Hendrik Lorentz
Hendrik Antoon Lorentz (Arnhem, 18 de juliol de 1853 - Haarlem, 4 de febrer de 1928) fou un físic i matemàtic neerlandès guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1902.[1]
.jpg)
BiografiaModifica
Hendrik Lorentz va néixer a Arnhem, Gelderland, fill de Gerrit Frederik Lorentz (1822-1893), un botiguer, i Geertruida van Ginkel (1826-1861). El 1862, després de la mort de la seva mare, el seu pare es va casar amb Luberta Hupkes. Del 1866 al 1869, va assistir a l'escola secundària d'Arnhem i, el 1870, va aprovar els exàmens de llengües clàssiques que eren el requisit fonamental per a ser admès a la universitat.
Lorentz va estudiar física i matemàtiques a la Universitat de Leiden. La profunda influència que exercí el seu professor d'astronomia Frederik Kaiser el portà a esdevenir físic. Quan es llicencià, treballà donant classes de matemàtiques a l'escola secundària d'Arnhem, tot i que compaginava la feina amb els seus estudis a Leiden.
El 1875, Lorentz es doctorà sota la direcció de Pieter Rijke en la tesi: "Sobre la teoria de la reflexió i la refracció de la llum", en la qual refinava la teoria electromagnètica de James Clerk Maxwell.
El 1881, Hendrik es casà amb Aletta Catharina Kaiser, neboda de Frederik Kaiser. Ella era la filla de Johann Wilhelm Kaiser, director de l'escola de gravat d'Amsterdam, professor de l'escola de belles arts i dissenyador del primer segell holandès (1852). Posteriorment, Kaiser va ser el director de la Galeria Nacional d'Amsterdam. La filla gran del matrimoni entre Hendrik Lorentz i Aletta Kaiser, Geertruida Luberta Lorentz, va esdevenir també física.
Lorentz va esdevenir director d'investigació en l'Institut Teyler, de Haarlem, entre els anys 1923 i 1928.
Investigació científicaModifica
Gràcies al seu càrrec a la universitat, el 1890 nomenà Pieter Zeeman assistent personal, i l'induí a investigar l'efecte dels camps magnètics sobre les fonts de llum, i descobrí el que avui es coneix amb el nom d'efecte Zeeman.
Se li deuen importants aportacions en els camps de la termodinàmica, la radiació, el magnetisme, l'electricitat i la refracció de la llum. Va formular, conjuntament amb George Francis FitzGerald, una teoria sobre el canvi de forma d'un cos com a resultat del seu moviment. Aquest efecte, conegut com a contracció de Lorentz-FitzGerald, la representació matemàtica de la qual és coneguda amb el nom de transformació de Lorentz, fou una més de les nombroses contribucions realitzades per Lorentz al desenvolupament de la teoria de la relativitat, i fou al costat d'Henri Poincaré un dels primers a formular les bases de la teoria de la relativitat, que posteriorment Albert Einstein ampliaria i milloraria.
El 1902, li fou concedit el Premi Nobel de Física, juntament amb el seu deixeble Pieter Zeeman, per la seva investigació conjunta sobre la influència del magnetisme en la radiació, que origina la radiació electromagnètica.
Hendrick Lorentz morí el 4 de febrer del 1928 a la ciutat de Haarlem.
ReconeixementsModifica
En honor seu, la Koninklijke Nederlandse Akademie van Wetenschappen (Reial Acadèmia neerlandesa d'Arts i Ciències) creà l'any 1925 la Medalla Lorentz, que premia les investigacions teòriques de físics.
En honor seu, s'anomenà el cràter Lorentz de la Lluna.
Vegeu tambéModifica
ReferènciesModifica
- ↑ «Hendrik Lorentz». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
Enllaços externsModifica
- «Hendrik Lorentz» (en anglès). The Nobel Prize. The Nobel Foundation.
- O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F. «Hendrik Lorentz» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland. (anglès)