Llemosí (regió occitana)

regió cultural i històrica occitana

El Llemosí (en occità: Lemosin [lemuˈzi], en francès: Limousin, francès: [limuzɛ̃]) és una de les 7 regions d'Occitània, amb la capital a Llemotges.

Infotaula de geografia políticaLlemosí
Flag of Limousin.svg Blason région fr Limousin.svg
Carta dau Lemosin.svg
Modifica el valor a Wikidata

Localització
Mapa Llemosí.PNG Modifica el valor a Wikidata
 45° 50′ 04″ N, 1° 15′ 42″ E / 45.8344°N,1.2617°E / 45.8344; 1.2617Coord.: 45° 50′ 04″ N, 1° 15′ 42″ E / 45.8344°N,1.2617°E / 45.8344; 1.2617
PaísOccitània

CapitalLlemotges Modifica el valor a Wikidata

ToponímiaModifica

GeografiaModifica

 
Mapa del Llemosí tradicional

Situació generalModifica

HidrografiaModifica

GeologiaModifica

Article principal: Geologia del Llemosí

Relleu i geomorfologiaModifica

PaisatgesModifica

FloraModifica

FaunaModifica

ClimaModifica

HistòriaModifica

Període gal·loromàModifica

Invasions dels bàrbars als carolingisModifica

El territori que actualment es coneix com a Llemosí va ser romanitzat a partir del 51 aC. Amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, aquesta regió va ser ocupada primerament pels visigots entre els anys 419 i 507, i més tard pels francs. Posteriorment, va passar successivament a formar part del regne de Nèustria (511-584) i d'Aquitània (584-876).

Llemosí de monjos i vescomtesModifica

Entre els anys 876 i 918, el Llemosí va estar controlat pels comtes de Tolosa com a vescomtat semi-independent, amb els vescomtes Fulcoald (852-886), Hildebert (886-904) i Hildegart (904-945). Després va caure sota la influència dels comtes de Poitiers i dels ducs d'Aquitània, que hi deixaren com a vescomtes Bosó I (945-968), Adalbert I (968-995), Bosó II (995-1006), Bernat I (1006-1047), Adalbert II (1047-1088), Bosó III (1088-1091), Almodis (1091-1116), Bosó IV (1116-1118), Adalbert III (1118-1143) i Bosó V (1143-1167).

Segles XII i XIII: temps de l'apogeuModifica

A partir de 1154 va romandre sota dominació anglesa, i Adalbert IV (1167-1180) en fou el darrer vescomte. Incorporat des d'aleshores a la Guiana, fins que va ser definitivament conquerit per Carles V el 1374. Els estats provincials, però, no foren abolits fins al 1531, encara que funcionaren fins al 1602, quan els seus membres foren arrestats per donar suport a la conspiració de Turenne.

HeràldicaModifica

L'antic escut (Casa de Comborn) estava compost de 6 barres d'or i 6 barres de gules. L'escut modern (Casa de Dreux-Bretanya) està copost de 14 erminis i una vora de gules.

Època moderna: entre l'Edat Mitjana i la RevolucióModifica

El 1594 tingueren lloc al país les insurreccions dels croquants, provocada per la misèria produïda per l'augment dels impostos, i que s'estendria al Perigord i al Carcí. La revolta acabà amb una baixada general dels impostos. El 1624 es tornaren a revoltar contra el rei, però foren derrotats i els seus caps, Donat i Barran, foren executats. El 1636 es produí una nova revolta, però acabà amb una amnistia general. També donaren suport a la conspiració de Montmorency del 1613.

Durant la Revolució francesa el llemosí Pierre Vergniaud (1753-1793), dirigent girondí, fou president de la Convenció el gener del 1793. I Josèp Ros (1834-1905) autor de Chanson lemosina (1899), fou l'impulsor del felibritge a la regió.

Segles XX i XXIModifica

DemografiaModifica

Article principal: Demografia del Llemosí

EconomiaModifica

El Llemosí és una regió essencialment rural, coneguda per la cria d'un dels millors bestiars bovins d'Europa. Els ramats de boví del Llemosí -d'un color vermell castany distintiu- es troben amb facilitat a qualsevol punt de la regió. A més de la ramaderia, amb més del 10% de caps totals a França, la regió també és un important centre productor de fusta. En canvi, el pes de l'agricultura en l'economia regional és escàs, ja que les abundants pastures es dediquen principalment a alimentar la ramaderia. El cultiu més estès és el del sègol. El sector primari ocupa un 8% de persones al Llemosí, el doble que la mitjana a França.

Els recursos miners són importants. Es tracta, bàsicament, de jaciments d'urani al Mont Ambazac i de coure. Paradoxalment el 70% de l'energia al Llemosí prové de centrals hidroelèctriques de la regió. Un 32% de la superfície del Llemosí és bosc, ja majoria molt jove, amb aigua abundant. La natura, l'arquitectura antiga i la gastronomia atrauen cada cop més turistes. De fet, ja des del segle xvii era una regió de segones residències, i molts llemosins es guanyaven un sobresou com a paletes per ajudar a construir-les. La majoria es van acabar abandonant. Havent après de l'experiència, en l'actualitat es busca un turisme no massiu, respectuós amb les tradicions i la natura.

La capital regional, Llemotges, va ser en el passat un centre industrial de fama mundial gràcies a les seves fàbriques de porcellana. En l'actualitat, la producció de porcellana ha disminuït considerablement. També a l'àrea de la capital regional es concentren les indústries del calçat i del paper. La indústria del cuir, i especialment del calçat, i tèxtil ha estat tradicionalment important al Llemosí, un vestigi n'és el teixit anomenat en català tul, procedent en origen de la vil·la de Tula. Tant l'artesania tradicional (instruments musicals; en especial violes de roda, acordions i llaüts; esmalt, porcellana, tapissos, calçat de gamma alta) com la investigació en enginyeria puntera són sectors forts i els més creixents a l'economia llemosina.

Agricultura i silviculturaModifica

Explotacions mineresModifica

IndústriaModifica

ServeisModifica

TurismeModifica

Organització territorialModifica

Els municipisModifica

Municipis amb més població del Llemosí. (2018)
Pos. Municipi Comarca Població Pos. Municipi Comarca Població
1   Llemotges NN 131 479 11   Sent Iriès NN 6 729
2   Briva NN 46 630 12   Festiac NN 6 117
3   Tula NN 14 705 13   Lu Palaiç NN 6 038
4   Garait NN 12 889 14   Aissa NN 5 820
5   Sent Junian NN 11 257 15   Embasac NN 5 630
6   Panasòu NN 10 974 16   Condat NN 5 139
7   Ussel NN 9 555 17   La Sostrana NN 5 094
8   Cosés NN 9 349 18   St Pantalion de l'Archa NN 4 768
9   Malamòrt NN 7 984 19   Sent Liunard NN 4 470
10   Isla NN 7 779 20   Aus Gletons NN 4 316

Administració i políticaModifica

Divisions administratives imposades per FrançaModifica

JustíciaModifica

PolíticaModifica

Transports i comunicacionsModifica

Xarxa de carreteresModifica

Xarxa ferroviàriaModifica

Transport aeriModifica

Cultura i patrimoniModifica

Article principal: Cultura del Llemosí

LlengüesModifica

 
Mapa del domini lingüístic del dialecte llemosí de l'occità, amb les viles principals, repartit entre les regions occitanes del Llemosí i Guiena.
Articles principals: Occità llemosí i Creixent

És una terra de llengua occitana, de la qual es parla el dialecte llemosí. També és la terra dels més grans trobadors dels segles XI a XII (amb la regió de Poitiers i el Perigord). Potser per a això, cap al segle XIII el terme "llengua llemosina" va acabar designant primer la llengua emprada pels trobadors en general, i més tard el llenguatge arcaic d'aquests. Fins al segle XIX s'ha usat també, incorrectament, de vegades per a parlar de la llengua occitana en el seu conjunt i d'altres per a parlar de la llengua catalana.

TradicionsModifica

MúsicaModifica

GastronomiaModifica

Article principal: Cuina llemosina

La cuina llemosina pertany a la cuina occitana, adaptada a la geografia del país. Hi destaquen les carns, amb diverses races de ramaderia pròpies molt preuades, com la vaca llemosina, el boví llemosí o el porc de cul negre, a més dels ànecs i les oques. La cuina tradicional aprofita els productes que es poden obtenir fàcilment als abondants boscs, com la caça, la pesca, els bolets, les castanyes, els fruits del bosc o els cargols. Altres productes són les patates, amb les quals es fan plats com les farcidures o el milasú; les pomes, que es mengen tant en plats salats com en postres, crues o en tartes, com per exemple a la flonyarda; i les cireres negres, amb les quals es fa el famós clafotís.

Les begudes tradicionals són el vi, les ratafies i els licors de fruites.

ArtModifica

ArquitecturaModifica

CastellsModifica

Article principal: Castells del Llemosí

Edificis religiososModifica

Patrimoni escritModifica

SanitatModifica

EsportsModifica

FutbolModifica

Clubs esportiusModifica

CiclismeModifica

EsdevenimentsModifica

Personalitats il·lustresModifica

Força homes i dones polítics a França són d'origen llemosí, és el cas, per exemple, de Sadi Carnot, que va ser president de la República; Jacques Chirac, també expresident; Jacques Delors, que fou ministre de França i president de la Comissió Europea de Brussel·les; François Hollande, primer secretari dels socialistes francesos; el comunista André Lajoinie; l'exministre Edmond Michelet; l'exministre Henri Queuille, de vegades anomenat doctor Queille; etc.

També hi ha hagut eclesiàstics, com el cardenal Dubois (1656-1726), el papa Climent VI (segle XIV) i quatre papes successors llemosins més, que exercien a Avinyó. Després d'ells els papes van tornar a viure a Roma.

Alguns llemosins cèlebres pertanyen al món de les lletres, és el cas, per exemple, de la filòsofa i escriptora Simone de Beauvoir, les escriptores George Sand i Colette, i els poetes Tristany L'Hermite i Jean Ségurel i el trobador Bernard de Ventadour. Pel que fa a les arts plàstiques, el més conegut és el pintor Auguste Renoir, tot i que n'hi ha d'altres, com la pintora Suzanne Valadon i els pintors Paul Rebeyrolle i Jean-Joseph Sanfourche. La modista Coco Chanel és mundialment reconeguda.

Al món del cinema pertanyen els actors Raymond Bussières, Raymond Poulidor i Anny Duperey. L'actriu Nathalie Baye, nascuda a Normandia, té una residència a Aubusson, a la Cruesa, on va sovint i és considerada llemosina d'adopció.

Dintre de la ciència i la tècnica es troben l'enginyer Eugène Freyssinet i el físic i químic Joseph-Louis Gay-Lussac.

Vegeu tambéModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llemosí