Le Journal Hebdomadaire
Le Journal Hebdomadaire era un setmanari marroquí en francès, publicat entre 1997 i 2010.[1] Va ser cofundat per Aboubakr Jamaï, Ali Amar, Hassan Mansouri i Mohamed Mouslim, que també van fundar la publicació germana en àrab Assahifa Al Ousbouia.
 | |
| Tipus | setmanari |
|---|---|
| Fitxa | |
| Llengua | (francès) |
| Data d'inici | 1997  |
| Data de finalització | 2010 |
| Fundador | Aboubakr Jamaï Ali Amar Hassan Mansouri Mohamed Mouslim |
| Propietat de | Aboubakr Jamaï |
| Adreça | Casablanca |
| Lloc de publicació | Casablanca |
| Estat | Marroc |
| Àmbit |  Marroc |
| Identificadors | |
| ISSN | 1114-3576 |
Antecedents modifica
Aboubakr Jamaï, un graduat en finances de 29 anys, va decidir dedicar-se al periodisme financer, col·laborant en la fundació a Casablanca de la publicació Le Journal el 17 de novembre de 1997.[2] Com a model, els creadors de la publicació tenien el diari espanyol El País a causa de la forma en què havia començat com a setmanari durant els darrers anys de la dictadura de Francisco Franco abans de créixer en conglomerat de mitjans.[3]
El tiratge inicial de la revista era petit, el primer número només va vendre 3.000 còpies, sobretot a un públic d'empresaris. No obstant això, la revista aviat va créixer pel boca en boca, que atrau un públic no empresarial i més anunciants.[4] En 1998 Jamaï va cofundar la publicació germana en àrab Assahifa al Ousbouia, dissenyada per atraure un públic més ampli.[5]
Conflicte amb el govern de Mohammed VI modifica
El 23 de juliol de 1999 Hassan II va morir i el seu fill Mohammed VI el va succeir en el tron, augmentant les esperances d'una reforma democràtica. Le Journal aviat es va convertir en crític del regnat de Mohammed, particularment per la seva lentitud en la transformació del Marroc en un democràcia constitucional.[6] Com a resultat de les editorials crítiques de la publicació, els impressors marroquins aviat es van negar a fer negocis amb ell, forçant Jamaï a imprimir a França i pagar enormes despeses de transport.[6]
L'abril de 2000 Le Journal "travessà una línia roja política" publicant una entrevista amb Mohamed Abdelaziz, president de la República Àrab Sahrauí Democràtica i líder del Front Polisario que lluitava per la independència del Sàhara Occidental del Marroc.[7] El Ministeri de Comunicacions marroquí va respondre prohibint tant Le Journal com Assahifa al Ousbouia, encara que aquest últim no havia publicat l'entrevista en qüestió. Un portaveu del Ministeri va indicar que les raons de la prohibició de les publicacions van ser "excessos en [la seva] línia editorial referent a la qüestió de la integritat territorial del Marroc" i "connivència amb interessos estrangers".[4] Tanmateix, arran d'una protesta de governs estrangers i organitzacions no governamentals es va permetre a les publicacions tornar a obrir.[4]
El conflicte amb el govern va donar publicitat i publicitat popular als diaris de Jamaï, i els ingressos per publicitat es van incrementar substancialment durant els següents mesos. Al novembre, però, el diari va editar una carta que implicava diversos polítics socialistes, entre ells el llavors primer ministre Abderrahmane Youssoufi, en una conspiració en 1972 per assassinar Hassan II.[7] Els diaris van ser novament prohibits. Al Congrés de gener de 2001 de la Federació Internacional de Drets Humans a Casablanca, Jamaï va prendre la paraula per anunciar amb aplaudiments dels delegats que anava a iniciar una vaga de fam fins que els seus diaris deixessin d'estar prohibits.[8] Després d'una altra ronda de protestes internacional, incloent una pregunta sobre la prohibició del canceller d'Alemanya Gerhard Schroeder amb motiu de la visita d'estat del Youssoufi a Alemanya, el govern va cedir, i els diaris foren novament reimpresos.[4]
En 2006, en el seu informe de la controvèrsia sobre Caricatures de Mahoma al periòdic Jyllands-Posten, en què un diari danès va publicar diverses caricatures del profeta musulmà Mahoma, cosa que va provocar la ira generalitzada en el món musulmà, Le Journal va publicar una versió difuminada d'una de les caricatures. Llavors les oficines del periòdic van ser llavors el blanc d'una sèrie de protestes, orquestrades pel govern nacional segons Jamaï.[9]
Demanda per difamació de Binaissa modifica
En el moment de la primera prohibició dels diaris l'abril de 2000, el canceller Mohamed Benaissa va presentar una demanda per difamació contra Jamaï i un altre editor dels seus diaris, Ali Amar, per a una sèrie d'articles de 1999 on s'afirmava que se n'havia aprofitat de la venda d'una residència oficial durant el seu mandat com ambaixador als Estats Units.[6][7] Jamaï va especular després que Benaissa "estava esperant un senyal" per atacar els diaris i que va veure la seva oportunitat després de l'anunci de la prohibició.[4] En 2001 la parella va ser trobada culpable i condemnats a pagar una indemnització de 2 milions dirhams (US $ 200.000). A més, Jamaï va ser condemnat a tres mesos de presó, i Amar a dos mesos.[7] Reporters Sense Fronteres va trucar immediatament per al ministre de Justícia marroquí per revocar el veredicte, afirmant que les "multes no havien de ser utilitzades per les autoritats per tal d'aturar l'aparició o la publicació d'un mitjà de comunicació".[10]
Hi van seguir altres demandes i l'any 2006 els deutes de Jamaï van ascendir a més d'1,5 milions US$ en multes, danys, i impostos endarrerits.[6] El 2002, Jamaï va ser informat per una sèrie d'empreses que s'havien anunciat anteriorment en el seu diaris que havien estat pressionats pel govern perquè no ho fessin. Jamaï especulà a un entrevistador que a l'adonar-se que no podien aturar-lo directament sense la pressió internacional, el que buscaven ara era la seva fallida econòmica.[4]
En 2006 Jamaï va perdre una altra demanda per difamació contra Claude Moniquet, director del think tank de Brussel·les European Strategic Intelligence and Security Center; Jamaï l'havia descrit en un informe seu sobre el Front Polisario com a "tele-guiat pel palau real", i se li va ordenar pagar una multa d'US$360,000.[11] Reporters sense Fronteres (RSF) va qualificar el judici com "políticament motivat i injust", i va dir que podria ser un "cop mortal" a la revista setmanal.[12] Un cosí del príncep Mohammed, Moulay Hicham Ben Abdallah, es va oferir a pagar els deutes legals de Jamaï, però Jamaï es va negar, dient que "preferiria obligar el règim deixar-lo publicar només o estar exposat a silenciar-lo".[9] Després Jamaï va renunciar als seus diaris i va viatjar als EUA, treballant com a professor a la Universitat de San Diego durant tres anys. Va tornar al Marroc el 2009.[11]
Davant els creixents deutes i un boicot publicitari, Le Journal deixà de publicar-se en 2010.[13] El 16 de febrer de 2010 els oficials de justícia va arribar amb una ordre judicial que el diari havia de cessar la publicació. Jamaï va anunciar a una multitud fora de l'oficina que deixava el periodisme, perquè "el periodisme seriós s'havia tornat impossible al Marroc actual".[11]
Premis i reconeixements modifica
El 2003, el Comitè de Protecció de Periodistes va concedir Jamaï el seu Premi Internacional de Llibertat de Premsa,[7] "un reconeixement anual de periodisme valent".[14] En 2010, l'Associació Mundial de Diaris i Editors de Premsa li va concedir el premi Gebran Tueni, establert en honor de l'editor i advocat de la llibertat de premsa libanès assassinat del mateix nom.[3]
Referències modifica
- ↑ Sylvain Mouillard, Au Maroc, le «Journal hebdomadaire» jette l'éponge, Libération, 2 febrer 2010
- ↑ Thomas K. Park; Aomar Boum Historical Dictionary of Morocco. Scarecrow Press, 16 gener 2006, p. 243. ISBN 978-0-8108-6511-2.
- ↑ 3,0 3,1 Andrew Heslop. «The irresolvable dilemma of the newspaper publisher». World Association of Newspapers, 07-07-2011. Arxivat de l'original el 29 de novembre 2011. [Consulta: 3 febrer 2012].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Hani Sabra. «The Business of Journalism». Committee to Protect Journalists, Fall–Winter 2002. Arxivat de l'original el 15 d’octubre 2011. [Consulta: 2 febrer 2012].
- ↑ «Aboubakr Jamaï». Yale University, 2008. [Consulta: 2 febrer 2012].
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Jane Kramer. «The Crusader». The New Yorker, 16-10-2006. [Consulta: 2 febrer 2012].
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 «Morocco: Aboubakr Jamai». Committee to Protect Journalists, 2003. [Consulta: 2 febrer 2012].
- ↑ «Moroccan editor on hunger strike». BBC News, 11-01-2001. [Consulta: 3 febrer 2012].
- ↑ 9,0 9,1 Scott Macleod. «Aboubakr Jamai: Journalist». Time, 14-05-2006. Arxivat de l'original el 2 de febrer 2012. [Consulta: 2 febrer 2012].
- ↑ «Morocco editors jailed». BBC News, 02-03-2001. [Consulta: 3 febrer 2012].
- ↑ 11,0 11,1 11,2 «Morocco: Pioneer of independent press silenced amid censorship worries». Los Angeles Times, 16-02-2010. [Consulta: 3 febrer 2012].
- ↑ Mise à mort du Journal Hebdomadaire : une semaine pour payer trois millions de dirhams de dommages et intérêts Arxivat 2011-07-22 a Wayback Machine., Reporters sans frontières, 23 desembre 2006
- ↑ Aida Alami. «Web Offers a Voice to Journalists in Morocco». The New York Times, 28-04-2011. [Consulta: 3 febrer 2012].
- ↑ «CPJ International Press Freedom Awards 2011». Committee to Protect Journalists, 2011. [Consulta: 2 febrer 2012].