Mestre dels oficis

(S'ha redirigit des de: Magister officiorum)
Rmn-military-header.svg

Antiga Roma:
Regne romà  · República Romana  · Imperi  ·
Principat  · Dominat  · Imperi d'Occident
Imperi d'Orient

Organització social:
Dret romà
Assemblees romanes
Senat romà
Tribus romanes
Gens
Cursus honorum

Ciutadania romana
Patricis
Equites
Plebeus
Esclavitud

Magistratures ordinàries

Cònsol
Pretor
Tribú de la plebs
Censor
Pontifex Maximus

Qüestor
Prefecte de la ciutat
Edil
Prefecte
Procònsol
Propretor
Interrex

Magistratures extraordinàries

Dictador
Mestre de cavalleria
Tribú consular
Legat

Triumvir
Decemvir
Vigintisexvir
Interrex

Càrrecs i honors

Emperador romà
Rei de Roma
August
Cèsar
Imperator
Princeps senatus
Tetrarquia
Tetrarca

Magister officiorum
Mestre dels soldats
Governador
Dux
Lictor
Vicarius
Tribú militar

El mestre dels oficis[1] (magister officiorum) fou un oficial d'alt rang de la cort imperial romana que tenia el control i vigilància de totes les audiències amb l'emperador i també incloïa a la seva jurisdicció els funcionaris civils i militars.[2][3] Salvant molt les distàncies, era comparable amb el càrrec de Ministre de l'Interior.

Durant el Baix ImperiModifica

El càrrec va ser creat per Constantí I el Gran cap a l'any 320, i el va situar en una posició clau dins del consell de l'emperador i com a cap de les tasques administratives. Substituïa les funcions del prefecte del pretori com a comandant de la nova guàrdia imperial, l'Escola palatina, i al capdavant de les fàbriques d'armes. El Mestre dels oficis controlava l'administració imperial a través d'un cos d'agents in rebus, encarregats de la correspondència i les ordres oficials, i que supervisaven les províncies, investigant els governants locals, fins al punt que se'ls anomenava curiosi (curiosos). Una altra de les seves funcions era rebre els ambaixadors i també supervisar les recepcions i cerimònies oficials a la cort. Tenia autoritat per imposar disciplina al personal del cubiculum, les persones al servei de l'emperador.

Pere Patrici el Mestre, que va ocupar el càrrec amb Justinià I durant vint-i-sis anys (539-565), va escriure una història sobre les funcions i el desenvolupament d'aquest càrrec des del temps de Constantí fina a la seva època, de la que se'n conserva un extracte a De ceremoniis el llibre recopilat per Constantí VII. El càrrec es va mantenir després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, a Itàlia on Teodoric el Gran va conservar els títols, nomenant per exemple, a Cassiodor, magister militum del 523 al 527.[4]

A l'Imperi Romà d'OrientModifica

El càrrec va seguir existint a l'Imperi Romà d'Orient amb una funció burocràtica, però va perdre la majoria dels seus poders administratius a finals del segle vii o viii, que van passar principalment als logotetes del Dromos, i es va convertir en una dignitat, la de magistros (μάγιστρος, en femení magistrissa μαγίστρισσα). El títol es va mantenir almenys fins al regnat de Lleó VI el Filòsof (r. 886-912), ja que el seu padrastre, Estilià Zaützes, és anomenat "mestre dels oficis divins" (μάγιστρος τῶν θείων ὀφφικίων).[5]

Fins a Miquel III l'Embriac (r. 842-867), sembla que només hi havia dos Mestres dels oficis, el més important dels quals s'anomenava prototomagistros (πρωτομάγιστρος, "primer magistrat"), i era un dels principals ministres de l'imperi, sense cap atribució específica i president del Senat. Tanmateix, a partir de Miquel III, el títol es va conferir a diverses persones, convertint-se en realitat en una dignitat àulica, la més alta de la jerarquia de la cort fins a la introducció del Proedre a mitjan segle x.[6] El Kletorológion de Filoteu (899) suggereix un màxim de dotze Mestres, però sota Nicèfor II (r. 963-969), l'historiador i bisbe Liutprand de Cremona informa de la presència de vint-i-quatre persones que ocupaven aquest càrrec. El títol va anar perdent cada cop més importància. Al final dels segles x i xi, sovint es combinava amb el de Vestes. Probablement va desaparèixer a mitjans del segle xii.[7]

ReferènciesModifica

  1. De Libera, A. La filosofia medieval (en anglès). Universitat de València, 2007, p. 207. ISBN 978-84-370-6559-5. 
  2. Derecho: revista de legislación, jurisprudencia y tribunales. Imprenta Sociedad Literaria y Tipografica, 1844, p. 403–. 
  3. Christopher KELLY; Christopher Kelly RULING THE LATER ROMAN EMPIRE P. Harvard University Press, 30 juny 2009, p. 208–. ISBN 978-0-674-03945-2. 
  4. Musset, Lucien. Les invasions: les vagues germaniques. Paris: P.U.F., 1994, p. 96-97. ISBN 9782130467151. 
  5. Tougher, Shaun. The reign of Leo VI : (886-912): politics and people. Leiden: Brill, 1997, p. 99. ISBN 9789004108110. 
  6. Bury, J.B.. The imperial administrative system in the ninth century: with a revised text of the Kletorologion of Philotheos. Londres: Pub. for the British academy by H. Frowde, 1911, p. 29-33. 
  7. Kajdan, Aleksandr P. (ed.). The Oxford Dictionary of Byzantium. Nova York; Oxford: Oxford University Press, 1991, p. 1267, 2162. ISBN 9780195046526. 

Vegeu tambéModifica