Maria Sanudo

Senyora d'Andros

Maria Sanudo (morta el 1426) fou Senyora de l'illa d'Andros al Ducat de Naxos entre 1372 i 1383, i Senyora de l'illa de Paros i d'un terç de Negroponte entre 1383 i 1426 en co-regència amb el seu espos, Gaspar Sommaripa.

Infotaula de personaMaria Sanudo
Biografia
Naixementsegle XIV Modifica el valor a Wikidata
Mort1426 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
Triarch of Negroponte (en) Tradueix
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióPolítica Modifica el valor a Wikidata
Família
FamíliaHouse of Sanudo (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
CònjugeGaspar Sommaripa Modifica el valor a Wikidata
FillsCrusino I Sommaripa (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
ParesNicolau II Sanudo Modifica el valor a Wikidata i Fiorenza I Sanudo Modifica el valor a Wikidata

Maria era membre de la Casa de Sanudes i filla de Fiorenza I Sanudo i el seu segon marit Nicolau II Sanudo, i mitja germana de Nicolau III dalle Carceri, l'últim Duc de Naxos de la casa Sanudo.[1][2]

Senyora d'AndrosModifica

Després de la mort de Fiorenza I Sanudo, va ser succeïda pel seu fill Nicolau III, tot i que com que era menor d'edat la regència va ser exercida durant un temps per Nicolau II.[2] El desembre de 1371, Maria va rebre del seu germà (en realitat del seu pare com a regent) l'illa d'Andros, la segona illa més gran del ducat després de Naxos, com a feu.[1][2] Com a feudatoris del duc, Maria i els seus hereus estaven obligats a prestar el servei militar personal durant un període de tres mesos cada any, així com a enviar vint mariners per a les galeres del Duc durant dos mesos cada any. Maria també tenia l'obligació de no casar-se sense el permís del seu germà, així com de tenir cura de la seva germana petita Lisia i de trobar-li un marit adequat.[2] En realitat, ja que Maria també era menor d'edat, el jurament de lleialtat i la cerimònia d'investidura van ser realitzats per Nicolau II, que també va exercir el govern de l'illa fins a l'edat de la seva filla (tal i com es menciona a documents contemporanis com dominus insule Andre).[2] El 1372, Maria també va rebre la petita illa d'Andíparos i el domini de Lichada a Eubea.

Senyora de ParosModifica

Nicolau III va ser assassinat el 1383 per Francesc I Crispo, que es va convertir en el nou duc.[1] El nou governant va prometre "tractar com la seva pròpia filla" Maria, però va continuar desafiant el seu dret a governar. Buscant cimentar la seva posició i obtenir el reconeixement del balyos venecià a Negroponte, Francesc va organitzar un matrimoni entre la seva filla i Pietro Zeno, fill del balyos. Com a dot de la seva filla, va donar a les illes de Siros i Andros, que va prendre a Maria.[3] Com a compensació, Maria va rebre l'illa de Paros el 1389, amb la condició de que es casés amb el veronès Gaspar Sommaripa.[3][4][5] Del seu matrimoni amb Gaspar Sommaripa, Maria va tenir Crusino I Sommaripa, i Fiorenza Sommaripa, esposa del duc Jaume I Crispo.

Al llarg de la seva vida, Maria no va abandonar les seves reclamacions sobre Andros i, després de mig segle de disputes legals, el 1440 el seu fill Crusino va poder recuperar-ne la possessió.[3] Jaume I Crispo va ser succeït pel seu germà, Joan II Crispo que, en paraules de William Miller, "va actuar amb una falta total de cavalleresca envers la seva cunyada i la seva mare, Maria Sanudo, reduint-los a la penúria i a l'exili en privar-los de les seves illes" fins al 1421, concedint només després de repetides demostracions per part de les autoritats venecianes, avalades per l'amenaça de la força.[6][7]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 Miller, p.169-170
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Koumanoudi, p.241-242
  3. 3,0 3,1 3,2 Miller, p.594-595, p.604-605
  4. Jacoby, p.307
  5. Finlay, George. «4». A: H. F. Tozer. A History of Greece (en anglès). Cambridge University Press, 2014, p. 289-290. ISBN 9781108078368 [Consulta: 25 agost 2020]. 
  6. Miller, p.602
  7. Jacoby, 1971, p. 118.

BibliografiaModifica

  • Miller, William. Essays on the Latin Orient (en anglès). CUP Archive, 1964 [Consulta: 26 agost 2020]. 
  • Koumanoudi, Marina. «Contra deum ius et iustitiam. The trial of Bartolomeo Querini, bailo and capitano of Negroponte». A: Maltezou, Chrysa A.. Bisanzio, Venezia e il mondo franco-greco (XIII-XV secolo): atti del Colloquio internazionale organizzato nel centenario della nascita di Raymond-Joseph Loenertz o.p., Venezia, 1-2 dicembre 2000. Venice: Hellenic Institute of Byzantine and Post-Byzantine Studies, German Centre for Venetian Studies, 2002, p. 235–288. ISBN 9607743229. 
  • Jacoby, David. La féodalité en Grèce médiévale. Les "Assises de Romanie", sources, application et diffusion (en francès). Éditions de l'École des hautes études en sciences sociales, 1971.