Liubomir Pipkov

compositor búlgar

Liubomir Pipkov (Lòvetx, 6 de setembre de 1904 (Julià) Sofia, 9 de maig de 1974), búlgar: Любомир Панайотов Пипков, Liubomir Panaiòtov Pivkov, fou un compositor, pianista i director d'orquestra búlgar, fill de Panaiot Pipkov.

Infotaula de personaLiubomir Pipkov
Biografia
Naixement6 setembre 1904 (Julià) Modifica el valor a Wikidata
Lòvetx (Principat de Bulgària) Modifica el valor a Wikidata
Mort9 maig 1974 Modifica el valor a Wikidata (69 anys)
Sofia (República Popular de Bulgària) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióÉcole Normale de Musique de Paris Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositor, mestre de cor, pianista, director d'orquestra Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius
Família
ParePanayot Pipkov (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0684995 Musicbrainz: db25bcfe-7910-4c45-a6cf-f4501ad7d58c Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Pipkov va néixer en una família de músics a Lòvetx, Principat de Bulgària, el 6 de setembre de 1904. El seu pare, Panayot Pipkov, era compositor i director de banda; el seu avi, Hristo Pipkov, era clarinetista.[1] Quan era nen, Pipkov va demostrar interès per la pintura i la poesia abans de dedicar-se a la música. El 1919 es va matricular a l'Escola de Música de Sofia (avui Escola Nacional de Música Liubomir Pipkov), on va estudiar amb Ivan Torchanov, Heinrich Wiesner i Dobri Hristov.[1][2] Després de graduar-se el 1926, Pipkov va compondre una sèrie d'obres, entre elles la seva primera gran partitura, les 22 variacions per a piano.[1]

El 1932 es va graduar a l'École Normale de París, on va tenir com a professors a Dukas (composició), Léfébure (piano) i Boulanger (història de la música).[3] Va tornar a Sofia i va treballar a l'Òpera Nacional, primer com a répétiteur, després com a mestre de cors i finalment com a director (1944–1947).[4]

El 1933, Pipkov —juntament amb Pantxo Vladiguèrov, Petko Stainov i una sèrie d'altres compositors— es va convertir en un dels membres fundadors de la Societat de Música Contemporània, una organització que finalment es convertiria en la Unió de Compositors Búlgars (SBK).[3] El 1937 Pipkov va estrenar la seva primera òpera, Els nou germans de Iana. Tot i que en la seva estrena va provocar un enrenou, l'obra no es va tornar a representar fins al 1961;[3] es va reviure a Sofia a finals d'estiu i tardor de 2020.[5][6]

Durant els anys vint i trenta, va compondre obres reeixides i va ser un dels representants més importants de la segona generació de compositors búlgars i com a tal fou fundador d'un estil nacional. Posteriorment, el seu llenguatge musical va evolucionar de manera natural i a principis de la dècada de 1920 va debutar amb peces de cambra a l'estil de Chopin, Schumann, Debussy i Ravel. El primer quartet de corda va ser el 1928, el primer també a Bulgària. Va dominar els principis i les formes de la tradició europea, però també va abraçar la música popular búlgara. Durant els anys restants de París, va adoptar nous gèneres alhora que va aprovar un sentit èpic del drama típicament búlgar, com ara per exemple a Yaninite devet bratya ('Els nou germans de Jana', 1919-1932), una obra que va ser la primera òpera clàssica búlgara.[4]

Durant la dècada de 1940 Pipkov va establir-se al capdavant de l'establiment musical de Bulgària. Va començar per completar la seva Simfonia núm. 1, la primera de quatre, l'any 1940. Pipkov va dedicar la partitura als lluitadors de la causa republicana a la Guerra Civil Espanyola.[2]

El 1948 va ser nomenat professor del conjunt vocal i òpera a l'Acadèmia Estatal de Sofia. De 1945 a 1952 va exercir de secretari de la Unió Coral Búlgara. Va ser director del festival dels Dies Musicals de Març a Russe i dels Dies Musicals de Lilac a Lòvetx. Des de mitjan anys seixanta va ser membre de l'ISME.[4]

Quan va tornar a Sofia, Pipkov, a més de compositor i professor, Pipkov també va ser actiu com a poeta, crític,[7] i representant de Bulgària en conferències internacionals d'educadors musicals. El seu article Za Balgarskiyat muzikalen stil ('Per l'estil musical búlgar') va ser un manifest per a la societat de música contemporània. Svadba ('Casament'), una obra vocal-orquestral composta el 1935, marca l'inici de la cantata de la música búlgara, mentre que la pionera Primera Simfonia va servir per resumir els èxits del seu primer període.[4]

Durant els anys quaranta i la primera meitat dels cinquanta el seu estil dramàtic i èpic es desenvolupa i perfecciona, particularment en l'òpera Momchil (1939-1943), i en la Simfonia núm. 2, amb una escriptura orquestral més elaborada. i, com a adjudicatari i representant de la Unió de Compositors Búlgars, va viatjar extensament per Europa.[4] De 1945 a 1954, Pipkov va ser el president elegit de la Unió de Compositors Búlgars, i gràcies a aquest càrrec va viatjar extensament per Europa.[3] En aquest moment de la seva carrera Pipkov va ampliar les seves activitats docents i va adquirir un major perfil públic. També va ser fundador i primer redactor en cap de la revista Muzika (més tard rebatejada Bŭlgarska muzika).[3]

A partir de mitjans dels anys cinquanta, les sevs obres transmeten més optimisme, com per exemple a Oratoriya za nasheto vreme ('Oratori per al nostre temps') i Priglusheni pesni ('Cançons silenciades'). En la Quarta Simfonia, composta entre 1968 i 1970, ofereix una visió molt personal i en la peça per a piano Proletni priumitsi ('Capricis de primavera', 1971-1972) revisa idees compositives d'obres anteriors. Les òperes i les obres orquestrals tenen, en conjunt, qualitats semblants al realisme de Xostakóvitx, Bartók i Britten.[4]

ReferènciesModifica