Obre el menú principal

Les mámoas, o medoñas, són petits túmuls funeraris característics del període Neolític del nord-oest de la península Ibèrica.[1] Trobem mámoas a Galícia, la franja occdental d'Astúries i al nord de Portugal.

Infotaula d'edifici
Mámoa
Mamoa de Lamas2.JPG
Mamoa de Lamas, a Lamas, Braga, (Portugal)
Dades
Tipus megàlit
Creació V mil·lenni aC
Característiques
Material pedra i sòl
Ubicació geogràfica
Localització Portugal
Modifica les dades a Wikidata

DescripcióModifica

Les mámoas són acumulacions artificials de terra i pedres, que formen una protuberància de forma circular o lleugerament el·líptica sobre el terreny. Les seves dimensions van de la desena de metres de diàmetre per 50 centímetres d'alt, fins a les més monumentals que arriben als 40 metres de diàmetre per 4 d'alt, com és el cas d'A Mota Grande de Verea (Ourense).[2] La màmoa més gran documentada és A Madorra da Granxa, a Castro do Rei (Lugo) amb 4 metres d'alt i 70 de diàmetre.[2] Normalment al seu interior amaguen una estructura de pedra coneguda amb el nom de dolmen que, un cop cobert de terra i pedres, és el que forma el túmul funerari. Al seu interior acullen les restes d'una o més persones.[3] És habitual que presentin una depressió a la part superior coneguda amb el nom de conus de violació, resultat d'alguna antiga excavació il·legal en busca d'objectes preciosos o d'algun reaprofitament del material del que està feta la mámoa.

Sovint les mámoas formen grups en camps funeraris anomenats oleiros o campo das olas, "ollers" o "camp de les olles" en català, a causa de les nombroses restes de ceràmica que contenen.

CronologiaModifica

La construcció d'aquests monuments megalítics al nord-oest de la península Ibèrica és un fenomen que es va desenvolupar, a grans trets, entre el 4500 i el 1000 aC.[4] La mámoa més antiga datada és A Chousa Nova, situada a la parròquia d'Abades de Silleda (Pontevedra), amb una antiguitat de 6.350 anys.[5]

DenominacionsModifica

 
Mámoa i cambra funerària del monument anomenat Chan da Armada, a Marín (Pontevedra), amb l'aspecte que tenia després de les darreres excavacions del 2009

La denominació més estesa per a aquest tipus de monument és la de mámoa, que procedeix del diminutiu llatí mammula: òrgan glandular de les femelles dels mamífers. Aquesta denominació s'aplica metafòricament per la similitud que podrien tenir aquests túmuls amb un pit femení. També és comú sentir-ne el diminutiu: mamoíña o mamoela.

Altres denominacions tenen relació amb el mot llatí meta (en gallec meda), que és un objecte de forma cònica o una marca de delimitació. Aquesta paraula, unida a diferents sufixos, va donar diferents paraules per a referir-se a aquest tipus de túmuls:[6]

META + ONEA > medoña

META + ORRA > medorra

META + ELA> medela

Altres denominacions utilitzades per a aquest tipus de monuments són mina o petón.[6]

ReferènciesModifica

  1. Lopez carreira, Anselmo. Historia de Galicia (en gallec). Vigo: Ed. Xerais, 2013, p. 41. ISBN 9788499145327. 
  2. 2,0 2,1 Fabregas, Ramón; Vilaseco, José Ignacio «El megalitismo gallego a inicios del siglo XXI». Mainake, XXVI, pàg. 67. ISSN: 0212-078-X.
  3. Romero Masiá, Ana María; Arias Vila, Felipe. Diccionario de termos de arqueoloxía e prehistoria (en gallec). Ir Indo Edicións, 1995, p. 116. ISBN 84-7680-168-8. 
  4. Fábregas, Ramón; Vilaseco; José Ignacio «El megalitismo gallego a inicios del siglo XXI». Mainake, XXVI, 2004, pàg. 67-77.
  5. Domínguez-Bella, Salvador; Bóveda, María José «[http://tp.revistas.csic.es/index.php/tp/article/viewFile/477/493 Variscita y ámbar en el Neolítico gallego. Análisis arqueométrico del collar del túmulo 1 de Chousa Nova, Silleda (Pontevedra, España)]». Trabajos de arqueología, 68, 2, Segon semestre 2011, pàg. 375.
  6. 6,0 6,1 Monteagudo, Luís «Nombre de túmulos y dólmenes en Galicia y el norte de Portugal». Revista de filología española, vol. XXXVIII, 1954, pàg. 103-107. ISSN: 0210-9174.

BibliografiaModifica

  • LOPEZ CARREIRA, Anselmo: Historia de Galicia, Ed. Xerais, Vigo, 2013.

Articles relacionatsModifica