Llengües latino-falisques

Les llengües latino-falisques formen un grup que pertany al grup itàlic de la família indoeuropea de llengües. Es parlaven a Itàlia. Tant el llatí i els seus derivats, com l'idioma falisc pertanyen a aquest grup.

Llengües latino-falisques

Classificació lingüística
llengües humanes llengües euroasiàtiques llengües indoeuropees llengües itàliques
Subdivisions
Llengua falisca llatí
Codis
Codi Glottolog	lati1262

Mapa de les lengües i dialectes latino-falisques, en diferents tons de blau

Finalment, el llatí va absorbir la resta de llengües, substituint el falisc pel poder expansiu dels romans. L'únic membre del grup que va sobreviure l'extinció va ser el llatí, que, al seu torn, es va desenvolupar a través de les llengües romàniques via llatí vulgar.

Contingut

Descripció lingüística

El llatí i el falisc fan diverses innovacions respecte a l'itàlic:

• Les seqüències de l'indoeuropeu tardà /*ə, *eu/ evolucionen a a, ou.
• Les líquides sil·làbiques indoeuropees /*l̥, *r̥/ desenvolupen una vocal epentètica o donant en itàlic ol, or.
• Les nasals sil·làbiques indoeuropees /*m̥, *n̥/ desenvolupen una vocal epentètica e donant em, en.
•   Fricatització de les oclusives aspirades de l'indoeuropeu a principi de paraula /*bʰ, *dʰ, *gʰ/ en f, f, h.
• Assimilació de la seqüència /*kʷ...p/ en kʷ...kʷ (peu *penkʷi 'cinc' > llatí quinque)

Algunes diferències radiquen en què el llatí i el falisc retenen les labiovelars indoeuropees /*kʷ, *gʷ/ com qu-, gu- (posteriorment passarien a velars + semivocal), mentre que en oscoumbre passen a ser labials p, b. A més el llatí presenta evolució de ou en ū (llatí lūna < p.itàlic *lousna < piE *leuk-sna 'lluminosa').

Fonologia

L'inventari consonàntic del protollatí-falisc seria bàsicament idèntic al del llatí arcaic:

		Labial	Alveolar	Palatal	Velar	Labiovelar	Glotal
Oclusiva	sorda	*p	*t		*k	*kʷ
	sonora	*b	*d		*g	*gʷ
Fricativa		*f	*ss				*h
Sonorants			*r, *l	*y		*w
Nasal		*m	*n

El so /kʷ/ encara devia existir en llatí arcaic quan es va desenvolupar l'alfabet d'on ve el parell mínim: quī /kʷī/ 'el que ...' - cuī /ku.ī/ 'al que ...'. Noti's que en altres posicions no es fa l'intent de distingir entre diftongs i hiats, persuādere 'persuadir' és diftong però a sua 'seva' és hiat. Per raons de simetria és molt possible que moltes seqüències gu del llatí arcaic representessin de fet una labiovelar sonora /gʷ/.

Referències

Bibliografia

• Vineis, Edoardo (1995). «X. Latín». A: Las lenguas indoeuropeas. Madrid: Cátedra, 1995, p. 349-421.