Louise Farrenc

Louise Farrenc (nascuda Jeanne-Louise Dumont, París, 18041875) va ser una pianista, professora de piano al Conservatori de París i compositora de més de cinquanta obres d'estil clàssic, la majoria per a piano, que foren executades per la Societat de Concerts del Conservatori.

Infotaula de personaLouise Farrenc
Louise Farrenc.jpg
Gravat de Louise Farrenc Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement31 maig 1804 Modifica el valor a Wikidata
París Modifica el valor a Wikidata
Mort15 setembre 1875 Modifica el valor a Wikidata (71 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióCompositora, música, pianista i professora d'universitat Modifica el valor a Wikidata
OcupadorConservatori nacional superior de música i dansa
Conservatoire de Paris Modifica el valor a Wikidata
GènereSimfonia Modifica el valor a Wikidata
MovimentMúsica clàssica Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsAnton Reicha Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeAristide Farrenc (1821–) Modifica el valor a Wikidata
FillsVictorine Farrenc (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
PareJacob Edmond Dumont Modifica el valor a Wikidata
GermansAuguste Dumont Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm2846975 Musicbrainz: 30d66d7f-dd2e-4445-893c-95c5be92f4a8 Discogs: 2479569 IMSLP: Category:Farrenc,_Louise Modifica els identificadors a Wikidata

Fou deixebla de Moscheles, de Hummel i de Reicha, i nomenada el 1842 professora de piano del Conservatori de París. Per espai de trenta anys ocupa aquesta plaça i formà un gran nombre de concertistes. La succeí en el mateix càrrec la pianista Louise Aglae. Entre les seves obres hi ha una Simfonia en sol menor i una obertura en mi bemoll, un nonet, diversos trios, etc.

Era filla de Jacques-Edme Dumont i als disset anys es casà amb Jacob Farrenc. Louise Farrenc era tia del cèlebre compositor Reyer, sobre el qual exercí influència decisiva al principi de la seva carrera. La seva filla, Victorina Louise Farrenc (1826-1859), també fou pianista i compositora distingida.

ContextModifica

Després de l'etapa del directori i amb la consegüent presa del poder per Napoleó. El 1799 es va establir un règim autoritari que concentrava el poder en mans de Bonaparte, per a, suposadament, salvar la república d'una possible restauració monàrquica. Va posar en pràctica una gran quantitat de lleis molt específiques, incloent-hi la importància de l'art com una forma d'educar les societats. També va ser responsable d'incorporar la idea del capitalisme a França, fomentant el creixement i les finances personals.

Quant al context musical, la vida a Europa es desenvolupa durant un període de transició al romanticisme, i a una decantació cap a la tendència de l'òpera, i més en nuclis com París, on la música de cambra i instrumental ocupen un segon pla.

BiografiaModifica

Fou descendent d'una llarga línia d'artistes reials (incloent diverses pintores) i una germana de l'escultor Auguste Dumont; va mostrar talent artístic i musical de primer ordre a una edat molt primerenca. A mitjans de l'adolescència s'havia convertit en una pianista professional, així com una estudiant excepcional i compositora prometedora. Als 15 anys va començar a estudiar i practicar la composició i orquestració amb Anton Reicha, un gran compositor i flautista txec, nacionalitzat francès posteriorment al Conservatori de París; el seu matrimoni el 1821 amb Aristide Farrenc[1] i els viatges posteriors van interrompre els seus estudis, però els va reprendre amb un treball intensiu amb Reicha uns anys més tard.

Va realitzar les seves primeres obres per a piano, intermitentment entre 1825 i 1839; totes van ser publicades pel seu marit i diverses van ser publicades a Londres i Bonn. D'especial interès són Aire russe varié, revisat el 1836 per Schumann en el Neue Zeitschrift für Musik ('Gran forma, de manera lògica en el desenvolupament [...] una subtil aroma de romanticisme vola sobre ells'), i els 30 Études en totes les tonalitats majors i menors, enaltits per la crítica de Maurici Bourges (la Revue et Gaseta Musical, 1840), que va profetitzar que la col·lecció es convertiria en un clàssic del piano, "no sols per desenvolupar la tècnica, sinó també per modelar el gust". Els anys següents confirmaren la predicció de Bourges: el 1845 al Conservatori es va adoptar els Études com a estudi requerit per a totes les classes de piano, i la col·lecció va ser reeditada el 1886.

Les composicions orquestrals de Farrenc comprenen dues obertures (1834) i tres simfonies completades en els anys 1840 -totes inèdites, tot i que cada obra es va tocar més d’una volta a París, Copenhaguen, Brussel·les i Ginebra. La seva contribució més notable és la música de cambra. Dos quintets de piano (1839 i 1840) van establir la seva reputació entre els crítics i entesos; ambdós treballs van se interpretats per la compositora moltes vegades en els anys següents a les vetllades musicals i sessions matinals. En 1844 Farrenc va completar dos trios de piano, també foren interpretats amb freqüència i va rebre un generós aplaudiment de la crítica. Les seves produccions de 1848 a 1858 inclouen dues sonates per a violí, una per a violoncel, dos trios més i dues obres per a combinacions inusuals - nonet de vent i cordes, i un sextet per a piano i vent. Tot i l'audiència limitada per la música instrumental en un París dominat per l'òpera, el nonet va catapultar la seva compositora gairebé a una celebritat i el propi  violinista Joachim van prendre part en l'estrena el 1850. L'Institut de França va homenatjear Farrenc el 1861 i 1869 per atorgar-li el seu Premi Chartier per les seves contribucions a la música de cambra.

En 1842 Auber, el director del Conservatori, va nomenar Louise Farrenc professora de piano, un lloc que va conservar fins al seu retir l'1 de gener de 1873. L'única músic dona al Conservatori de Paris durant el segle XIX a tenir una plaça permanent d'aquest rang i importància, es va distingir per l'excel·lència del seu ensenyament, demostrat per l'alta proporció dels seus alumnes que van guanyar competicions i van tenir carreres professionals. Destaquen entre ells la filla dels Farrenc, Victorine Louise.

Després de la mort de Victorine en 1859 Louise Farrenc es va submergir en la tasca de compilació i edició de Le Trésor des pianistes, inicialment en col·laboració amb el seu marit i, després de la seva mort, com a única editora. Ella tenia un ideal de reviure la música primerenca per a teclat i va ajudar que fos una realitat a través d'una sèrie de sessions històriques, en les quals ella i els seus alumnes realitzaren seleccions des del segle XVII i el repertori del segle XVIII. A partir de la seva pròpia investigació i experimentació havia adquirit una notable comprensió dels problemes essencials de l'estil interpretatiu de les primeres representacions de la música dels segles anteriors.

El paper de Farrenc en la història de la música té un significat més enllà de l'ordinari concedit als compositors menors competents. Després d'haver treballat en una societat on les dones músics treballaven principalment com a intèrprets, i en un entorn cultural que valora només el teatre i la música de saló, el reconeixement que mereix com a acadèmica pionera i precursora del renaixement musical francès de la dècada del 1870.

BibliografiaModifica

  • Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 23. pàg. 334 (ISBN 84-239-4523-5 )
  • Louise Farrenc (1804-1875): Composer, Performer, Scholar Bea Friedland Vol 60, No. 2 (Abr., 1974), pàg.257-274
  • JOURNAL ARTICLEReview: Kritische Ausgabe. Orchester- und Kammermusik sowie ausgewählte Klavierwerke. Band 1/1: Symphonie Nr. 1 c-Moll op. 32 by LOUISE FARRENC; Katharina HERWIG

ReferènciesModifica

  1. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàgs. 413/14. (ISBN 84-7291-226-4)