Obre el menú principal

Llengües mandenkà

Aquest article és sobre la llengua mandenkà. Pel que fa al dialecte mandinkà, refererint-se als parlars de l'extrem occidental d'aquesta llengua, vegeu mandinkà. Pel que fa al poble, vegeu Malinkes.

El mandingà, mandenkà, mandinkà, malinké és un continu dialectal d'Àfrica occidental. Actualment els parlars mandenkà es parlen a diferents països, com Gàmbia, Guinea, Guinea Bissau, Senegal, Mali, Sierra Leone, Libèria, Burkina Faso i Costa d'Ivori.

Infotaula de llenguaLlengües mandenkà
mandenkà
Altres noms vàries
Tipus família lingüística, Macrollengua, llengua i llengua viva
Parlants
12 milions (20 milions incloent-hi els que la parlen com a segona llengua) principalment a Àfrica occidental
Parlat a  Burkina Faso
 Costa d'Ivori
 Gàmbia
 Guinea
 Guinea Bissau
 Libèria
 Mali
 Senegal
 Sierra Leone
Oficial a cap territori
Extensió històrica dels pobles mandenkà
Classificació lingüística
llengües humanes
llengües nigerocongoleses
llengües mande
Característiques
Institució de normalització cap institució
Codis
ISO 639-2 man
ISO 639-3 man
Glottolog mand1435
Ethnologue.com man
IETF man
Modifica les dades a Wikidata

CaracterístiquesModifica

És una llengua aglutinant i SOV. És una llengua tonal que presenta principalment dos tonos: alt i baix, una modulació ascendent i una altra descendent, encara que les varietats parlades a Gàmbia i Senegal poden perdre l'accent tonal degut a la proximitat amb llengües veïnes no tonals com el wòlof.

Diferents parlarsModifica

Entre els parlars mandenkà es troben els següents.

Parlars occidentals

  • Parlars mandinkà occidentals extrems (Gàmbia, sud de Senegal i nord-est de Guinea Bissau)
  • Parlars maningà occidentals, incloent-hi el kasongà i el jakangà (est de Senegal i oest de Mali)
  • Parlars maningà de Kita, incloent-hi el kagoro i el baguengà (centre-oest de Malí)

Parlars orientals

  • Parlars maninkà orientals, incloent-hi els parlars de Kankan, de Sankaran i de Konya (centre-est de Guinea)
  • Parlars maninkà de Mandén i de Wassulu (est de Guinea i sud-oest de Malí)
  • Parlars bàmbara septentrionals (centre de Mali)
  • Parlars bàmbara centrals (centre-este de Mali)
  • Parlars bàmbara meridionals (sud de Mali)
  • Julà vehicular (est de Mali, oest de Burkina Faso)
  • Julà vehicular de Costa d'Ivori (Costa d'Ivori)
  • Julà de Kong (nord-est de Costa d'Ivori)
  • Parlars de Costa d'Ivori, com el maninkà de Wojené, el mauka i el kojaga (nord-oest de Costa d'Ivori)

Parlars Marakà-Dàfing

  • Parlars marakà (sud-est de Malí)
  • Parlars dàfing (oest de Burkina Faso)
  • Bolon


Altres llengües, com el grup mokolé (mogofin, koranko, lele i kakabe), el jogo, el vai i el kono, no són mandenkà pròpiament, però en són molt pròximes.

EscripturaModifica

  • Tot i ser una llengua eminentment oral, és a dir, sense tradició escrita, es va arribar a escriure utilitzant l'alfabet àrab amb algunes modificacions.
Àrab ا ع ب ت ط ض ج ه ح خ د ر س ش ص ث ظ ڢ ل م ن و ي ك لا
Llatí ('), aa, ee (', amb madda ŋ) b, p t t t c, j h h d r s s (sh) s s s f l m n, ñ, ŋ w y k, g la
  • Posteriorment es va utilitzar l'alfabet N'ko, creat el 1949 per a ser usat en tots els parlars mandenkà.
  • En una zona reduïda s'utilitzà l'alfabet masaba per escriure el dialecte bàmbara masasi.
  • Actualment l'alfabet llatí amb caràcters especials és el més utilitzat.
  • Les vocals són les d'obertura simple a, e, i, o, u que poden ser llargues i aleshores s'escriuen repetides, per exemple: baabaa, ‘papa’, o teerimaa, ‘amic’. Algunes paraules canvien de significat depenent si es pronuncien amb vocal llarga o curta.
  • No s'usen les consonants v, x, z, q i g. La c és pronunciada com el dígraf tx català a ‘cotxe’. La lletra especial ŋ es pronuncia ng i la ñ com ny.

Variació en el vocabulari dels parlars mandenkàModifica

El mandenkà és una llengua eminentment oral, és a dir, sense tradició escrita. Les diferències fonamentals entre els parlars es troben en els sons consonàntics, en els sons vocàlics, en la sintaxi (formació de frases) i, en menor mesura, en el lèxic (vocabulari). A més de les diferències degudes a la diversitat geogràfica i a l'evolució de la llengua, altres diferències es deuen a la situació geopolítica: un parlant d'un país colonitzat per França utilitzarà termes prestats del francès, mentre que un altre d'un país colonitzat pels britànics farà el mateix amb paraules d'origen anglès. Per exemple, liburu (< fr. livre) = buku (< en. book) = kitabu (< àr. كتاب, kitab) = gafe, kafa (en mandenkà).

Directament de l'àrab ve la salutació mandinga: Salaamalekum (‘la pau sigui amb tu’) i moltes altres paraules de la vida religiosa, ja que l'islam és majoritari entre els seus parlants.

Una frase d'exempleModifica

N niŋ saasaa le mu, ‘estic malalt’, literalment ‘jo amb malaltia estic’.

Situació actualModifica

Segons Linguamón – Casa de les Llengües, els diferents pararlars de la llengua mandenkà en el seu conjunt la parlen un total de 15 milions de persones dels països de l'Àfrica Occidental, deu milions dels quals ho fan com a primera llengua i la resta, com a segona.[1] Els països amb més parlants del mandenkà són Mali (diverses varietats de maningà occidental, varietats de maninkà oriental, varietats de maningà de Kita, varietats de bàmbara, etc: 4 milions), Guinea (varietats de maninkà oriental: Kankan, Sankaran, Konya, etc: 2,6 milions), Burkina Faso (1,3 milions), Senegal, Costa d'Ivori, Gàmbia i Guinea Bissau.

No és llengua oficial a cap regió, tot i que el mandinga té alguna mena de reconeixement legal al Senegal i a Burkina Faso, on té una certa presència a l'ensenyament. A Mali, Guinea i Costa d'Ivori té protecció segons la llei però és molt relegada a la pràctica.[2]

Origen i expansió de la llengua mandenkàModifica

El centre original de la llengua mandenkà és la regió de Mandén, una zona de pujols a la vora del riu Níger, que es troba repartida entre els actuals països de Guinea Conakri i Mali. Aquesta llengua va experimentar una considerable expansió gràcies al poder de l'Imperi de Mandén, mandenkà o de Mali, des del s. XIII. Mandén era pronunciat Malí pels fulbé, i mandenkà, malinké.

BibliografiaModifica

  • GRÀCIA I SOLÉ, Lluïsa; CONTRERAS, Joan Miquel. El soninké i el mandinga: estudi comparatiuentre les gramàtiques del soninké i el mandinga i la del català. 2a ed. Generalitat de Catalunya, Departament de Benestar i Família, 2005. 163 p. (Llengua, immigració i ensenyament del català). ISBN 978-84-393-6955-4.
  • R. T. Addis, A Study on the Writing of Mandinka in Arabic script, 1963.
  • Dramé, Man Lafi, Parlons Mandinka, L'Harmattan 2003

ReferènciesModifica

  1. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta lingua
  2. «Què és el mandinga?». VilaWeb, 13-02-2012. [Consulta: 13 febrer 2012].