Llengües hispanocèltiques
Les llengües hispanocèltiques són el conjunt de varietats dialectals de filiació cèltica que es parlaven a la Península Ibèrica abans de l'arribada dels romans (el 218 aC, durant la Segona Guerra Púnica).[1][2]
| Tipus | família lingüística  |
|---|---|
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües indoeuropees cèltic | |
Algunes d'aquestes llengües estan documentades per l'epigrafia, i altres es poden conèixer, amb major o menor grau, a partir de l'onomàstica. Ara per ara, no hi ha evidències que les llengües hispanocèltiques formessin un grup filogenètic, tot i que usualment són classificades com a part del grup de les llengües cèltiques continentals, però aquesta adscripció és essencialment definida per raons geogràfiques.
Llengües hispanocèltiques identificats modifica
- Celtiber o hispanocèltic de l'interior. Es tracta d'un conjunt de parles que, identificades com a celtiber, estan documentades en un extens corpus epigràfic. Tot i que, durant molt de temps, s'han considerat gairebé l'única expressió del celta peninsular, Jordán Colera proposa anomenar aquest grup com hispanocèltic del nord-est.[1]
- Galaic o hispanocèltic del nord-oest. És la llengua cèltica de l'extrem nord-occidental de la península, amb uns límits definits per l'oceà Atlàntic, el riu Douro en el sud i un límit imprecís a l'est, però que inclouria una part occidental d'Astúries.[3]
Altres llengües cèltiques peninsulars modifica
- Astur. Situat a la confluència entre el galaic i el celtiber. La majoria dels autors l'enquadren dins l'hispanocèltic del nord-oest amb les llengües dels vetons, càntabres, galaics i vacceus[4]
- Càntabre. Tot i que ha estat en discussió, el càntabre sembla una llengua indoeuropea del tronc cèltic. Les seves afinitats amb les altres àrees de parla cèltica encara són poc clares.[5]
- Cèltic del sud-oest. La presència cèltica en el sud-oest és un fet ben documentat: els cèltics ocupaven l'Alentejo occidental, el sud de la província de Badajoz i el nord de la província de Huelva, formant la zona occidental de la Betúria: la Betúria Cèltica.
- Cèltic pirinenc. Aquest és el nom usat per Joan Coromines per referir-se al celta del nord-est que originà una massa toponímica considerable en el nord de Catalunya.i d'Aragó.
Teoria de l'hispanocèltic de l'oest modifica
L'hispanocèltic de l'oest és un concepte proposat per John T. Koch per a definir el conjunt de dialectes cèltics que ocuparien tot l'oest peninsular, incloent el tartessi, el cèltic de la Betúria i el galaic.[6] Segons Koch, les varietats occidentals del cèltic peninsular comparteixen amb el celtiber un nucli suficient d'afinitats com per a poder qualificar l'hispanocelta en conjunt com una subfamília lingüística definida, dins el tronc celta, enfront d'una classificació purament geogràfica.
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 Jordán Cólera, Carlos «The Celts in the Iberian Peninsula:Celtiberian». e-Keltoi, 6, 16-03-2007, pàg. 749–750. Arxivat de l'original el 24 de juny 2011 [Consulta: 16 juny 2010]. Arxivat 24 de juny 2011 a Wayback Machine.
- ↑ Koch, John T. Celtic Culture: A Historical Encyclopedia. ABC-CLIO, 2005, p. 481. ISBN 978-1-85109-440-0.
- ↑ Prósper, Blanca María. Lenguas y religiones prerromanas del occidente de la península ibérica. Ediciones Universidad de Salamanca, 2002, p. 422–427. ISBN 84-7800-818-7.
- ↑ Patrizia de Bernardo Stempel "Centro y áreas laterales: La formación del celtibérico sobre el fondo del celta peninsular hispano" Palaeohispánica 2 (2002)
- ↑ Peralta Labrador, Eduardo; Los cántabros antes de Roma, p. 283. Ed. Real Academia de la Historia (2003). ISBN 978-84-89512597
- ↑ KOCH, John T. Tartessian: Celtic from the South-west at the Dawn of History. "Acta Palaeohispanica" 9 (2009)339–351