Larisa Fricònida

antiga ciutat a l'Eòlida
(S'ha redirigit des de: Larissa Phriconis)

Larisa Fricònida (grec antic: ἡ Φρικωνὶς Λάρισα) era una ciutat de l'Eòlida, a l'Àsia Menor, que originàriament pertangué als pelasgs. Després de ser conquerida pels eolis, va rebre l'epítet de Fricònida).[1] Era pròxima a la costa, a uns 70 estadis al sud-oest de Cime, segons Estrabó. Pel fet d'estar situada a la vora del riu Hermos hom també la coneix amb el nom de Larisa de l'Hermos, i, pel fet d'estar a l'Eòlida, hom la coneix també amb el nom de Larisa Eòlica.

Infotaula de geografia físicaLarisa Fricònida
TipusAssentament humà, ciutat antiga, jaciment arqueològic grec i polis Modifica el valor a Wikidata
Localització
Entitat territorial administrativaTurquia Modifica el valor a Wikidata
 38° 40′ 03″ N, 27° 01′ 53″ E / 38.667585°N,27.031388°E / 38.667585; 27.031388

La ciutat va formar part, entre el 700 i el 490 aC, de la confederació eòlia de les onze ciutats o Lliga Eòlia, i, a partir del segle v aC, s'integrà a la Lliga de Delos. Xenofont[2] diu que Cir II el Gran hi va establir una colònia de soldats egipcis, i l'anomena Larisa Egípcia. També diu que devia ser una ciutat amb un exèrcit considerable, puix que va resistir amb èxit diversos intents d'assalt de Tibró d'Esparta el 399 aC. El 398 aC, emperò, la ciutat fou presa per Dercíl·lides d'Esparta, el successor de Tibró. A l'època hel·lenística (332-330 aC), Larisa va anar a menys i va acabar convertint-se en un llogaret.

Estrabó (XIII, 3.2-4) pensa que és la ciutat de Larisa que apareix a la Ilíada[3] entre les ciutats del Catàleg dels troians, però també refereix que al seu temps ja estava deshabitada (ἐρήμη δ’ἐστὶ νῦν).[4]

El retòric Eli Arístides descriu el seu viatge d'Esmirna a Pèrgam tot passant per Larisa, Cime, Mirina, Grineu i Elea i travessant l'Hermos,[5] en el qual dóna a entendre que aquesta Larisa es trobava relativament a prop de l'embocadura de l'Hermos.[6]

La identificació de Larisa amb la vila antiga localitzada a prop de Buruncuk, amb un palau, un complex de mègarons del segle vi aC, un mur de defensa i un palau més recent dels voltants del 330 aC, amb quatre mègarons, és controvertida. La localització de Larisa a prop de Yanıkköy fóra també possible.

ReferènciesModifica

  1. Aquest epítet, segons Estrabó (XIII 3.4), fa referència al puig Frícion de la Lòcrida (τὸ Φρίκιον τὸ Λοκρικόν), d'on haurien procedit els eolis que la varen conquerir: «ἀπὸ δὲ τοῦ Λοκρικοῦ ὄρους τήν τε Κύμην Φρικωνίδα καλοῦσιν, ὁμοίως δὲ καὶ τὴν Λάρισαν· ἐρήμη δ´ἐστὶ νῦν».
  2. Hel·lèniques III 1, 7.16 i Ciropèdia VII, 1.45.
  3. Ilíada, II 841: «Ἱππόθοος δ’ἄγε φῦλα Πελασγῶν ἐγχεσιμώρων ǁ τῶν οἳ Λάρισαν ἐριβώλακα ναιετάασκον». Ilíada, XVII 301: «ὃ δ’ἄγχ’ αὐτοῖο πέσε πρηνὴς ἐπὶ νεκρῷ ǁ τῆλ’ ἀπὸ Λαρίσης ἐριβώλακος».
  4. Smith, William (ed.). «3. Larissa». Dictionary of Greek and Roman Geography (1854). [Consulta: 18 desembre 2020].
  5. Discursos XXVII. Primer volum, pàg. 535, edició de Wilhelm Dindorf, Lípsia 1829.
  6. Discursos XLVIII:351. Segon volum, pàg. 468, edició de Wilhelm Dindorf, Lípsia 1829.

BibliografiaModifica

  • Larisa am Hermos — Die Ergebnisse der Ausgrabungen 1902-1934. 3 volums:
    • Band 1: Die Bauten. Unter Mitwirkung von E. Asschenfeldt, Knut Olof Dalman, A. von Gerkan, H. Johannes, Bruno Meyer-Plath und H. Schleif herausgegeben von Johannes Boehlau und Karl Schefold. 1: Textteil; 2: Textabbildungen und 45 Tafeln. Berlin: Walter de Gruyter & Co., 1940.
    • Band 2: Kjellberg, Lennart: Die architektonischen Terrakotten. Unter Mitwirkung von Johannes Boehlau, Knut Olof Dalman, Karl Schefold, E. Kjellberg und Åke Åkerström. Im Auftrage der Kungl. Vitterhets-, Historie- och Antikvitetsakademien i Stockholm herausgegeben von Åke Åkerström. 1 Textteil + 2. Tafeln. Stockholm: Kungl. Vitterhets-, Historie- och Antikvitets-Akademien, 1940 (Monografier. Band Nr. 28.)
    • Band 3: Die Kleinfunde. Unter Mitwirkung von Johann Friedrich Crome, Erik Gren, Lennart Kjellberg und Bruno Meyer-Plath herausgegeben von Johannes Boehlau und Karl Schefold. Textteil + 89 Textabbildungen und 62 Tafeln. Berlin: Walter de Gruyter & Co., 1942.