M, un assassí entre nosaltres

(S'ha redirigit des de: M, el vampir de Düsseldorf)

M, un assassí entre nosaltres[1] (títol original en alemany M, títol alternatiu M - Eine Stadt sucht einen Mörder)[2] és una pel·lícula policíaca alemanya de 1931 dirigida per Fritz Lang, amb guió del mateix Lang i la seua esposa Thea Von Harbou. Va ser la primera pel·lícula sonora de Lang, encara que anteriorment ja havia dirigit més d'una dotzena de pel·lícules.[3]

Infotaula de pel·lículaM, un assassí entre nosaltres
M
Wandmalerei im Tanzcafe LiBella.jpg
modifica
Fitxa
DireccióFritz Lang
Protagonistes
Director artísticFritz Arno Wagner
ProduccióSeymour Nebenzal
GuióFritz Lang
Thea von Harbou
Paul Falkenberg
Adolf Jansen
MúsicaEdvard Grieg modifica
Dissenyador de soEdvard Grieg
FotografiaFritz Arno Wagner modifica
MuntatgePaul Falkenberg
ProductoraNero-Film AG
DistribuïdorVereinigte Star-Film GmbH
Paramount Pictures (EUA)
Dades i xifres
País d'origenAlemanya Alemanya
EstrenaAlemanya:
11 de maig de 1931
EUA:
3 de maig de 1933
Durada117 minuts
99 minuts (EUA)
110 minuts (2004 Criterion DVD)
Idioma originalAlemany
Doblada al catalàSí 
RodatgeAlemanya i Berlín modifica
Coloren blanc i negre modifica
Descripció
Gènerethriller, cinema negre i drama modifica
Temaassassí en sèrie i pena de mort modifica
Lloc de la narracióBerlín modifica

IMDB: tt0022100 Filmaffinity: 875960 Allocine: 418 Rottentomatoes: m/1012928-m Mojo: m Allmovie: v100745 TCM: 82216 Modifica els identificadors a Wikidata

La pel·lícula ha esdevingut un clàssic, essent considerada pel mateix director com el seu millor treball.[4][5]

TramaModifica

L'acció comença amb un grup de xiquets que juguen un joc on es canta una cançó sobre un assassí infantil al pati d'un edifici d'apartaments a Berlín. (Malgrat que a la pel·lícula no s'esmenta cap localització, el dialecte utilitzat pels personatges és característic dels ciutadans de Berlín, el mapa de la ciutat utilitzat per un inspector de policia tenia com a nom "Berlín" i un dels policies de la pel·lícula fa l'ordre de portar un sospitós a l'"Alex", la seu central de policia de Berlín, en l'Alexanderplatz). El joc infantil presagia l'aparició de Hans Beckert (Peter Lorre), un assassí en sèrie — i, implícitament, també pedòfil —; que assassina xiquetes. Inicialment el públic no pot veure la cara de Beckert; però poden identificar el personatge per la seua ombra, alguns trets del seu cos i perquè quan apareix en escena xiula la melodia "A la cova del rei de la muntanya". Beckert compra un globus a un home cec i li'l dóna a una xiqueta anomenada Elsie Beckmann (Inge Landgut). La tensió augmenta gradualment en veure com la seua mare (Ellen Widmann) espera que Elsie arribe per a dinar, fins que la dona acaba cridant-la per la finestra mentre la càmera enfoca la pilota amb què la xiqueta jugava, abandonada enmig de l'herba a l'exterior.

Mentrestant, la policia, comandada per l'Inspector Karl Lohmann (Otto Wernicke), investiga sobre l'assassí utilitzant tècniques llavors modernes com el reconeixement d'empremtes dactilars i l'anàlisi de lletra. També realitzen espectaculars redades i interroguen criminals coneguts, tot açò per intentar enxampar, infructuosament, l'assassí. L'acció policial afecta a les accions dels malfactors del submón, de manera que una representació dels criminals de la ciutat decideixen enxampar l'assassí i lliurar-lo a la policia per tal que la situació torne a ser com abans i poder continuar així amb el seu "negoci". Després d'una pluja d'idees que dura tota una nit, els criminals busquen l'ajuda dels captaires de la ciutat per repartir-se la ciutat "metre per metre" i poder així controlar tots els xiquets de la ciutat per finalment interceptar l'assassí. Alhora, la policia manté una reunió similar i Lohmann arriba a la conclusió que l'assassí podria tenir un registre psiquiàtric previ, i demana la realització d'una llista de pacients recentment alliberats de centres psiquiàtrics que presenten un historial de delictes contra infants.

Així és com es desenvolupa una carrera entre la policia i els criminals per tal d'agafar l'assassí, completament inconscient del que està passant al seu voltant. Finalment Hans comet l'equivocació de començar a xiular la seua tonada característica una altra vegada a prop del mateix venedor de globus cec amb qui s'havia creuat anteriorment. L'home cec li ho comunica a un dels criminals, qui segueix l'assassí amb ajuda d'uns altres captaires i rodamons, als que va alertant pel camí. En una carrera desesperada per enxampar-lo, un d'ells agafa guix per dibuixar-se a la mà una "M" (inicial de "Mörder", paraula que en alemany vol dir assassí), que marca a l'espatlla de Beckert fent veure que ha entropessat amb una pell de taronja.

Amb l'assassí "marcat", els captaires poden identificar-lo i, després de ser detectats per un Beckert aterrit, el persegueixen fins a emboscar-lo a un edifici d'oficines. Els lladres, gràcies a un equip format per especialistes a rebentar forrellats i caixes fortes, aconsegueixen entrar a l'edifici, redueixen als guardes de seguretat i escorcollen tot l'edifici, del soterrani fins a l'àtic, capturant finalment al criminal fugitiu amb el temps just per escapar de l'edifici després que un dels vigilants activara l'alarma silenciosa. Beckett és jutjat per un Tribunal Cangur dirigit per lladres, assassins i prostitutes, que s'improvisa en una destil·leria abandonada; i tenint Beckert dret a un "advocat" defensor (que no és un advocat d'ofici, sinó un lladre). Beckert es defensarà al judici amb un apassionat monòleg, dient que les veus al seu cap l'obliguen a cometre aquests delictes, mentre que els altres criminals presents infringeixen la llei per voluntat pròpia. El seu "advocat" fins i tot assenyala que el "jutge" que presideix la sala és en crida i cerca per tres casos d'homicidi. Quan els criminals es disposen a matar a Beckert, la policia (que han capturat un dels lladres a l'edifici d'oficines i l'han fet confessar) arriba a la destil·leria, impedint el linxament.

L'escena final de la pel·lícula es desenvolupa en un tribunal real, amb cinc jutges a punt de donar a Beckert el seu veredicte. Abans que aquest s'anuncie, la càmera enfoca a tres de les mares de les víctimes que ploren, amb la mare d'Elsie xisclant que "cap veredicte no ens tornarà a les xiquetes". I, que "Un hauria de mantenir una major vigilància sobre els infants. Cadascú de vostés."

RepartimentModifica

 
Peter Lorre, protagonista de la pel·lícula.
  • Peter Lorre com Hans Beckert. M va ser el seu primer treball com a protagonista, i va suposar, alhora, tant l'impuls de la seua carrera, com l'encasellament en papers de dolent, que va representar durant anys en pel·lícules posteriors com Mad Love i l'adaptació cinematogràfica de Crim i càstig. Abans de la seua participació en M, els papers de Lorre eren principalment còmics. Amb l'arribada al poder del Nazisme, Lorre, com tants altres actors alemanys de l'època, va fugir del seu país, essent el seu primer gran paper a aquesta nova època el que va realitzar en 1934 a la primera versió de la pel·lícula d'Alfred Hitchcock L'Home que sabia massa. Lorre, qui no parlava Anglès el va anar aprenent progressivament.[6]
  • Otto Wernicke com l'Inspector Karl Lohmann. Wernicke també va saltar a la fama gràcies a M, després de realitzar diversos papers menors a pel·lícules mudes durant una dècada. Després de la seua participació en M va ser un actor molt demandat, i fins i tot va tornar a realitzar el paper de Karl Lohmann a El testament del Doctor Mabuse, de Fritz Lang. Posteriorment, la majoria dels seus papers serien com a actor de repartiment.[7]
  • Gustaf Gründgens com Der Schränker (el lladre de caixes fortes). Gründgens també va tenir una reeixida carrera després del seu paper a la pel·lícula, arribant a ser el director d'"Staatliches Schauspielhaus" durant el Tercer Reich.[8]

Altres actorsModifica

  • Ellen Widmann com Frau Beckmann
  • Inge Landgut com Elsie Beckmann
  • Theodor Loos com l'Inspector Groeber
  • Friedrich Gnass com Franz, el lladre
  • Fritz Odemar com Trampós
  • Paul Kemp com Carterista amb sis rellotges
  • Theo Lingen com Bauernfänger
  • Rudolf Blümner com l'advocat de Beckert
  • Georg John com venedor de globus Cec
  • Franz Stein com Ministre
  • Ernst Stahl-Nachbaur com cap de Policia
  • Gerhard Bienert com secretari Criminal
  • Karl Platen com Damowit, un vigilant nocturn
  • Rosa Valetti com Elisabeth Winkler, la casera de Beckert
  • Hertha Von Walther com Prostituta
  • Hanna Maron com la xica al cercle de l'inici de la pel·lícula (no apareix als crèdits)
  • Klaus Pohl com Testimoni / home amb un sol ull (no apareix als crèdits)

ProduccióModifica

 
Peter Kürten, El vampir de Düsseldorf.

M, un assassí entre nosaltres està, suposadament, basada en el cas real de l'assassí en sèrie Peter Kürten, conegut com el "Vampir de Düsseldorf", un criminal alemany dels anys 20.[9] Encara que a molts idiomes el títol de la pel·lícula faça referència al "Vampir de Düsseldorf",[10] Lang va negar que la trama fera referència a aquest cas en particular,[11] sinó que a l'època en què ell va realitzar M, hi havia a Alemanya diversos assassins amb mètodes semblants, com Haarmann, Grossmann, Kürten, Denke.[12]

El personatge que representa Lorre xiula la melodia d'"A la cova del rei de la muntanya" de la Suite Núm. 1 de Peer Gynt, obra de Edvard Grieg. Tanmateix, Peter Lorre no sabia xiular, i els xiulets que escoltem a la pel·lícula els realitzava el director, Fritz Lang.[13] Aquesta va ser una de les primeres pel·lícules a utilitzar un leitmotiv, associant-se així "A la cova del rei de la muntanya" amb el personatge protagonista. L'ús del leitmotiv serveix perquè en escenes posteriors, el públic puga saber que l'assassí és a prop, doncs escolta el seu xiulit malgrat que Peter Lorre no aparega en pantalla. Aquesta associació d'un tema musical amb un personatge o situació concreta, una tècnica utilitzada prèviament a l'òpera, és ara una tècnica habitual al cinema.[14]

Com amb moltes altres pel·lícules sonores de principis dels anys 30, M va ser tornada a gravar parcialment, amb actors (incloent-hi Lorre) que reinterpreten la pel·lícula en altres llengües, destinades als mercats internacionals, tècnica abandonada amb l'aparició del doblatge i el subtitulat. Una versió completa de la versió refilmada en llengua anglesa i la versió francesa de 1982 (M le maudit, un curtmetratge dirigit per Claude Chabrol)[15] s'han inclòs en la versió en DVD i Blu-ray de Criterion Collection, el 2010.[16] Tanmateix, existeix una versió en francés de la pel·lícula, feta a Alemanya als anys 30, que, com la versió en anglés, va ser regravada. Tanmateix, aquesta versió (descoberta als anys 90, i que als últims anys només ha estat emesa per televisió per cable a França) no s'ha inclòs en cap versió en DVD o Blu-ray.[17]

Efecte sonorModifica

M és una pel·lícula de transició en molts sentits, entre el terreny de les imatges silencioses i parlants. Combina seqüències de diàleg amb seqüències silencioses que contenen música o efectes de so. Lang va editar el so de la mateixa manera que les visuals, utilitzant-les amb moderació i control per aconseguir efectes específics. Quan el petit Elsie és segrestat al principi de la pel·lícula, sentim la conversa de l’assassí amb ella juntament amb el seu xiulet de marca comercial, però només veiem la seva ombra (irònicament superposada sobre un signe de recompensa per la seva captura). El xiulet se succeeix al llarg de la pel·lícula, quedant com una pista perdurable de la presència de l’assassí abans que mai li veguéssim la cara.[18]

El silenciModifica

El que és que cimenta el llegat de M més en la història del cinema és el seu disseny sonor . Tot i que l'ús del so en les pel·lícules anteriors a M aconseguia poc a part d'alliberar-se de la necessitat de targetes de títols, el thriller de Fritz Lang va fer un pas més i va fer una pel·lícula que girava entorn del so . Quan comença la pel·lícula, abans fins i tot de veure res, sentim parlar a un petit nen. Ella està jugant a un joc que consisteix a cantar sobre "el desagradable home del sac", en referència a l'assassí a què encara ens han introduït. És la manera de Fritz Lang d’explicar immediatament als assistents de què tracta la pel·lícula i també de demanar-los que es concentrin realment en el que escolten.[19]

 
Durada dels silencis musicals.


La seva clau per utilitzar efectivament el so és utilitzar-lo amb moderació. De fet, això ho demostra el fet que M no té cap banda sonora en absolut. O més precisament, no presenta cap partitura musical. L’àudio complet de la pel·lícula està format per una barreja de diferents sons destinada a submergir totalment el públic en el muntatge de la pel·lícula. Lang no omple les llacunes amb música dramàtica innecessària. Més aviat, permet que el so del silenci es mantingui en les nostres ments. D’aquesta manera, acumula suspens i també fa que notem un so més quan passi.

Un exemple de com s’utilitza el so per sorprendre’ns és quan a pocs minuts de la pel·lícula una noia està a punt de creuar-se per una carretera. Una trompa del cotxe sona abans que passi de dreta a esquerra, alarmant tant a nosaltres com a la noia. El que això fa és donar vida a aquest carrer i fer l’ambientació més tridimensional fent-nos adonar que existeix fora dels límits de la pantalla.

'A la Cova del Rei de la Muntanya'Modifica

Potser el resultat més important de l'edició de so de Lang és el primer a utilitzar el so pel seu increïble poder associatiu. A la pel·lícula no hi ha cap partitura musical. Tanmateix, hi ha una excepció a la regla.

 
Edvard Grieg, 1891.

Quan és una petita nena, Elsie Beckmann se'n va a casa des de l’escola, l’acosta Hans Beckert, la cara de la qual encara no veiem. Ell li compra un globus d’un venedor ambulant cec mentre xiulava fortament un tema anomenat 'A la Sala del Rei de la Muntanya' per Edvard Grieg. Descobrim poc després que Elsie ha estat assassinat. Sempre que escoltem la melodia més endavant a la pel·lícula, se'ns recorda la seva presència i se'ns diu que està a prop, encara que no sigui visible.

És el que es coneix com a leitmotiv , definit com una peça de música recurrent que s’associa a una persona, ubicació o idea específica. Moltes pel·lícules presenten un leitmotiv. A Star Wars , tenim la Marxa Imperial de Darth Vader . Els taurons de Jaws tenen un leitmotiv, el parc del Jurassic Park en tenen un, i Titanic i The Lord of the Rings en tenen diversos. El més probable és que s'hagin sentit tots aquests exemples, però Fritz Lang va ser un dels primers a utilitzar el leitmotiv.

Un leitmotiv és eficaç per evocar una certa emoció en el públic. De la mateixa manera que el tema The Imperial March i el tema de les mandíbules ens fan sentir por, el xiulet ominós de Hans Beckert té el mateix impacte en nosaltres. El leitmotiv genera un poderós suspens i ens fa aterrar la probabilitat que un altre nen innocent sigui assassinat a mans d’aquest criminal.

Tan eficaç és aquesta tècnica que molt després d’acabar de veure, el so es manté al cap i ens fa recordar el personatge de Hans Beckert. Però el que fa del leitmotiv un cop de genialitat és que el tema té una importància dins la trama de la pel·lícula. El xiulet de Beckert condueix a la seva pròpia caiguda, ja que el venedor cec des del començament de la pel·lícula reconeix el so i incrimina l'assassí, donant lloc a una persecució que el porta a ser atrapat.[20]

RemakeModifica

Un remake amb el mateix nom va ser realitzat a Hollywood el 1951, canviant l'acció de Berlín a Los Angeles. El remake va ser dirigit per Joseph Losey i tenia a David Wayne com a protagonista.

CuriositatsModifica

  • Va quedar en la posició 33 de la llista "les 100 millors pel·lícules del cinema mundial" realitzada per la revista britànica Empire amb el nom "The 100 Best Films Of World Cinema" en 2010.[21]

ReferènciesModifica

  1. Títol de la pel·lícula en català, a Ésadir
  2. Títols original i alternatiu de la pel·lícula a IMDb (anglès)
  3. . Now I Lay Me Down To Sleep: A Brief History of Child Murder in Cinema (anglès)
  4. Reader Archive-Extract: 1997/970808/M
  5. Kauffmann, Stanley. «The Mark of M». The Criterion Collection. [Consulta: 12 gener 2007].
  6. . Erickson, Hal. «Biography». Allmovie. [Consulta: 14 gener 2007].
  7. . Staedeli, Thomas. «Otto Wernicke». Cyranos. [Consulta: 14 gener 2007].
  8. . Staedeli, Thomas. «Otto Wernicke». Cyranos. [Consulta: 14 gener 2007].
  9. Morris, Gary. «A Textbook Classic Restored to Perfection». Bright Lights. [Consulta: 12 gener 2007].
  10. Títols alternatius de la pel·lícula, vegeu els noms que ha rebut al Brasil, Espanya, Itàlia o Grècia a IMDb
  11. Ramsland, Katherine «Court TV Crime Library Serial Killers Movies». Crime Library [Consulta: 28 octubre 2006].
  12. de 1963. "Fritz Lang en M: Una Entrevista", en Fritz Lang: M-Protokoll, Marion von Schröder Verlag, Hamburg 1963, reimprimida al fullet de Criterion Collection
  13. . Falkenberg, Paul. «Classroom Tapes — M». The Criterion Collection, 2004. [Consulta: 8 agost 2007].
  14. Costantini, Gustavo. «Leitmotif revisited». Filmsound. [Consulta: 10 maig 2006].
  15. Vegeu la fitxa del Blu-ray
  16. Review of 2010 M Bluray/DVD release (region 2), DVD Outsider.co.uk. Retrieved 2010-04-24.
  17. M le Maudit - the French version of Fritz Lang's M (anglès)
  18. Chaubey, Varun. «A Sound Analysis of Fritz Lang’s M» (en anglès), 30-07-2019. [Consulta: 15 desembre 2019].
  19. ScreenPrism. «How does "M" use sound and music | ScreenPrism» (en anglès). [Consulta: 15 desembre 2019].
  20. «Fritz Lang's M And The Use Of Sound» (en anglès), 07-04-2016. [Consulta: 15 desembre 2019].
  21. «The 100 Best Films Of World Cinema». Empire.

Enllaços externsModifica