Marc Orts

tècnic de so català

Marc Orts (Barcelona, 1972) és un tècnic de so català, guanyador de sis Premis Goya al millor so. El seu pare és crític de cinema i amb 18 anys va començar a treballar en un estudi de so i de doblatge.[1] Va començar com assistent al departament de so als llargmetratges Mararía i El milagro de P. Tinto (1998), com a editor de so a Els sense nom (1999) i Asfalto (2000) i com a mesclador de so a Manolito Gafotas en ¡Mola ser jefe! i Marujas asesinas (2001). El 2003 fou nominat per primer cop al Goya al millor so per Darkness de Jaume Balagueró.[2]

Infotaula de personaMarc Orts
Marc Orts, XIV Premis Gaudí (2022).jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1972 Modifica el valor a Wikidata (49/50 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciótècnic de so Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0651377 Modifica el valor a Wikidata

Ha guanyat sis vegades el Goya al millor so: el 2008 amb L'orfenat, el 2011 amb Buried (Enterrat), el 2013 amb The Impossible, el 2014 amb El Niño, el 2017 amb Un monstre em ve a veure[3] i el 2022 per Tres. A més ha estat nominat a aquest guardó vuit cops pel seu treball a Darkness (2003), Mapa dels sons de Tòquio (2010). La piel que habito (2012), EVA (2012), Blackthorn (2012), Anacleto: Agente secreto (2016), Dolor y gloria (2019) i Madres paralelas (2021). També ha guanyat set premis Gaudí al millor so pel seu treball a REC 2 (2009), The Impossible (2013), El Niño (2014), Anacleto: Agente secreto (2016), Un monstre em ve a veure (2017), Dolor y gloria (2019)[4] i Tres (2022).

També és professor a l'ESCAC - Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya i a l'ECAM de Madrid, i també dona màsters i conferències.[5] També és responsable de l'equip artístic de so a Deluxe.[6]

ReferènciesModifica