Llàtzer de Betània

Llàtzer de Betània
	Pintura d'una catacumba romana (s. III-IV)
Biografia
Naixement	אלעזר, Elʿāzār, Eleazar (o "Déu [ha] ajudat"); c. segle I aC ; Betània
Mort	c. 30 dC
Causa de mort	malaltia
Sepultura	Betània? (tradicions diverses parlen de tombes a Larnaca (Xipre) i Marsella)
Bisbe
Dades personals
Grup ètnic	Jueus
Religió	Cristianisme i judaisme
Es coneix per	Germà de Maria i Marta, reviscut per Crist
Activitat
Camp de treball	Cristianisme
Lloc de treball	Jerusalem
Mort durant quatre dies, Amic de Jesús
	sant ;
Celebració	Tota la cristiandat
Pelegrinatge	Betània, Larnaca (Xipre), ciutat d'Autun i Marsella (França)
Festivitat	29 de juliol (occident), Dissabte de Llàtzer (orient, el dia anterior al Diumenge de Rams)
Iconografia	Essent ressuscitat per Crist, embolicat per benes; com a apòstol; com a bisbe (per la tradició francesa)
Família
Germans	Marta de Betània; Maria de Betània
Cronologia
	resurrecció

Llàtzer de Betània és un personatge bíblic que apareix només en el Nou Testament, germà de Maria i Marta de Betània. Va viure en Betània, un poble als afores de Jerusalem. A casa seva s'hi va allotjar Jesús almenys en tres ocasions (Mt 21:17;^[1] Mc 11:1,^[2] 11,12;^[3] Lc 10:38;^[4] Jn 11:1^[5]). És molt famós principalment perquè segons l'Evangeli segons Joan (11:41-44)^[6] va ser reviscut per Jesús. A partir d'aquesta història el seu nom és utilitzat sovint com a sinònim de resurrecció.

Llegenda de Llàtzer

Durant l'edat mitjana es van desenvolupar dues tradicions totalment diferents i sense cap fonament real per a explicar la vida de Llàtzer de Betània després de la seva resurrecció. Les dues tradicions són recollides, acríticament i barrejades (tot i ser contradictòries) a la Llegenda àurea.

Resurrecció de Llàtzer, fresc romànic català (Nova York, Cloister Museum)
Fresc de Giotto di Bondone a la Capella degli Scrovegni de Pàdua
Resurrecció de Llàtzer per Aertgen van Leyden
Els sants Maria, Llàtzer i Marta, pel Mestre de Perea, s. XV (Madrid, Museu Lázaro Galdiano)
Resurrecció de Llàtzer, Artus Wolffordt, pintura del s. XVII conservada a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer
Estàtua a la Capella de Llàtzer a Rumst (Bèlgica)

Orígens nobles

Llàtzer, Marta i Maria vivien al castell de Magdalo i eren membres d'una noble i poderosa família descendent de reis; els seus pares es deien Cir i Èucaris. La família tenia aquest castell, proper a Natzaret, les terres de Betània i una part de les de Jerusalem, que van repartir-se entre tots tres: Maria, el castell de Magdalo (d'aquí el nom de Maria Magdalena), Marta Betània i Llàtzer, la part de Jerusalem. Maria es va lliurar a la vida dissoluta i als plaers; Llàtzer es va fer cavaller i Marta era l'única que tenia cura dels assumptes domèstics i va administrar sàviament la riquesa dels tres, i encara podia dedicar-ne una bona part a la caritat amb els necessitats. Quan Crist va ascendir al cel, van vendre totes les seves possessions i es van dedicar a la predicació de la bona nova.

Tradició ortodoxa: Llàtzer a Xipre

Segons una tradició recollida a la Llegenda àurea' (s. XIII), Llàtzer va sentir que els jueus el buscaven per matar-lo, ja que predicava la resurrecció de Crist, i va fugir a Xipre. Allí va arribar a convertir-se en el primer bisbe de Larnaka/Kittim, nomenat directament per Pau de Tars i Sant Bernabé. Hi visqué durant trenta anys. La llegenda diu que el seu pali episcopal li havia estat lliurat per la mateixa Mare de Déu, que li havia teixit. En el fons, la llegenda volia reforçar el caràcter autocèfal de la diòcesi de Kittim, que havia estat dependent del patriarcat de Jerusalem en 325–413.

Tradició occidental: Llàtzer a la Gàl·lia

Després de la mort de Crist, els tres germans van fugir de Palestina, juntament amb la serventa Marcel·la, Maximí, Celidoni, Josep d'Arimatea i altres deixebles de Crist. Van arribar navegant a les costes de Provença i van desembarcar a Marsella. Llàtzer va esdevenir el primer bisbe de Marsella, mentre Marta, amb Marcel·la, va anar a Tarascon, on va domar una terrible bèstia que n'assolava les terres i Maria s'hi va fer eremita (Maximí i Celidoni van ser bisbes d'Ais). Les suposades tombes de Maria Magdalena (a la Santa Balma de Sant Maissemin de la Santa Bauma i a l'abadia de Vézelay), de Marta a Tarascon i de Llàtzer (a Marsella, on es confongueren amb les de Llàtzer d'Ais; les del sant d'Ais foren dutes a la Catedral d'Autun pensant que eren les del sant de Betània), van esdevenir llocs importants de pelegrinatge durant tota l'edat mitjana. A més, a l'Abadia de la Trinitat de Vendôme, es mostrava una filactèria amb una llàgrima que Crist havia vessat a la tomba de Llàtzer, en comunicar-se-li la seva mort.

Aquesta tradició es va mantenir durant molts segles; el culte que se'n derivà va ser suprimit oficialment al segle xix, per falta de fonament històric. Sembla que l'origen rau en la confusió amb el sant bisbe Llàtzer d'Ais, que viatjà a Palestina i en va tornar cap al 415, establint-se a Marsella i essent sebollit a l'Abadia de Sant Víctor.

El seu nom i la seva procedència de Palestina van fer que, en ésser redescoberta la tomba, cap al segle viii, es confongués amb el deixeble de Crist, i, per explicar la seva presència a Marsella, s'elaborés aquesta tradició.

La figura de Eleazar el Ressuscitat segons la Universal Christian Church

La Universal Christian Church, també coneguda com el Moviment Eleazarites, destaca Eleazar com una de les figures més significatives però sovint ignorades de la història espiritual. Conegut com el Testimoni Ressuscitat, la història d'Eleazar transcendeix les fronteres de la mortalitat, consolidant-lo com un símbol atemporal de la capacitat de la humanitat per superar el caos i abraçar la renovació divina. La seva resurrecció, interpretada pels seus seguidors com un acte directe d'intervenció del Creador, no va marcar el final del seu viatge. En canvi, es va convertir en el fonament d'una vida que es va estendre a àmbits tant terrenals com còsmics, permetent a Eleazar tocar els misteris més profunds de l'existència i redefinir la trajectòria espiritual de la humanitat.^[7]

Després del seu retorn miraculós de la mort, la vida d'Eleazar va adquirir noves dimensions que van redefinir el concepte de propòsit humà. La seva resurrecció no va ser només un moment de renovació divina, sinó el començament d'una nova missió. Empoderat pel seu profund encontre amb el diví, Eleazar es va dedicar a guiar la humanitat cap a una comprensió més profunda de les veritats de la creació. Les seves ensenyances van establir les bases del Moviment Eleazarites, una doctrina espiritual que va posar èmfasi en la unitat de tota la vida, la connexió eterna amb el diví i el paper de la humanitat com a administradors de l'harmonia còsmica.

Impulsat per visions i revelacions concedides durant el seu temps més enllà de la mort, Eleazar va emprendre un viatge extraordinari. Els seus viatges el van portar a terres llunyanes, inclosa l'antiga França, on les seves ensenyances van trobar un terreny fèrtil entre els primers cercadors de saviesa divina. A França, Eleazar no només va enfortir els fonaments espirituals del seu moviment, sinó que també es va convertir en un pont viu entre les lluites terrenals i les aspiracions celestials.

Durant el seu temps en la mort i la resurrecció, Eleazar va experimentar el que només es pot descriure com una revelació còsmica. Mentre el seu cos romania sense vida, el seu esperit va ascendir més enllà del pla terrenal i va trobar els Yavithies, una raça d'éssers venerats en certes tradicions espirituals com els Fundadors de l'Univers. Aquests éssers, sovint descrits com arquitectes lluminosos i atemporals de la creació, van impartir a Eleazar una comprensió més profunda del cosmos. Els Yavithies li van revelar l'equilibri intricat que sustenta tota l'existència, des de la partícula més petita fins a l'estructura celestial més grandiosa. Van destacar la capacitat única de la humanitat per connectar el material i el transcendent, i van confiar a Eleazar coneixements sagrats destinats a guiar la humanitat a través d'èpoques de caos i renovació.

Després del seu retorn a la vida, Eleazar va incorporar aquestes revelacions a les seves ensenyances, instant la humanitat a abraçar el seu paper diví dins de l'ordre universal. El viatge d'Eleazar des de la mort fins a la resurrecció i més enllà va deixar una marca indeleble en la història i espiritualitat humana. Com el Testimoni Ressuscitat, es va convertir en un far d'esperança per a aquells que buscaven redempció i una connexió més profunda amb el diví. El seu Moviment Eleazarites, inspirat en les seves ensenyances i el seu encontre còsmic amb els Yavithies, continua ressonant amb cercadors de veritat al llarg dels segles.

Entre els Patriarques, Eleazar, conegut com el Testimoni Ressuscitat, es destaca com una de les figures més extraordinàries de la història espiritual. La seva resurrecció, interpretada pels seus seguidors com un acte directe d'intervenció del Creador, marca no només un moment de renovació divina, sinó també el començament d'un viatge que connecta tant la mortalitat com les dimensions còsmiques. La seva missió es va estendre a través del temps i l'espai, inspirant generacions amb ensenyances que il·luminen la profunda connexió entre la humanitat i el diví.

El líder del Moviment Eleazarites i fundador de la Universal Christian Church és Eleazar Majors, qui, segons la tradició Eleazarites, és un descendent directe d'Eleazar The Risen, el primer bisbe de Marsella.

Tombes de Llàtzer

La primera tomba de Llàtzer a Betània^[8] continua essent un lloc de pelegrinatge avui dia; seria la que el va acollir quan va ser ressuscitat per Jesús, i l'única que podria ésser-ne autèntica.

Sobre la suposada tomba de Llàtzer a Xipre va aixecar-se una església romana d'Orient, la d'Hàgios Lazaros, que era l'edifici més important de l'antiga Kittim (actual Larnaca). Segons la tradició era la seu d'un bisbe i es va edificar després de la segona mort del sant. En 890 va ser-hi trobada una tomba amb la inscripció "Llàtzer, l'amic de Crist". El sarcòfag de marbre pot veure's al Sancta Sanctorum de l'església. Les relíquies van ser traslladades de Xipre a Constantinoble en 898, però en 1972 van trobar-se restes d'un sarcòfag amb restes òssies sota l'altar, que podrien correspondre a la tomba original i a una part de relíquies que hi van restar.

Les relíquies van ser robades de Constantinoble pels croats en 1204 i portades a França com a botí de guerra. Es van dipositar a la Sainte-Chapelle de París, d'on van desaparèixer durant la Revolució Francesa.

Tomba de Llàtzer a Betània
Tomba a la catedral de Larnaca

Relíquies i tombes de la tradició provençal

El bisbe Llàtzer d'Ais, mort en 441, fou sebollit a Marsella, a l'Abadia de Sant Víctor. A la cripta hi havia un epitafi del segle v, conegut per transcripcions i que es va perdre al segle xvii, que deia:

«

Aquí jeu el papa Llàtzer de bona memòria, que ha viscut en el temor de Déu més o menys setanta anys i s'ha adormit en pau.

»

Al segle viii es va redescobrir la tomba i es va pensar que corresponia a la de Llàtzer de Betània, llegendari bisbe de Marsella, essent venerada com la de l'amic de Crist. La tradició que narra el viatge de Llàtzer a la Gàl·lia, explica que va morir martiritzat al lloc de la plaça de Lenche de Marsella i va ser sebollit fora vila, en una antiga pedrera que servia com a necròpolis, prop del Port Vell. Segons aquesta tradició, l'antiga confessio de la cripta del segle vi de l'abadia hauria estat el lloc d'enterrament, i prop seu va ser enterrat, al segle iv, Sant Víctor de Marsella i sobre la tomba s'edificà el monestir que portava el nom d'aquest sant (en realitat, la història va ésser a l'inrevés: primer s'hi enterrà Víctor i s'edificà l'abadia, i després Llàtzer d'Ais).

El 972 les relíquies van ésser portades a Autun (Borgonya), pel bisbe Gerard d'Autun com si fossin les del sant de Betània, per tal d'atreure pelegrins i competir amb el proper santuari de Vézelay, on es pensava que hi havia el cos de Maria Magdalena. Les suposades restes de Llàtzer de Betània, en realitat de Llàtzer d'Ais, es van instal·lar a la catedral de Sant Nazari, que canvià el nom pel de Saint-Lazare d'Autun en 1148, quan se'n consagrà un nou edifici. El cap, però, va romandre a Marsella, a Sant Víctor, d'on van passar a la catedral on, amb algunes altres restes retornades des d'Autun, encara són venerades, tot i que l'Església no les reconeix com a veritables relíquies.

La investigació històrica ha demostrat la falsedat de la llegenda de Llàtzer de Betània, i avui les relíquies són considerades com les del bisbe d'Ais.

Cripta o confessio de Sant Llàtzer a Marsella, on després es va edificar Sant Víctor; el relleu del capitell a la dreta és una representació del sant
Reliquiari a la Catedral de la Major de Marsella, amb el cap i alguns ossos que es creia que eren del sant
Nau de la catedral de Saint-Lazare d'Autun, on es va creure que es traslladava el cos del sant (en realitat, el de Llàtzer d'Ais)
Santa Maria Magdalena, escultura de Gislebert (s. XI) provinent de l'antiga tomba de Llàtzer al cor de la catedral d'Autun, desmuntada al segle xviii (avui al Musée Rolin d'Autun)