Lev Knipper
Lev Konstantínovitx Knipper (rus: Лев Константинович Книппер; Tbilissi, 3 de desembre de 1898 – Moscou 30 de juliol de 1974) va ser un compositor soviètic d'origen alemany, nomenat Artista del Poble de la Unió Soviètica el 1974,[1] així com dos Premis Stalin de segon grau. A més, va ser un agent actiu de l'OGPU-NKVD, la policia secreta soviètica.
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 3 desembre 1898  Tbilisi |
| Mort | 30 juliol 1974 (75 anys) Moscou (Rússia) |
| Sepultura | Cementiri de Novodévitxi |
| Dades personals | |
| Formació | Escola Estatal de Música Gnessin |
| Activitat | |
| Ocupació | compositor, espia, oficial d'intel·ligència |
| Ocupador | OGPU NKVD |
| Membre de | |
| Gènere | Òpera, música simfònica i folk |
| Professors | Reinhold Glière |
| Carrera militar | |
| Conflicte | Primera Guerra Mundial i Segona Guerra Mundial |
| Instrument | Piano |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Família | |
| Cònjuge | Lyubov Zalesskaya (en)  |
| Pare | Konstantin Leonardovitsj Knipper (en) |
| Germans | Olga Txékhova |
Premis | |
    | |
Biografia modifica
Lev Knipper va néixer a Tbilissi. Era nebot de l'actiu Olga Knipper, l'esposa d'Anton Txékhov. La seva germana major, Olga Txékhova, casada amb Mikhaïl Txékhov, també va ser actriu i agent de l'NKVD.
Mentre que estudiava secundària a Petrograd va voler tocar tots els instruments de l'orquestra del centre.[2] De caràcter díscol, canviava sovint d'afecció. Quan els seus pares li van posar un professor de piano particular, en obligar-lo aquest a fer escales, després d'haver-se acostumat a la llibertat i la innovació que li oferia l'orquestra, es rebel·là, cessant així les classes de piano.[3] El 1915 es traslladà de Petrograd a Moscou per estudiar.[4] Als 17 anys fugí del centre de secundària on estudiava per allistar-se a l'exèrcit; però les autoritats van enviar-lo de nou a l'institut. Finalment, ingressà al Col·legi Superior Tècnic de Moscou, on el destinaren a una unitat de reserva; i quan arribà al front, l'enviaren a l'Escola d'Artilleria a Cavall d'Orel com a aspirant a oficial.[5]
Durant la Guerra Civil Russa, Lev Knipper lluità amb l'Exèrcit Blanc. Formà part de les tropes que van retirar-se a Crimea a la tardor de 1919. Abandonà Rússia amb la resta de les forces del baró Wrangel el 1920, dirigint-se a Gal·lípoli[6] Malgrat les penoses circumstàncies en què es trobava a Turquia, aconseguí posar-se en contacte amb la seva tia, Olga (Òlia) Knipper, que es trobava de gira als Balcans.[7] Finalment, va aconseguir reunir-se amb la tia Òlia i la seva companyia de teatre a Zagreb.[8] Tornà a Rússia al maig de 1922. Donada la seva condició de blanc no podia ser admès a cap escola oficial, però Òlia aconseguí que Ielena Gnesinali oferís treball com a administrador de l'edifici de l'escola i li donés classes particulars.[9] A més, va ser entrevistat en diverses ocasions per l'OGPU, sent reclutat pel seu departament d'estrangers. No és segur si se l'obligà a reclutar a la seva germana Olga. No hi ha proves que arribés a denunciar a col·legues compositors o músics durant els períodes de les repressions.
Estudià música a Moscou amb Reinhold Glière i a l'Escola de Música Gnessin. Durant la dècada de 1920 treballà al Teatre de l'Art de Moscou amb Vladímir Nemiróvitx-Dàntxenko i amb Konstantín Stanislavski. El setembre del 1922 marxà amb el Teatre de l'Art a una gira per l'Europa Occidental i els Estats Units. Segons sembla, per a Knipper el viatge va ser una pantalla de fum per a una missió secreta de l'OGPU, havent de posar-se en contacte amb la seva germana Olga i d'informar de les activitats que els exiliats blancs feien a Alemanya.[10]
El 1934 va escriure la seva 4a Simfonia, que inclou la cançó Poliuxko Pole, amb lletra de Víktor Gussev, dedicada a Kliment Voroixílov. La música esdevingué una de les cançons de marxa del Cor de l'Exèrcit Roig. Knipper no patí els atacs d'Andrei Jdànov, qui censurà a altres compositors.
D'acord amb documents secrets fets públics el 2008, durant la Segona Guerra Mundial va existir un pla secret a la Unió Soviètica dissenyat pel Kremlin en cas que Moscou hagués caigut en mans alemanyes. Sota aquest pla, ballarines i acròbates de circ anirien armats amb granades i pistoles i haurien d'assassinar generals alemanys si intentaven organitzar concerts o d'altres celebracions en conquerir la ciutat. Lev Knipper hauria hagut d'assassinar Hitler si en tenia l'oportunitat.[11]
Muntanyenc experimentat, ascendí el mont Elbrús, al Caucas, el pic més alt d'Europa. Fins al 1949 Lev Knipper va seguir a les ordres del general Sudoplàtov, car havien d'identificar els russos establerts a l'estranger. Però un cop acabada la guerra, l'NKVD ja no tornà a requerir els seus serveis.[12] el 1948, quan l'estalinisme tornà a entrar en un nou període maniàtic, Lev Knipper va perdre el favor de les autoritats, segons sembla perquè havia parlat a favor de Prokófiev i de Xostakóvitx.[13]
Knipper va ser un treballador prolífic. Va escriure 5 òperes, incloent-hi una basada en El Petit Príncep, 20 simfonies, ballets, concerts per a piano i música pel cinema. El 1943 se'l convidà a participar en el concurs per crear el nou himne de la Unió Soviètica, encara que la seva composició no resultà escollida.[14] També estudià etnomusicologia a les repúbliques de l'Àsia central i investigà la música popular del Turkmenistan, del Kirguizstan i del Tadjikistan.
Lev Knipper va compondre de manera obsessiva fins a la mort, al juliol de 1974 a Moscou. Pocs dies abans havia rebut el títol d'Artista del Poble de la Unió Soviètica.
Obres modifica
Simfonies modifica
- Simfonia núm. 1 opus 13 (1927)
- Simfonia núm. 2 "Lírica" opus 30 (1928-1932)
- Simfonia núm. 3 "L'Exèrcit de l'Extrem Orient", per solista, cor masculí, banda militar i orquestra, opus 32 (1932-1933)
- Simfonia núm. 4 "Poema pels lluitadors del Komsomol" en Re major per solista, cor i orquestra, opus 41 (1933-1934)
- Simfonia núm. 5 "Poema Líric", opus 42 (1933-1934)
- Simfonia núm. 6 en Mi major "La Cavalleria Roja" (1936-1938)
- Simfonia núm. 7 en Re Major "Militària" (1938)
- Simfonia núm. 8 (1943)
- Simfonia núm. 9 (1945)
- Simfonia núm. 10 (1946)
- Simfonia núm. 11 (1946)
- Simfonia núm. 12 (1947)
- Simfonia núm. 13 (1947)
- Simfonia núm. 14 (1954)
- Simfonia núm. 15 per a violí i orquestra (1962)
- Simfonia núm. 16 (1966)
- Simfonia núm. 17 "Lenin", per solistes i orquestra (1970)
- Simfonia núm. 18 per a veus femenines i orquestra (1971)
- Simfonia núm. 19 (1971)
- Simfonia núm. 20 per a violí, violoncel i orquestra (1972-1973)
Ballets d'òpera modifica
- Candide, sobre la novel·la homònima de Voltaire (1927)
Òpera modifica
- Vent del nord, amb llibret de Vladimir Kirxón (1930)
- Les ciutats i els anys, sobre la novel·la de Konstantin Fedin (1931)
- Actriu (1942)
- El llac Baikal (1948)
- Les arrels de la vida (1958)
- Murat (1959)
- El Petit Príncep, òpera poema sobre la novel·la homònima de A. De Saint-Exupéry (1959)
- Andrei Sokolov, òpera històrica basada en una història de Mikhaïl Xólokhov
Ballet modifica
- La font de la felicitat (1951)
- La Bella Angara (1959)
Concerts modifica
Per solistes, cor i orquestra modifica
- Cantates
- La primavera (1947)
- L'amistat és inviolable (1954)
- Per a cor i orquestra
- Obertura Guanyar
Per a orquestra simfònica modifica
- Suite El conte del déu de guix (1925)
- Suite Memòries, per a violí i orquestra (1932)
Suites modifica
- 1a (1933)
- 2a (1933)
- 3a Vantx (1934)
- Squerzos turcs (1939)
- Imatges de Turkmenistan (1940)
- Mac, temes iranis (1942)
- Cançó del soldat (1946) – Premi Stalin el 1949
Referències modifica
- ↑ Beeevor, Anthony. El misterio de Olga Chejova. Barcelona: Memoria Crítica, 2004. ISBN 84-8432-544-X., pàgina 272
- ↑ Beevor 22
- ↑ Beevor 23
- ↑ Beevor 31
- ↑ Beevor 41
- ↑ Beevor 92
- ↑ Beevor 97
- ↑ Beevor 98
- ↑ Beevor 112
- ↑ Beevor 114
- ↑ http://www.telegraph.co.uk/news/worldnews/europe/russia/3568041/Stalin-planned-to-destroy-Moscow-if-the-Nazis-moved-in.html
- ↑ Beevor 262
- ↑ Beevor 263-264
- ↑ Beevor 263