Obre el menú principal

Maria Amàlia d'Àustria (duquessa de Parma)

Orígens familiarsModifica

Núpcies i descendentsModifica

Educada en el si de la Cort de Viena, aviat esdevingué extremadament popular en els cercles de l'aristocràcia austríaca per la seva bellesa i per la seva intel·ligència. Enamorada del príncep Carles de Zweibrücke, la seva mare i el ministre Von Kaunitz prohibiren la unió en considerar a l'esmentat príncep un mal partit per una arxiduquessa austríaca.

Es casà "per poders" el dia 27 de juny de l'any 1769 a Viena, i "en persona" a Colorno el 18 de juliol del mateix any, amb el duc Ferran I de Parma, fill del duc Felip I de Parma i de la princesa Elisabet de França. Aquesta unió fou en contra de la seva voluntat, però amb el fi d'acostar, a través del matrimoni, les cases d'Àustria i de Borbó. La parella s'establí a Parma i tingueren cinc fills:

  • SAR la princesa Antonieta de Borbó-Parma, nada i morta a Parma el 1784.
  • SAR la princesa Maria Lluïsa de Borbó-Parma, nada a Parma el 1787 i morta el 1789.

Consort de ParmaModifica

A Parma, Maria Amàlia demostrà tenir un gran caràcter. Aviat deixà de banda els consells de la seva mare i s'immiscuí en política aconseguint la destitució del primer ministre Guillaume Du Tillot. Mentrestant l'arxiduquessa Maria Teresa I d'Àustria aconseguí que França i Espanya financessin la cort parmesana amb contribucions econòmiques realment importants.

Maria Amàlia portà una vida desenfrenada, allunyada del rígid protocol palatí, la qual cosa generà un gran escàndol entre les diferents corts europees que progressivament s'allunyaren del petit ducat italià. L'any 1773 Maria Teresa intentà una reconciliació amb la seva filla i reconduir la situació del ducat parmesà sense que aquesta maniobra tingué resultats positius.

Amb la invasió napoleònica d'Itàlia, Maria Amàlia decidí abandonar la península i establir-se a Praga on morí el 18 de juny de 1804, sent enterrada a la catedral de sant Vitus.