Obre el menú principal
La iubarta (Megaptera novaeangliae), un artiodàctil de l'ordre dels cetacis
La foca lleopard (Hydrurga leptonyx), un carnívor de l'infraordre dels pinnípedes

Els mamífers marins són mamífers aquàtics que depenen dels oceans o altres ecosistemes marins per sobreviure. Inclouen animals com ara les foques, les balenes, els manatís, les llúdries marines i els óssos polars. No formen un grup d'organismes emparentats que descendeixen d'un avantpassat comú, sinó que la seva semblança és deguda a l'evolució convergent. Una altra característica comuna és la seva dependència del medi marí per alimentar-se.

El grau d'adaptació a la vida marina varia considerablement d'una espècie a l'altra. Tant els cetacis com els sirenis són animals estrictament aquàtics. Les foques i els lleons marins són animals semiaquàtics que passen gran part del temps a l'aigua, però han de tornar a terra per a activitats importants com ara l'aparellament, la reproducció i la muda. Les llúdries i els óssos polars, en canvi, estan molt menys adaptats a la vida aquàtica. La seva dieta també varia considerablement. Alguns s'alimenten de zooplàncton, d'altres mengen peix, calamars, marisc o herba submarina i alguns fins i tot cacen altres mamífers. Hi ha força menys mamífers marins que mamífers terrestres, però tenen un paper important en el manteniment dels ecosistemes marins, per exemple, mitjançant la regulació de les poblacions de les seves preses. Aquest fet revesteix una importància particular, tenint en compte que un 23% de les espècies de mamífers marins estan amenaçades.

Els pobles indígenes foren els primers a caçar mamífers marins per la seva carn i altres recursos. Molts d'aquests mamífers també es convertiren en un objectiu de la indústria comercial, fet que provocà un fort declivi de totes les poblacions de les espècies explotades, com ara les balenes i les foques. La caça comercial conduí a l'extinció de la vaca marina de Steller, el visó marí, el lleó marí del Japó i la foca monjo del Carib. Algunes espècies, com ara la balena grisa i l'elefant marí septentrional, han ressorgit des de la fi de la caça comercial, mentre que d'altres, com la balena franca comuna, encara estan en perill crític. A banda de la caça, els mamífers marins poden morir com a resultat de la captura accessòria quan queden atrapats en xarxes fixes i s'ofeguen o acaben morint de gana. L'augment del trànsit marítim provoca col·lisions entre naus ràpides i mamífers marins de grans dimensions. La degradació del seu hàbitat també és una amenaça per als mamífers marins i afecta la seva capacitat de trobar aliment. La contaminació acústica, per exemple, afecta els mamífers que fan servir l'ecolocalització, mentre que els efectes del canvi climàtic tenen un impacte negatiu sobre els medis àrtics.

TaxonomiaModifica

Classificació de les espècies viventsModifica

Filogènesi dels mamífers marins
Mammalia


Afrotheria
Hyracoidea

Procaviidae


Tethytheria
Proboscidea

Elephantidae


Sirenia

Dugongidae (dugongs)


Trichechidae

Trichechus manatus (manatí del Carib)



Trichechus senegalensis (manatí africà)



Trichechus inunguis (manatí amazònic, espècie d'aigua dolça)






Laurasiatheria
Euungulata

Artiodactyla
Whippomorpha

Hippopotamidae


Cetacea

Mysticeti (balenes amb barba)



Odontoceti (balenes dentades, tret dels dofins de riu)





Ruminantia





Perissodactyla



Ferae

Pholidota


Carnivora


Feliformia


Caniformia


Canidae


Arctoidea
Ursidae

Ursus maritimus (ós polar)



altres óssos




Mustelidae

Enhydra lutris (llúdria marina)



Lontra felina (llúdria costanera sud-americana)



Neovison macrodon  (visó marí)



altres mustèlids



Pinnipedia

Otariidae (lleons marins i óssos marins)



Odobenidae (morses)



Phocidae (foques)














Els tàxons marcats en negreta són mamífers marins.[1]

EvolucióModifica

 
Il·lustració de Prorastomus, un sireni primitiu de fa 40 milions d'anys

Els mamífers marins formen un grup divers de 129 espècies que depenen dels oceans.[3][4] No conformen ni un tàxon ni cap altre tipus de grup sistemàtic, sinó que tenen una relació polifilètica. El seu ús del medi marí com a font d'aliment n'és el principal denominador comú.[5] Tot i la seva gran diversitat morfològica, l'eficiència a l'hora de cercar aliment ha estat el factor que més ha influït en l'evolució de tots els mamífers marins.[6][7] El grau de dependència del medi marí varia molt d'una espècie a l'altra. Per exemple, els dofins i les balenes es passen tota la vida al mar, mentre que les foques cacen a l'oceà i crien a terra i els óssos polars atrapen les seves preses a terra.[5] Un 23% de les espècies de mamífers marins estan amenaçades.[8]

Els cetacis es convertiren en animals aquàtics fa uns 50 milions d'anys (Ma).[9] Segons els estudis moleculars i morfològics, les característiques genètiques i morfològiques dels cetacis els situen clarament entre els artiodàctils (ungulats amb un nombre parell de dits).[10][11] El nom «Cetartiodactyla», que reflecteix la idea que els cetacis evolucionaren a partir d'ungulats, ve de la fusió dels noms dels ordres Cetacea i Artiodactyla. Seguint aquesta definició, es creu que els parents terrestres més propers de les balenes i els dofins són els hipopòtams.[12][13][14][15]

Els sirenis, o vaques marines, es convertiren en animals aquàtics fa aproximadament 40 milions d'anys. Els primers sirenis aparegueren al registre fòssil durant l'Eocè inferior i cap a l'Eocè superior ja s'havien diversificat força. El fet de viure en rius, estuaris i aigües marines properes a la costa afavorí la seva ràpida expansió. El sireni més primitiu, Prorastomus, sorgí en allò que avui en dia és Jamaica,[7] a diferència d'altres mamífers marins originaris del Vell Món (com ara els cetacis[16]). El primer sireni quadrúpede conegut fou Pezosiren, de l'Eocè inferior.[17] Les primeres vaques marines conegudes, de les famílies dels prorastòmids i els protosirènids, eren animals amfibis, de quatre potes i de la mida d'un porc que s'extingiren abans del final de l'Eocè.[18] Els primers dugòngids aparegueren cap a finals de l'Eocè.[19] En aquell moment, les vaques marines ja tenien un estil de vida completament aquàtic.[18]

Els pinnípedes se separaren de la resta de caniformes fa 50 milions d'anys, durant l'Eocè. El seu vincle evolutiu amb els mamífers terrestres romangué una incògnita fins que el 2007 es descobrí Puijila darwini en dipòsits del Miocè inferior a Nunavut (Canadà). Igual que les llúdries d'avui en dia, Puijila tenia la cua llarga, les extremitats curtes i peus palmats en comptes d'aletes.[20] Els llinatges dels otàrids (foques amb orelles) i dels odobènids (morses) divergiren fa gairebé 28 milions d'anys.[21] Se sap que els fòcids (foques sense orelles) existeixen des de fa com a mínim 15 milions d'anys,[22] mentre que les dades moleculars indiquen que els llinatges de les foques monjo i dels focins se separaren fa 22 milions d'anys.[18]

El registre fòssil indica que el llinatge de la llúdria marina quedà aïllat al Pacífic nord fa uns 2 milions d'anys. En sorgiren dues espècies: Enhydra macrodonta, actualment extinta, i la llúdria marina d'avui en dia, Enhydra lutris. Després de sorgir al nord de Hokkaido (Japó) i Rússia, la llúdria marina s'estengué cap a l'est fins a les Illes Aleutianes, la terra ferma d'Alaska i la costa nord-americana. En comparació amb els cetacis, els sirenis i els pinnípedes, que es llançaren a l'aigua fa aproximadament 50, 40 i 20 milions d'anys, respectivament, la llúdria marina és un mamífer marí des de fa relativament poc. Tanmateix, en alguns aspectes, la llúdria marina està més adaptada a la vida aquàtica que els pinnípedes, que encara han de tornar a terra o pujar al gel per parir.[23]

Es creu que els óssos polars divergiren d'una població d'óssos bruns (Ursus arctos) que quedà aïllada[24] a la part oriental de Sibèria (Kamtxatka i península de Kolimà) durant un període de glaciació al Plistocè.[25] El fòssil d'ós polar més antic conegut és un maxil·lar inferior que data de fa 110.000–130.000 anys i fou trobat a Prins Karls Forland (Noruega el 2004.[26] L'ADN mitocondrial (ADNmt) de l'ós polar divergí del de l'ós bru fa aproximadament 150.000 anys.[26] A més a més, basant-se en el seu ADNmt, alguns clades d'ós bru tenen una relació més propera amb els óssos polars que amb altres poblacions d'óssos bruns,[27] fet que implicaria que l'ós polar no seria una espècie a part segons algunes definicions del concepte d'espècie.[28]

En general, els amniotes s'han llançat al mar més vegades durant el Cenozoic que durant el Mesozoic. Entre els factors que han afavorit aquesta tendència hi ha l'augment de la productivitat dels medis marins propers a la costa i l'endotèrmia com a facilitadora de la transició.[29]

Distribució i hàbitatModifica

 
Diversitat de mamífers marins: A) Totes les espècies (n = 115), B) odontocets (n = 69), C) misticets (n = 14), D) pinnípedes (n = 32), a partir de dades del 1990–1999[30]

Els mamífers marins tenen una àmplia distribució arreu del món, però aquesta distribució és irregular i coincideix amb les regions més productives dels oceans.[31] Assoleixen el seu pic de diversitat a latituds properes al paral·lel 40, tant a l'hemisferi nord com a l'hemisferi sud, que corresponen als nivells més alts de producció primària al voltant de les Amèriques, Àfrica, Àsia i Austràlia. La distribució total varia molt d'una espècie a l'altra. En general, la majoria de mamífers marins tenen un àmbit de distribució igual o més petit que una cinquena part de l'oceà Índic.[8] Aquesta variació en la mida de l'àmbit de distribució és deguda a les diferents necessitats ecològiques de cada espècie i la seva capacitat d'enfrontar-se a un ampli ventall de condicions ambientals. L'alt grau de coincidència entre les regions de major diversitat de mamífers marins i les parts del món més afectades per l'impacte dels éssers humans sobre el medi ambient és motiu de preocupació.[3]

La majoria de mamífers marins habiten aigües litorals. Tanmateix, les foques també tenen una sèrie d'hàbitats terrestres, tant a les illes com a terra ferma. A les regions temperades i tropicals, surten de l'aigua i s'arrosseguen a platges sorrenques o codoloses, les costes rocoses, els bancs de sorra, les planes de marea, les basses de marea i les coves marines. Algunes espècies també reposen a estructures artificials, com ara molls, espigons, boies i plataformes petrolieres. Les foques també poden aventurar-se terra endins per descansar entre les dunes o la vegetació i fins i tot poden escalar penya-segats.[32]:96 La majoria de cetacis viuen a mar obert. Algunes espècies, com ara el catxalot, poden baixar a cercar aliment a profunditats d'entre 300 i 760 m.[33] Els sirenis habiten aigües litorals de poca fondària, on solen romandre uns 9 m sota la superfície. Tanmateix, se n'han observat exemplars baixant a 37 m de profunditat per arribar a herba marina situada en aquest nivell.[34] Les llúdries marines viuen en zones protegides, com ara costes rocoses, els boscos de varec i esculls de corall,[35] tot i que també se'n pot trobar entre gel a la deriva i fins i tot a zones sorrenques, fangoses o llimoses.[36]

Molts mamífers marins migren al ritme de les estacions. El gel anual conté zones d'aigua que apareixen i desapareixen a mesura que el temps evoluciona al llarg de l'any. Les foques migren en resposta a aquests canvis i els óssos polars es veuen forçats a seguir les seves preses. A la Badia de Hudson, la Badia de James i altres parts del món, el gel es fon completament cada estiu (fenomen conegut com a trencament dels glaçons), fet que obliga els óssos polars a sortir a terra ferma i esperar que el mar es torni a gelar uns mesos després. Als mars dels Txutktxis i de Beaufort, els óssos polars es retiren cada estiu al gel situat més al nord, que es manté congelat tot l'any.[37] Les foques també poden migrar en resposta a altres canvis ambientals, com ara El Niño, i fan servir els camps geomagnètics, els corrents marins i de l'aire, la posició del Sol i de la Lluna i el gust i la temperatura de l'aigua per orientar-se.[32]256–257 Els misticets són coneguts per viatjar grans distàncies fins a aigües tropicals per donar-hi a llum i criar-hi els nounats,[38] possiblement per evitar els atacs de les orques.[39] La balena grisa cobreix una major distància que qualsevol altre mamífer, de fins a 23.000 km en el cas d'un exemplar que anà des del Mar d'Okhotsk fins a la Península de Baixa Califòrnia.[40] A l'hivern, els manatís que viuen al límit septentrional del seu àmbit de distribució es desplacen cap a aigües més càlides.[41]

AdaptacionsModifica

Vegeu també: Locomoció aquàtica
 
Anatomia d'un dofí, amb l'esquelet, els òrgans principals i la forma del cos

Els mamífers marins tenen una sèrie de caràcters fisiològics i anatòmics que els permeten enfrontar-se als reptes que comporta un estil de vida aquàtic. Alguns d'aquests caràcters són molt específics. Els mamífers marins han desenvolupat tota una sèrie de caràcters que els permeten desplaçar-se de manera eficient, incloent-hi cossos amb forma de torpede per reduir l'arrossegament, extremitats modificades per impulsar-se i canviar de direcció i aletes caudals i dorsals per impulsar-se i mantenir l'equilibri.[31] Els mamífers marins mantenen la temperatura gràcies a una espessa capa de pèl o greix, reajustaments circulatoris (intercanviadors per contracorrent, cossos amb forma de torpede, extremitats petites i una mida gran que els permet mitigar la pèrdua de calor.[31]

Els mamífers marins poden romandre molt de temps sota l'aigua. Tant els pinnípedes com els cetacis tenen xarxes extenses i complexes de vasos sanguinis que serveixen per emmagatzemar-hi l'oxigen necessari per baixar a grans profunditats. Altres reservoris importants inclouen els músculs, la sang i la melsa, que poden retenir una gran quantitat d'oxigen. A més a més, els mamífers marins tenen la capacitat de reduir el seu ritme cardíac i prioritzar el subministrament d'oxigen als òrgans vitals (com ara el cervell i el cor) per mantenir-se molta estona sota l'aigua i combatre la falta d'oxigen.[31] Si es queden sense oxigen, els mamífers marins poden accedir a importants reservoris de glicogen que alimenten la glicòlisi anaeròbica de les cèl·lules implicades en les condicions d'hipòxia sistèmica associada a la immersió durant períodes llargs.[42][43][44]

Com que el so es propaga de manera diferent per l'aigua, els mamífers marins han hagut de desenvolupar adaptacions per comunicar-se, atrapar les preses i evitar els depredadors.[45] L'adaptació més destacable en aquest sentit és l'ecolocalització de les balenes i els dofins.[31] Els odontocets emeten un feix concentrat de clics d'alta freqüència en la direcció a la qual apunta el cap. Generen els sons fent passar aire dels narius ossis pels llavis fònics.[46]112 Aquests sons es reflecteixen al dens os còncau del crani i un sac d'aire situat a la seva base. El meló, un òrgan gros amb un alt contingut de greix, s'encarrega de modular el feix concentrat. Com que es compon de lípids de densitats diferents, funciona com una lent acústica.[46]121[47]

Els mamífers marins han desenvolupat una àmplia varietat de caràcters per ajudar-los a alimentar-se, especialment en la dentadura. Per exemple, les premolars i molars dels pinnípedes i odontocets estan adaptades per atrapar peixos i calamars. Els misticets, en canvi, tenen barbes per filtrar el plàncton i els peixos petits que es troben a l'aigua.[31]

Els óssos polars, les llúdries i els óssos marins tenen un pelatge llarg, greixós i impermeable que atrapa una capa d'aire que serveix d'aïllament. Altres mamífers marins, en canvi, perderen el seu pelatge llarg fa molt de temps i ara tenen una epidermis gruixuda i densa i una capa de greix per reduir l'arrossegament. Els animals que caminen per l'aigua (com ara els manatís) han de ser més densos que l'aigua per baixar al fons marí o simplement mantenir-se sota l'aigua Els animals que viuen a la superfície (com ara les llúdries marines) necessiten el contrari, mentre que els animals que neden lliurement a mar obert (com ara els dofins) han de tenir una flotabilitat neutra que els permeti pujar i baixar per la columna d'aigua. Com a regla general, els mamífers que s'alimenten al fons marí tenen ossos gruixuts i densos, mentre que els que viuen en aigües profundes tenen una densitat òssia baixa. Alguns mamífers marins, com ara els óssos polars i les llúdries, conserven quatre potes en les quals poden recolzar el seu pes i que els permeten caminar a terra com si fossin animals completament terrestres.[48]

EcologiaModifica

DietaModifica

 
Orca caçant una foca de Weddell

Tots els cetacis són carnívors i depredadors. Els odontocets s'alimenten principalment de peixos i cefalòpodes, seguits per crustacis i bivalves. Alguns poden cercar menjar juntament amb altres animals, com ara altres espècies de balenes o algunes espècies de pinnípedes.[32]169[49] Un mètode habitual de caça en grup consisteix a conduir un banc de peixos a un espai petit i fer que es formi una bola d'esquer. Seguidament, els membres del grup es van alternant per escometre la bola i atrapar peixos atordits.[50] Els dofins també saben acorralar peixos en aigües poc profundes per caçar-los amb més facilitat.[50] Així mateix, s'han observat orques i dofins mulars fent que les seves preses s'encallin a les platges per poder-les atrapar. S'han documentat casos d'orques que tombaven taurons blancs i altres taurons i rajades panxa enlaire per paralitzar-los.[51][52] Les balenes amb el musell més arrodonit i dents més petites recorren a l'alimentació per succió.[53] Malgrat la seva dieta carnívora, tenen una flora intestinal semblant a la dels herbívors terrestres, fet que probablement té a veure amb els seus orígens evolutius.[54]

ReferènciesModifica

  1. Jefferson, T. A.; Leatherwood, S.; Webber, M. A. Marine Mammals of the World (en anglès). Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació, 1994, p. 1–2. ISBN 978-92-5-103292-3. OCLC 30643250. 
  2. 2,0 2,1 2,2 «The Society for Marine Mammalogy's Taxonomy Committee List of Species and subspecies», 2014. [Consulta: 25 juny 2016].
  3. 3,0 3,1 Kaschner, K.; Tittensor, D. P.; Ready, J.; Gerrodette, T.; Worm, B. «Current and Future Patterns of Global Marine Mammal Biodiversity» (en anglès). PLoS ONE, 6, 5, 2011, pàg. e19653. Bibcode: 2011PLoSO...619653K. DOI: 10.1371/journal.pone.0019653. PMC: 3100303. PMID: 21625431.
  4. Pompa, S. ; Ehrlich, P. R.; Ceballos, G. «Global distribution and conservation of marine mammals» (en anglès). Proceedings of the National Academy of Sciences, 108, 33, 16-08-2011, pàg. 13600–13605. Bibcode: 2011PNAS..10813600P. DOI: 10.1073/pnas.1101525108. PMC: 3158205. PMID: 21808012.
  5. 5,0 5,1 Jefferson, T. A.; Webber, M. A.; Pitman, R. L.. Marine Mammals of the World A Comprehensive Guide to their Identification (en anglès). 1a edició. Londres: Academic Press, 2009, p. 7–16. ISBN 978-0-12-383853-7. OCLC 326418543. 
  6. Uhen, M. D. «Evolution of marine mammals: Back to the sea after 300 million years» (en anglès). The Anatomical Record, 290, 6, 2007, pàg. 514–22. DOI: 10.1002/ar.20545. PMID: 17516441.
  7. 7,0 7,1 Savage, R. J. G.; Domning, Daryl P.; Thewissen, J. G. M. «Fossil Sirenia of the West Atlantic and Caribbean Region. V. the Most Primitive Known Sirenian, Prorastomus sirenoides Owen, 1855» (en anglès). Journal of Vertebrate Paleontology, 14, 1994, pàg. 427–449. DOI: 10.1080/02724634.1994.10011569. JSTOR: 4523580.
  8. 8,0 8,1 Schipper, J.; Chanson, J. S.; Chiozza, F.; Cox, N. A.; Hoffmann, M. «The Status of the World's Land and Marine Mammals: Diversity, Threat, and Knowledge» (en anglès). Science, 322, 5.899, 2008, pàg. 225–30. Bibcode: 2008Sci...322..225S. DOI: 10.1126/science.1165115. PMID: 18845749.
  9. Castro, P.; Huber, M. E.. Marine Biology (en anglès). 7a edició. McGraw-Hill, 2007, p. 192. ISBN 978-0-07-302819-4. 
  10. Geisler, J. H.; Uden, M. D. «Phylogenetic Relationships of Extinct Cetartiodactyls: Results of Simultaneous Analyses of Molecular, Morphological, and Stratigraphic Data» (en anglès). Journal of Mammalian Evolution, 12, 1–2, 2005, pàg. 145–160. DOI: 10.1007/s10914-005-4963-8.
  11. Graur, D.; Higgins, G. «Molecular evidence for the inclusion of cetaceans within the order Artiodactyla» (en anglès). Molecular Biology and Evolution, 11, 3, 1994, pàg. 357–364. DOI: 10.1093/oxfordjournals.molbev.a040118. PMID: 8015431.
  12. Agnarsson, I.; May-Collado, L. J. «The phylogeny of Cetartiodactyla: the importance of dense taxon sampling, missing data, and the remarkable promise of cytochrome b to provide reliable species-level phylogenies» (en anglès). Molecular Phylogenetics and Evolution, 48, 3, 2008, pàg. 964–985. DOI: 10.1016/j.ympev.2008.05.046. PMID: 18590827.
  13. Price, S. A.; Bininda-Emonds, O. R.; Gittleman, J. L. «A complete phylogeny of the whales, dolphins and even-toed hoofed mammals – Cetartiodactyla» (en anglès). Biological Reviews of the Cambridge Philosophical Society, 80, 3, 2005, pàg. 445–473. DOI: 10.1017/s1464793105006743. PMID: 16094808.
  14. Montgelard, C.; Catzeflis, F. M.; Douzery, E. «Phylogenetic relationships of artiodactyls and cetaceans as deduced from the comparison of cytochrome b and 12S RNA mitochondrial sequences» (en anglès). Molecular Biology and Evolution, 14, 5, 1997, pàg. 550–559. DOI: 10.1093/oxfordjournals.molbev.a025792. PMID: 9159933.
  15. Spaulding, M.; O'Leary, M. A.; Gatesy, J. «Relationships of Cetacea -Artiodactyla- Among Mammals: Increased Taxon Sampling Alters Interpretations of Key Fossils and Character Evolution» (en anglès). PLoS ONE, 4, 9, 2009, pàg. e7062. Bibcode: 2009PLoSO...4.7062S. DOI: 10.1371/journal.pone.0007062. PMC: 2740860. PMID: 19774069.
  16. Thewissen, J. G. M.; Bajpai, Sunil «Whale Origins as a Poster Child for Macroevolution» (en anglès). BioScience, 51, 12, 2001, pàg. 1.037–1.049. DOI: 10.1641/0006-3568(2001)051[1037:WOAAPC]2.0.CO;2.
  17. Domning, D. P. «The Earliest Known Fully Quadrupedal Sirenian» (en anglès). Nature, 413, 6.856, 2001, pàg. 625–627. Bibcode: 2001Natur.413..625D. DOI: 10.1038/35098072. PMID: 11675784.
  18. 18,0 18,1 18,2 «The Biological Invasion of Sirenia into Australasia». A: Invasion Biology and Ecological Theory (en anglès). Cambridge: Cambridge University Press, 2014, p. 123. ISBN 978-1-107-03581-2. OCLC 850909221. 
  19. Samonds, K. E.; Zalmout, I. S.; Irwin, M. T.; Krause, D. W.; Rogers, R. R. «Eotheroides lambondrano, new Middle Eocene seacow (Mammalia, Sirenia) from the Mahajanga Basin, Northwestern Madagascar» (en anglès). Journal of Vertebrate Paleontology, 29, 4, 2009, pàg. 1233–1243. DOI: 10.1671/039.029.0417.
  20. «A semi-aquatic Arctic mammalian carnivore from the Miocene epoch and origin of Pinnipedia» (en anglès). Nature, 458, 7241, 2009, pàg. 1021–24. Bibcode: 2009Natur.458.1021R. DOI: 10.1038/nature07985. PMID: 19396145.
  21. Arnason, U.; Gullberg, A.; Janke, A.; Kullberg, M.; Lehman, N. «Pinniped phylogeny and a new hypothesis for their origin and dispersal» (en anglès). Molecular Phylogenetics and Evolution, 41, 2, 2006, pàg. 345–354. DOI: 10.1016/j.ympev.2006.05.022. PMID: 16815048.
  22. Perrin, 2009, p. 861–866.
  23. Love, J. A.. Sea Otters (en anglès). Golden (Colorado): Fulcrum Publishing, 1992, p. 4–16. ISBN 978-1-55591-123-2. OCLC 25747993. 
  24. DeMaster, D. P.; Stirling, I. «Ursus Maritimus» (en anglès). Mammalian Species, 145, 145, 8 maig 1981, pàg. 1–7. DOI: 10.2307/3503828. JSTOR: 3503828.
  25. Kurtén, B. «The evolution of the polar bear, Ursus maritimus Phipps» (en anglès). Acta Zoologica Fennica, 108, 1964, pàg. 1–30.
  26. 26,0 26,1 Lindqvist, C.; Schuster, S. C.; Sun, Y.; Talbot, S. L.; Qi, J. «Complete mitochondrial genome of a Pleistocene jawbone unveils the origin of polar bear» (en anglès). Proceedings of the National Academy of Sciences, 107, 11, 2010, pàg. 5053–57. Bibcode: 2010PNAS..107.5053L. DOI: 10.1073/pnas.0914266107. PMC: 2841953. PMID: 20194737.
  27. Waits, L. P.; Talbot, S. L.; Ward, R. H.; Shields, G. F. «Mitochondrial DNA Phylogeography of the North American Brown Bear and Implications for Conservation» (en anglès). Conservation Biology, 12, 2, 2008, pàg. 408–417. DOI: 10.1111/j.1523-1739.1998.96351.x. JSTOR: 2387511.
  28. Marris, E. «Linnaeus at 300: The species and the specious» (en anglès). Nature, 446, 7.133, 2007, pàg. 250–253. Bibcode: 2007Natur.446..250M. DOI: 10.1038/446250a. PMID: 17361153.
  29. Vermeij, G. J.; Motani, R. «Land to sea transitions in vertebrates: the dynamics of colonization» (en anglès). Paleobiology, 44, 2, 2018, pàg. 237–250. DOI: 10.1017/pab.2017.37.
  30. Kaschner, K.; Tittensor, D. P.; Ready, J.; Gerrodette, T.; Worm, B. «Current and future patterns of global marine mammal biodiversity» (en anglès). PLoS ONE, 6, 5, 2011, pàg. e19653. Bibcode: 2011PLoSO...619653K. DOI: 10.1371/journal.pone.0019653. PMC: 3100303. PMID: 21625431.
  31. 31,0 31,1 31,2 31,3 31,4 31,5 Berta, A; Sumich, J. L.. «Exploitation and conservation». A: Marine Mammals: Evolutionary Biology (en anglès). San Diego: Academic Press, 1999. ISBN 978-0-12-093225-2. OCLC 42467530. 
  32. 32,0 32,1 32,2 Riedman, M.. The Pinnipeds: Seals, Sea Lions, and Walruses (en anglès). Los Angeles: University of California Press, 1990. ISBN 978-0-520-06497-3. OCLC 19511610. 
  33. Whitehead, H.. Sperm Whales: Social Evolution in the Ocean (en anglès). Chicago: University of Chicago Press, 2003, p. 79. ISBN 978-0-226-89518-5. OCLC 51242162. 
  34. Marsh, H.; Eros, Carole; Hugues, J.; Penrose, H. Dugong: status reports and action plans for countries and territories (en anglès). Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, 2002. ISBN 978-92-807-2130-0. OCLC 51040880. 
  35. Silverstein, A.; Silverstein, V.; Silverstein, R. The Sea Otter (en anglès). Brookfield (Connecticut): The Millbrook Press, Inc., 1995, p. 19. ISBN 978-1-56294-418-6. OCLC 30436543. 
  36. Kenyon, K. W.. The Sea Otter in the Eastern Pacific Ocean (en anglès). Nova York: Dover Publications, 1975. ISBN 978-0-486-21346-0. OCLC 1504461. 
  37. Stirling, Ian. «Distribution and Abundance». A: Polar Bears (en anglès). Ann Arbor: University of Michigan Press, 1988. ISBN 978-0-472-10100-9. 
  38. Lockyer, C. J. H.; Brown, S. G.. «The Migration of Whales». A: Animal Migration (en anglès). CUP Archive, 1981, p. 111. ISBN 978-0-521-23274-6. 
  39. Perrin, 2009, p. 360.
  40. Lee, J. J. (2015). «A Gray Whale Breaks The Record For Longest Mammal Migration». National Geographic (en anglès). Consulta: 23 gener 2016. 
  41. Deutsch, C. J.; Self-Sullivan, C.; Mignucci-Giannoni, A. «Trichechus manatus» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN, 2008, 2008, pàg. e.T22103A9356917. DOI: 10.2305/IUCN.UK.2008.RLTS.T22103A9356917.en.
  42. Pfeiffer, C. J. «Renal cellular and tissue specializations in the bottlenose dolphin (Tursiops truncatus) and beluga whale (Delphinapterus leucas)» (en anglès). Aquatic Mammals, 23, 2, 1997, pàg. 75–84 [Consulta: 25 abril 2014].
  43. Lockyer, C. «Body composition of the sperm whale, Physeter cation, with special reference to the possible functions of fat depots» (en anglès). Journal of the Marine Research Institute, 12, 2, 1991. ISSN: 0484-9019.
  44. Hochachka, P.; Storey, K. «Metabolic consequences of diving in animals and man» (en anglès). Science, 187, 4.177, 1975, pàg. 613–621. Bibcode: 1975Sci...187..613H. DOI: 10.1126/science.163485. ISSN: 0036-8075. PMID: 163485.
  45. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta white
  46. 46,0 46,1 Cranford, T. W.. «In Search of Impulse Sound Sources in Odontocetes». A: Hearing by Whales and Dolphins (en anglès). Nova York: Springer-Verlag, 2000. ISBN 978-1-4612-7024-9. OCLC 840278009. 
  47. Nummela, S.; Thewissen, J. G. M; Bajpai, S.; Hussain, T.; Kumar, K. «Sound transmission in archaic and modern whales: Anatomical adaptations for underwater hearing» (en anglès). The Anatomical Record, 290, 6, 2007, pàg. 716–733. DOI: 10.1002/ar.20528. PMID: 17516434.
  48. Reidenberg, J. S. «Anatomical Adaptations of Aquatic Mammals» (en anglès). The Anatomical Record, 290, 6, 2007, pàg. 507–513. DOI: 10.1002/ar.20541. OCLC: 255630658. PMID: 17516440.
  49. Klinowska, M.; Cooke, J. Dolphins, Porpoises, and Whales of the World: the IUCN Red Data Book (en anglès). Columbia University Press, 1991. ISBN 978-2-88032-936-5. OCLC 24110680. 
  50. 50,0 50,1 Perrin, 2009, p. 570–572.
  51. Departament de Comerç dels Estats Units, Administració Nacional dels Oceans i de l'Atmosfera, Servei Nacional de Pesca Marina. «Coastal Stock(s) of Atlantic Bottlenose Dolphin: Status Review and Management Proceedings and Recommendations from a Workshop held in Beaufort, North Carolina, 13 September 1993 – 14 September 1993» (en anglès) p. 56–57.
  52. Silber, G. K.; Fertl, D. (1995) – «Intentional beaching by bottlenose dolphins (Tursiops truncatus) in the Colorado River Delta, Mexico.»
  53. Berta, A.; Sumich, J. L.; Kovacs, K. M.. Marine Mammals: Evolutionary Biology (en anglès). Londres: Academic Press, 2015, p. 430. ISBN 978-0-12-397002-2. OCLC 905649783. 
  54. Sanders, J. G.; Beichman, A. C.; Roman, J.; Scott, J. J.; Emerson, D. «Baleen whales host a unique gut microbiome with similarities to both carnivores and herbivores» (en anglès). Nature Communications, 6, 2015, pàg. 8.285. Bibcode: 2015NatCo...6E8285S. DOI: 10.1038/ncomms9285. PMC: 4595633. PMID: 26393325.

BibliografiaModifica

  • Perrin, W. F.; Wursig, B.; Thewissen, J. G. M.. Encyclopedia of Marine Mammals (en anglès). 2a edició. San Diego: Academic Press, 2009. ISBN 978-0-0809-1993-5. OCLC 316226747. 

Enllaços externsModifica