Lev Knípper

compositor rus

Lev Konstantínovitx Knípper (rus: Лев Константинович Книппер; Tbilissi, 3 de desembre de 1898 – Moscou 30 de juliol de 1974) va ser un compositor soviètic d'origen alemany, nomenat Artista del Poble de la Unió Soviètica el 1974,[1] així com dos Premis Stalin de segon grau. A més, va ser un agent actiu de l'OGPU-NKVD, la policia secreta soviètica.

Infotaula de personaLev Knípper
Biografia
Naixement3 desembre 1898 Modifica el valor a Wikidata
Tbilissi Modifica el valor a Wikidata
Mort30 juliol 1974 Modifica el valor a Wikidata (75 anys)
Moscou (Rússia) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de Novodévitxi Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióEscola Estatal de Música Gnessin Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositor Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereÒpera Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsReinhold Glière Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeQ104646797 Tradueix Modifica el valor a Wikidata
PareQ104645840 Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0461178 Musicbrainz: d61bceac-f7f1-47f4-b9a9-17c7818d9356 Discogs: 1401011 Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Lev Knípper va néixer a Tbilissi. Era nebot de l'actiu Olga Knípper, l'esposa d'Anton Txékhov. La seva germana major, Olga Txekhova, casada amb Mikhaïl Txékhov, també va ser actriu i agent de l'NKVD.

Mentre que estudiava secundària a Petrograd va voler tocar tots els instruments de l'orquestra del centre.[2] De caràcter díscol, canviava sovint d'afecció. Quan els seus pares li van posar un professor de piano particular, en obligar-lo aquest a fer escales, després d'haver-se acostumat a la llibertat i la innovació que li oferia l'orquestra, es rebel·là, cessant així les classes de piano.[3] El 1915 es traslladà de Petrograd a Moscou per estudiar.[4] Als 17 anys fugí del centre de secundària on estudiava per allistar-se a l'exèrcit; però les autoritats van enviar-lo de nou a l'institut. Finalment, ingressà al Col·legi Superior Tècnic de Moscou, on el destinaren a una unitat de reserva; i quan arribà al front, l'enviaren a l'Escola d'Artilleria a Cavall d'Orel com a aspirant a oficial.[5]

Durant la Guerra Civil Russa, Lev Knípper lluità amb l'Exèrcit Blanc. Formà part de les tropes que van retirar-se a Crimea a la tardor de 1919. Abandonà Rússia amb la resta de les forces del baró Wrangel el 1920, dirigint-se a Gal·lípoli[6] Malgrat les penoses circumstàncies en què es trobava a Turquia, aconseguí posar-se en contacte amb la seva tia, Olga (Òlia) Knípper, que es trobava de gira als Balcans.[7] Finalment, va aconseguir reunir-se amb la tia Òlia i la seva companyia de teatre a Zagreb.[8] Tornà a Rússia al maig de 1922. Donada la seva condició de blanc no podia ser admès a cap escola oficial, però Òlia aconseguí que Ielena Gnesinali oferís treball com a administrador de l'edifici de l'escola i li donés classes particulars.[9] A més, va ser entrevistat en diverses ocasions per l'OGPU, sent reclutat pel seu departament d'estrangers. No és segur si se l'obligà a reclutar a la seva germana Olga. No hi ha proves que arribés a denunciar a col·legues compositors o músics durant els períodes de les repressions.

Estudià música a Moscou amb Reinhold Glière i a l'Escola de Música Gnessin. Durant la dècada de 1920 treballà al Teatre de l'Art de Moscou amb Vladímir Nemiróvitx-Dàntxenko i amb Konstantín Stanislavski. Al setembre de 1922 marxà amb el Teatre de l'Art a una gira per l'Europa Occidental i els Estats Units. Segons sembla, per Knípper el viatge va ser una pantalla de fum per a una missió secreta de l'OGPU, havent de posar-se en contacte amb la seva germana Olga i d'informar de les activitats que els exiliats blancs feien a Alemanya.[10]

El 1934 va escriure la seva 4a Simfonia, que inclou la cançó Poliuxko Pole, amb lletra de Víktor Gussev, dedicada a Kliment Voroixílov. La música esdevingué una de les cançons de marxa del Cor de l'Exèrcit Roig. Knípper no patí els atacs d'Andrei Jdànov, qui censurà a altres compositors.

D'acord amb documents secrets fets públics el 2008, durant la Segona Guerra Mundial va existir un pla secret a la Unió Soviètica dissenyat pel Kremlin en cas que Moscou hagués caigut en mans alemanyes. Sota aquest pla, ballarines i acròbates de circ anirien armats amb granades i pistoles i haurien d'assassinar generals alemanys si intentaven organitzar concerts o d'altres celebracions en conquerir la ciutat. Lev Knípper hauria hagut d'assassinar a Hitler si en tenia l'oportunitat.[11]

Muntanyenc experimentat, ascendí el mont Elbrús, al Caucas, el pic més alt d'Europa. Fins al 1949 Lev Knípper va seguir a les ordres del general Sudoplàtov, car havien d'identificar els russos establerts a l'estranger. Però un cop acabada la guerra, l'NKVD ja no tornà a requerir els seus serveis.[12] el 1948, quan l'estalinisme tornà a entrar en un nou període maniàtic, Lev Knípper va perdre el favor de les autoritats, segons sembla perquè havia parlat a favor de Prokófiev i de Xostakóvitx.[13]

Knípper va ser un treballador prolífic. Va escriure 5 òperes, incloent-hi una basada en El Petit Príncep, 20 simfonies, ballets, concerts per a piano i música pel cinema. El 1943 se'l convidà a participar en el concurs per crear el nou himne de la Unió Soviètica, encara que la seva composició no resultà escollida.[14] També estudià etnomusicologia a les repúbliques de l'Àsia Central i investigà la música popular del Turkmenistan, del Kirguizistan i del Tadjikistan.

Lev Knípper va compondre de manera obsessiva fins a la mort, al juliol de 1974 a Moscou. Pocs dies abans havia rebut el títol d'Artista del Poble de la Unió Soviètica.

ObresModifica

SimfoniesModifica

  • Simfonia núm. 1 opus 13 (1927)
  • Simfonia núm. 2 "Lírica" opus 30 (1928-1932)
  • Simfonia núm. 3 "L'Exèrcit de l'Extrem Orient", per solista, cor masculí, banda militar i orquestra, opus 32 (1932-1933)
  • Simfonia núm. 4 "Poema pels lluitadors del Komsomol" en Re major per solista, cor i orquestra, opus 41 (1933-1934)
  • Simfonia núm. 5 "Poema Líric", opus 42 (1933-1934)
  • Simfonia núm. 6 en Mi major "La Cavalleria Roja" (1936-1938)
  • Simfonia núm. 7 en Re Major "Militària" (1938)
  • Simfonia núm. 8 (1943)
  • Simfonia núm. 9 (1945)
  • Simfonia núm. 10 (1946)
  • Simfonia núm. 11 (1946)
  • Simfonia núm. 12 (1947)
  • Simfonia núm. 13 (1947)
  • Simfonia núm. 14 (1954)
  • Simfonia núm. 15 per a violí i orquestra (1962)
  • Simfonia núm. 16 (1966)
  • Simfonia núm. 17 "Lenin", per solistes i orquestra (1970)
  • Simfonia núm. 18 per a veus femenines i orquestra (1971)
  • Simfonia núm. 19 (1971)
  • Simfonia núm. 20 per a violí, violoncel i orquestra (1972-1973)

Ballets d'òperaModifica

ÒperaModifica

BalletModifica

  • La font de la felicitat (1951)
  • La Bella Angara (1959)

ConcertsModifica

Per solistes, cor i orquestraModifica

Cantates
  • La primavera (1947)
  • L'amistat és inviolable (1954)
Per a cor i orquestra
  • Obertura Guanyar

Per a orquestra simfònicaModifica

  • Suite El conte del déu de guix (1925)
  • Suite Memòries, per a violí i orquestra (1932)

SuitesModifica

  • 1a (1933)
  • 2a (1933)
  • 3a Vantx (1934)
  • Squerzos turcs (1939)
  • Imatges de Turkmenistan (1940)
  • Mac, temes iranis (1942)
  • Cançó del soldat (1946) – Premi Stalin el 1949

ReferènciesModifica

  1. Beeevor, Anthony. El misterio de Olga Chejova. Barcelona: Memoria Crítica, 2004. ISBN 84-8432-544-X. , pàgina 272
  2. Beevor 22
  3. Beevor 23
  4. Beevor 31
  5. Beevor 41
  6. Beevor 92
  7. Beevor 97
  8. Beevor 98
  9. Beevor 112
  10. Beevor 114
  11. [enllaç sense format] http://www.telegraph.co.uk/news/worldnews/europe/russia/3568041/Stalin-planned-to-destroy-Moscow-if-the-Nazis-moved-in.html
  12. Beevor 262
  13. Beevor 263-264
  14. Beevor 263