Lirons
Els lirons (Gliridae) són una família de rosegadors esciüromorfs. Habiten principalment Europa, tot i que també n'hi ha a Àfrica i Àsia. Són especialment coneguts per la seva llarga hibernació. També se'n diu «gat mart(a)», «rata dormidora», «rata bosquina», «rata cellarda» i «rata de celler»), «rat grill», «rat esquirol», i encara «menjaavellanes».
Gliridae  | |
|---|---|
 Graphiurus murinus | |
| Període | |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Mammalia |
| Ordre | Rodentia |
| Família | Gliridae Thomas, 1897 |
| Nomenclatura | |
| Epònim | son |
| Subfamílies i gèneres | |
| |
Evolució i filogènesiModifica
Els lirons s'originaren a Europa durant la radiació adaptativa que seguí l'obertura de l'Atlàntic, a partir de rosegadors de la família Ischyromyidae (Micoparamys). El liró més antic conegut és Eogliravus wildi, de l'Eocè inferior del jaciment francès de Mas de Gimel, de fa uns 50 milions d'anys.[1][2]
La primera diversificació comença a l'Eocè inferior, amb les subfamílies Gliravinae, Glamyinae i Bransatoglirinae, i continua en l'Oligocè, quan apareixem i es diversifiquen la subfamília Peridyromyinae i altres lirons del grup de Glirudinus.
A la fi del Miocè inferior, fa uns 16 milions d'anys, els lirons assoliren la seva màxima diversitat i arribaren a representar a Europa més del 90% de la fauna dels rosegadors, desplaçant els cricètids, fins llavors dominants en les faunes de rosegadors europees, però que encara ho eren a Àsia.[1][2] Van ocupar diferents nínxols ecològics i hi va haver formes, com Armantomys amb dents hipsodontes, aptes fins i tot per a una dieta vegetal dura,[3] el que indicaria que, almenys fins a l'Aragonense mitjà, encara posseïen cec intestinal per pair la cel·lulosa.[2]
Els primers representants de les subfamílies actuals, ja sense cec intestinal, aparegueren al Miocè mitjà, havent-se registrat fòssils de Muscardinus (Glirinae) a l'Aragonense superior. L'origen de tots els lirons actuals sembla estar en alguna espècie del gènere Microdyromys (Bransatoglirinae). La diversificació d'aquests lirons «moderns» coincideix amb el declivi i extinció dels «antics», dotats de cec intestinal.[2]
La majoria dels gèneres moderns aparegueren en el Vallesià inferior, fa 10 o 11 milions d'anys, excepte Graphiurus (Graphiurinae, els lirons africans), que aparegueren més recentment, en el Pliocè.
CaracterístiquesModifica
Tenen un excel·lent sentit de l'oïda i es comuniquen entre ells amb gran varietat de produccions sonores.[4]
HibernacióModifica
Una de les característiques més destacades d'aquells lirons que viuen a les zones temperades és la hibernació. Poden hivernar sis mesos a l'any, o fins i tot més si la temperatura triga a pujar. De vegades es desperta durant breus períodes per menjar aliments que havien emmagatzemat anteriorment a prop. Durant l'estiu, acumulen greix al seu cos per nodrir-los durant el període d'hibernació.[4]
ReferènciesModifica
- ↑ 1,0 1,1 Daams, R. i de Bruijn, H. «A classification of the Gliridae (Rodentia, Mammalia) on the basis of dental morphology». Hystrix, 1-2, 6, 1995, pàg. 3-50. Arxivat de l'original el 29 desembre 2016 [Consulta: 3 febrer 2014]. Arxivat 2016-12-29 a Wayback Machine.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Freudenthal, M. i Martín-Suarez, E. «New ideas on the systematics of Gliridae (Rodentia, Mammalia)». Spanish Journal of Palaeontology, 28, 2, 2013, pàg. 239-252.
- ↑ Daams, R. i van der Meulen, A. J. «Paleoenvironmental and paleoclimatic interpretation of micromammal faunal successions in the Upper Oligocene and Miocene of north central Spain». Paléobiologie continental, 14, 2, 1984, pàg. 241-257.
- ↑ 4,0 4,1 Baudoin, Claude. Macdonald, D.. The Encyclopedia of Mammals. Nova York: Facts on File, 1984, p. 678–680. ISBN 978-0-87196-871-5.
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lirons |