Marià Grandia i Soler

(S'ha redirigit des de: Marià Grandia i Figols)

Marià Grandia i Soler (Vallcebre, el Berguedà), 1864 - Madrid, 24 de juliol de 1929) fou un filòleg i eclesiàstic.[1] Era fill de Joan Grandia i Magdalena Soler.[2] Tenia 11 germans,[2] entre els quals hi havia el carlí Josep Grandia, conegut com el Nai.[1]

Infotaula de personaMarià Grandia i Soler
Biografia
Naixement1864 Modifica el valor a Wikidata
Vallcebre (Berguedà) Modifica el valor a Wikidata
Mort24 juliol 1929 Modifica el valor a Wikidata (64/65 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciófilòleg, escriptor Modifica el valor a Wikidata
Família
GermansJosep Grandia i Soler Modifica el valor a Wikidata

La qüestió del seu segon cognomModifica

A l'Enciclopedia Espasa (1908) se l'identifica erròniament amb el segon cognom de Fígols,[2] tot i que el cognom matern és Soler i que Marià Grandia va emprar Soler en tots els documents oficials i en alguns dels seus llibres.[2] Aquest error s'ha anat arrossegant en enciclopèdies i obres posteriors.[2]

BiografiaModifica

Marià Grandia va néixer a la casa de cal Nai de Vallcebre.[2] Amb deu anys va marxar a Casserres per seguir els estudis eclesiàstics i després va estudiar al Seminari Diocesà de Solsona, on va ser ordenat sacerdot el 1888[2] a l'edat de 23 anys. A partir d'aquesta data fins al 1899 fou catedràtic d'aquell seminari.[2] Hi ha professat matèries molt diverses, com ara lògica matemàtica, ètica, literatura, llengua grega, llengua hebrea, química, física i història natural. Durant aquests anys desenvolupà, successivament, els càrrecs de director del Col·legi de Sant Carles i secretari de cambra i govern de la diòcesi de Solsona, sent bisbe d'aquesta el doctor Riu i Cabanes.

Després estudià filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, on va obtenir la llicenciatura el 1905. Es traslladà a Madrid per fer el doctorat a la Universitat de Madrid, on el 1907 hi llegí la seva tesi Monografía lingüistica de Vallcebre.[2] El govern espanyol li atorgà una beca per anar a Alemanya a estudiar filologia hebrea, aprofitant el viatge per a estudiar àrab, siríac, etíop i assiri.[2]

Els seus estudis versaren especialment sobre etimologia de la llengua catalana; les seves idees vers aquest matèria han estat molt comentades i discutides pels filòlegs catalans.[3] El 1906, quan Grandia i Soler ja havia aconseguit una càtedra de llatí a l'Institut General i Tècnic de Còrdova, càtedra que desenvolupà quasi fins al final de la seva vida, prengué part en les tasques del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat a Barcelona. En aquest Congrés se'l nomenà vicepresident de la secció filològico-històrica.

Entre les seves obres filològiques en destaquen dues: Gramàtica etimològica catalana (1901)[4] i una Fonética semitich-catalana (1903).[5] Fou, a més, autor de diferents tractats i fullets per a ús dels estudiosos català, llatí, grec i hebreu, entre ells un Nuevo método de gramática hebrea, con un apéndice de caldeo, alguns dels quals foren adaptats com a llibres de text pel Seminari de Solsona. Va col·laborar en diferents publicacions catalanes, com Lo Pensament Català i La Renaixença.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 «Marià Grandia i Fígols». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 2,9 Felipó, Ramon; Perea, Maria Pilar. Notes biogràfiques de Marià Grandia i Soler i la seva "Monografia lingüística de Vallcebre". Barcelona: Llibres de l'Índex, 2014. ISBN 9788494288913. 
  3. Ferrer, Bernat. «El filòleg que es va enfrontar a Fabra». Nació Digital. [Consulta: 10 desembre 2014].
  4. Gramàtica etimològica catalana (eBook gratuït). Sarrià-Barcelona: Escola tip. y Llibreria Salesiana, 1901, p. 565. 
  5. Fonètica semítich-catalana seguida d'un vocabulari d'etimologies catalá-semítiques (pdf). Sarrià-Barcelona: Escola tip. y Llibreria Salesiana, 1903, p. 284. 

BibliografiaModifica

  • Felipó, Ramon; Perea, Maria Pilar. Notes biogràfiques de Marià Grandia i Soler i la seva "Monografia lingüística de Vallcebre". Barcelona: Llibres de l'Índex, 2014. ISBN 9788494288913.