Obre el menú principal

Els llacs de Cuadonga a vegades anomenats Llacs d'Enol (en asturià: Llagos d'Enol) són un conjunt de llacs que es troben al Parc Nacional de Picos de Europa i que està format per dos llacs principals, el d'Enol i d'Ercina i un de secundari, el de Bricial, que sols té aigua durant el desgel.[1] Formen part del consell de Cangues d'Onís, prop del llogaret de Cuadonga (Cangues d'Onís), a Astúries. Hi ha una exposició, miradors i una maqueta de la zona amb audiovisual. A l'entorn dels llacs, almenys a l'estiu, hi ha nombroses defecacions dels bòvids, i l'aigua és més aviat bruta.

Infotaula de geografia físicaLlacs de Cuadonga
EnolLake.jpg
Llac d'Enol des de La Picota
Tipus Collada
Localitzat en l'àrea protegida Parc Nacional de Picos de Europa
Ubicació
País Espanya Espanya
Regió/prov. Astúries Astúries
Localització Cangues d'Onís
 43° 16′ 31″ N, 4° 59′ 07″ O / 43.275277777778°N,4.9852777777778°O / 43.275277777778; -4.9852777777778
Serralada Serralada Cantàbrica
Dades i xifres
Altitud 1.134 m
Profunditat 25 m
Modifica les dades a Wikidata

En les proximitats del llac Ercina, a Buferrera es van explotar mines de ferro, manganès i mercuri fins al 1979.[2]

L'afluència massiva de turistes ha obligat a limitar-ne l'accés en vehicle particular durant l'estiu, període en el qual sols és possible accedir-hi en autobusos especials.

Els llacs de Cuadonga i la Volta a EspanyaModifica

Els llacs de Cuadonga van ser pujats per primera vegada en la història de la Volta a Espanya en l'edició de 1983, en una etapa marcada per la pluja i el vent i que va veure en Marino Lejarreta el primer vencedor. El posterior vencedor de la carrera, Bernard Hinault, comparà aquest port amb l'Alpe d'Huez, cosa que li va donar fama mundial i que els periodistes esportius els anomenessin llacs d'Hinoult fent un joc de paraules amb els llacs d'Enol.[3]

Fins a 20 vegades ha visitat la Volta a Espanya aquesta ascensió, sent la darrera d'elles el 2016. Sols Pedro Delgado, Lucho Herrera i Laurent Jalabert han guanyat en dues ocasions al cim.

Edició Vencedor País
1983 Marino Lejarreta   Espanya
1984 Reimund Dietzen   RFA
1985 Pedro Delgado   Espanya
1986 Robert Millar   Regne Unit
1987 Lucho Herrera   Colòmbia
1989 Álvaro Pino   Espanya
1991 Lucho Herrera   Colòmbia
1992 Pedro Delgado   Espanya
1993 Oliverio Rincón   Colòmbia
1994 Laurent Jalabert   França
1996 Laurent Jalabert   França
1997 Pàvel Tonkov   Rússia
2000 Andrei Zíntxenko   Rússia
2001 Juan Miguel Mercado   Espanya
2005 Eladio Jiménez   Espanya
2007 Vladímir Iefimkin   Rússia
2010 Carlos Barredo   Espanya
2012 Antonio Piedra   Espanya
2014 Przemyslaw Niemiec   Polònia
2016 Nairo Quintana   Colòmbia

Característiques de l'ascensióModifica

Des del Santuari de Cuadonga l'ascensió consta de 14 km, en els que se salva un desnivell de 962 m, cosa que suposa un desnivell mitjà del 6,87%. El tram més dur es troba entre els quilòmetres 7 i 9, en les zones conegudes com La Huesera (una recta de 800 m amb rampes d'entre el 12 i el 15%) i el Mirador de la Reina, amb rampes que arriben al 15% de desnivell.[4][3]

ReferènciesModifica

  1. El Comercio. El esplendor de los tres lagos de Covadonga.
  2. La geología y el relieve de los Picos de Europa (pág. 5)
  3. 3,0 3,1 Friebe, Daniel; Goding, Pete. Ascensiones míticas : 50 puertos de leyenda que deberías coronar. Barcelona: Lunwerg, 2012, p. 10-11. ISBN 9788497858618. 
  4. Llacs de Cuadonga a Altimetrías.net

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llacs de Cuadonga  
  • Prospecte del Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural i Marino, 2011