Lluís Permanyer i Lladós

periodista català

Lluís Permanyer i Lladós (Barcelona, 1939) és un periodista i assagista català.[1]

Plantilla:Infotaula personaLluís Permanyer i Lladós

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement5 setembre 1939 Modifica el valor a Wikidata (85 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióperiodista, escriptor, director de documentals Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lluís Permanyer i Lladós a la redacció de La Vanguardia a la Diagonal de Barcelona

Biografia

modifica

Lluís Permanyer, nascut a Barcelona el 1939, és fill de Lluís Permanyer Grifol i Maria Lladós Martí. Es va llicenciar en Dret, però s'ha dedicat des de molt jove al periodisme: va col·laborar a la revista Destino, on va donar a conèixer el Qüestionari Proust[2] i, des de 1966, escriu habitualment a La Vanguardia. Home reconegut per la professió, ha guanyat els premis Luca de Tena (1969)[3] i Ciutat de Barcelona de periodisme (1987); aquest últim compartit amb Joan Barril.[4]

Atret per la seva ciutat natal i bon coneixedor de la seva història, n'ha esdevingut cronista, tot i que va rebutjar el nomenament oficial per aquest càrrec honorífic,[5] i ha escrit diversos llibres sobre aquest tema.[6]

Ha publicat més de vuitanta llibres. Ha presentat i dirigit per a TV3 vuit documentals d'una hora de durada sobre Barcelona.[7]

  • Sagarra vist pels seus íntims (en català), 1982.  Hi evoca la vida i l'obra de Josep Maria de Sagarra, .
  • Miró, noranta anys (en català), 1984. 
  • Tàpies i la nova cultura (en català), 1986. 
  • Clavé escultor (en català), 1989. 
  • Barcelona, un museo de esculturas al aire libre (en castellà), 1991. 
  • No la saps aquesta? (en català), 1996.  Premi Pere Quart d'humor i sàtira. Hi recull anècdotes de figures barcelonines importants.
  • Brossa per Brossa. Records (en català), 1999.  Resultat d'una llarga entrevista amb el poeta, esdevé de fet les seves pseudomemòries.
  • Amor a l'ombra de pedra blava (en català), 2000. 
  • Dalí parlat (en català). Quaderns Crema, 2004.[8]
  • L'Eixample. 150 anys d'història (en català). Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2008. 
  • L'esplendor de la Barcelona burgesa (en català). Angle Editorial, 2008. 
  • Barcelona 1900. Postals de Hauser y Menet 1894-1905. El Papiol, Efadós i Ajuntament de Barcelona, 2014. [9]
  • Vida privada de la Barcelona burguesa (en català). Angle Editorial, 2015 (2011 en castellá). 
  • Barcelona Nocturna. (en català). Efadós, 2016. 

Premis i reconeixements

modifica

Referències

modifica
  1. «El meu avi. Joan Miró. Entrevistats». TV3. Arxivat de l'original el 27 novembre 2011. [Consulta: 8 octubre 2011].
  2. «El meu avi. Joan Miró. Entrevistats». El meu avi. TV3. Arxivat de l'original el 2012-09-04. [Consulta: 8 octubre 2011].
  3. 3,0 3,1 «Salvador de Madariaga y Luis Permanyer, premios Mariano de Cavia y Luca de Tena» (en castellà). Archivo Linz de la Transición española | Fundación Juan March, 18-04-1969. [Consulta: 24 juliol 2022].
  4. 4,0 4,1 «Barcelona recupera a santa Eulàlia» (pdf) (en castellà). La Vanguardia, 13-02-1988, pàg. 22 [Consulta: 25 juliol 2022].
  5. Martínez Pauné, Meritxell; Colomé, Sílvia «Una década sin cronista oficial de Barcelona» (en castellà). La Vanguardia, 02-07-2016.
  6. «Lluís Permanyer i Lladós». web. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS). [Consulta: 23 març 2016].
  7. «La crònica de Barcelona de Lluís Permanyer en documentals». CCMA, 11-02-2020. [Consulta: 25 juliol 2022].
  8. «Quaderns Crema publica 'Dalí parlat', de Lluís Permanyer». Vilaweb, 15-04-2004. [Consulta: 24 juliol 2022].
  9. Aisa, Ferran «Imatges inèdites de Barcelona». Cultura (El Punt Avui), 27-03-2015, p. 18.
  10. 10,0 10,1 «Lluís Permanyer, Premi de Periodisme Cultural 2022 del Ministeri de Cultura» (en castellà). La Vanguardia, 01-07-2022. [Consulta: 24 juliol 2022].[Enllaç no actiu]
  11. «El periodista Lluís Permanyer, Premio Nacional de Periodisme Cultural 2022». Col·legi de Periodistes de Catalunya, 04-07-2022. [Consulta: 24 juliol 2022].