edició. Madrid: Alianza, 2017, p. 49. ISBN 978-84-9104-686-8. 
  24. «Constitución política de la Monarquia Española. Promulgada en Cádiz a 19 de marzo de 1812.» (en castellà). Congrés dels Diputats, Març 1812. [Consulta: 18 febrer 2021].
  25. Martínez Peñas, Leandro «Los inicios de la legislación laboral española: La ley Benot» (en castellà). Revista Aequitas. Universitat Rey Juan Carlos, I, 2011, pàg. 25 a 70. ISSN: 2174-9493 [Consulta: 22 desembre 2020].
  26. «Real Decreto de 26 de junio de 1902: Jornada de trabajo de las mujeres y los niños» (en castellà). Universitat de Barcelona, 13-03-1900. [Consulta: 22 desembre 2020].
  27. «Procès France Télécom : un tournant dans le droit pénal du travail» (en francès). Le Monde.fr, 21-12-2019.
  28. Monsó, Imma «Los iPhone envenenados». Diari La Vanguardia, 05-05-2010, pàg. 27.
  29. «Edición del sábado, 29 mayo 2010, página 27 - Hemeroteca - Lavanguardia.es». [Consulta: 7 febrer 2021].
  30. «Pobreza y exclución social. Un análisis de la realidad española y europea» (en castellà). Colección Estudios Sociales p. 92. Fundació La Caixa, 2004. [Consulta: 21 febrer 2021].
  31. Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. Generalitat de Catalunya «Observatori del Treball i Model Productiu». Butlletí de fluxos del mercat de treball a Catalunya, 15-06-2020, pàg. 5.
  32. «INEbase / Mercado laboral /Actividad, ocupación y paro /Encuesta de población activa / Últimos datos» (en castellà). [Consulta: 23 març 2021].
  33. «Estimacions de població. Dades definitives.». IDESCAT, 01-01-2020. [Consulta: 6 abril 2021].
  34. «Renda bàsica | enciclopèdia.cat». [Consulta: 6 abril 2021].
  35. «Idescat. Novetats. Estimacions de població. 2020. Dades definitives». [Consulta: 4 abril 2021].
  36. «Employment - Employment by education level - OECD Data» (en anglès). [Consulta: 18 febrer 2021].
  37. «Proyección de empleo neto en los últimos años.» (en castellà). Manpower Group. [Consulta: 25 gener 2021].
  38. «Servei de sala en restaurants a distància, des de la teva butaca.» (en anglès). Wired Magazine, 07-04-2021. [Consulta: 11 abril 2021].
  39. Beck, Ulrich. Un nuevo mundo feliz (en castellà). 1a edició. Barcelona: Paidós Ibérica, 1999, p. 25. ISBN 84-493-0968-9. 
  40. Bosch, directora, Maria Àngels; Pujol, Carles. Nueva Enciclopèdia Larousse. Traducció de l'obra original en francès. (en castellà). 1. 2a. Barcelona: Planeta, 1984, p. 175. ISBN 84-320-4241-2. 
  41. «Dret romà». Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 4 gener 2021].
  42. Locke, John. Segundo Tratado sobre el Gobierno Civil (en castellà). 1a edició. Madrid: Alianza, 2010, p. 35 (Tecnos). ISBN 978-84-309-5192-5. 
  43. «Drets de la Propietat Intel·lectual i Drets d'Imatge». Cristina Calvet, 2016. [Consulta: 28 març 2021].
  44. «Idescat. Anuari estadístic de Catalunya. PIB. Per sectors. A preus corrents». [Consulta: 3 abril 2021].
  45. Tocqueville, Alexis. «Discurs sobre la qüestió del dret al treball (Assemblea Contituient, París; 1848)». A: Igualdad social ilibertad política. Antología esencial. (en castellà). 1a.. Barcelona: Página Indómita, 2015, p. 258 (Extracte de 'Le Moniteur' del 13/09/1848). ISBN 978-84-943664-3-7. 
  46. Dean, Jodi «Neofeudalismo:¿El fin del capitalismo?» (en castellà). La Maleta de Portbou. Galaxia Gutemberg, octubre 2020, pàg. 7 a 15. ISSN: 2339-6768.
  47. Rumeu de Armas, Antoni «Historia de la previsión social en España. Cofradías - Gremios - Hermandades - Montepíos.» (en castellà). Revista de Derecho privado. Pegaso [Madrid], 1944, pàg. 16 a 19.
  48. Corominas, 1990, p. 159.
  49. «Article Confraria (Gran Enciclopèdia Catalana)». [Consulta: 14 març 2021].
  50. McLuhan, Marshall. La galaxia Gutemberg. Traducció de l'original en anglès The Gutemberg galaxy. (en castellà). 1a edició. Madrid: Aguilar, 1972, p. 29 a 35. D. L. M 18372/1972. 
  51. Zanotti, Gabriel J.; Silar, Mario. Economia para sacerdotes (en castellà). 2a. Unión. Versió Kindle, 2016, p. iPad loc 614. ISBN 978-84-72096-82-0. 
  52. «13 inventos que cambiaron la historia» (en castellà), 08-05-2019. [Consulta: 7 febrer 2021].
  53. «El cotó, el rei del tèxtil | enciclopèdia.cat». [Consulta: 17 gener 2021].
  54. «Un món canviant a l’ombra dels imperis europeus | enciclopèdia.cat». [Consulta: 6 abril 2021].
  55. «Conflicte de les selfactines | enciclopèdia.cat». [Consulta: 6 abril 2021].
  56. «luddisme | enciclopèdia.cat». [Consulta: 6 abril 2021].
  57. Sandoval Godoy, Sergio A. «Modernización reflexiva y trabajo en la planta de Ford de Hermosillo (Sonora, Mèxic)» (en castellà). Cuarto Congreso Nacional de Estudios del Trabajo, 2003. [Consulta: 22 gener 2019].
  58. «Sergio A. Sandoval Godoy». [Consulta: 14 abril 2021].
  59. «BOE.es - Documento consolidado BOE-A-1997-1853». [Consulta: 21 febrer 2021].
  60. «Quanties anuals del salari mínim interprofessional». Ministeri de Treball i Economia Social, 2020. [Consulta: 7 gener 2021].
  61. «España. Estadísticas clave.» (en castellà). [Consulta: 6 abril 2021].
  62. «Ley del Estatuto de los Trabajadores» (en castellà). Ministerio de Trabajo y de la Seguridad Social, 2020. [Consulta: 1r desembre 2020].
  63. «Tractat de Funcionament de l'Unió Europea.» (en castellà, anglès, et al.). Unió Europea, 2012. [Consulta: 3 abril 2021].
  64. «Ocupació i política social» (en castellà). Unió Europea. [Consulta: 1r abril 2021].

Bibliografia complementàriaModifica

Vejeu tambéModifica