Maria Teresa Carreño

músic veneçolana

Maria Teresa Carreño (Caracas, Veneçuela, 22 de desembre de 1853 - Nova York, Estats Units, 12 de juny de 1917) va ser una pianista, cantant i compositora veneçolana. Va ser deixebla de Gottschalk a Nova York i, a París, de Georges Mathias, un dels més famosos pianistes de la capital francesa. Es va distingir per la seva extraordinària precocitat: amb nou anys va debutar com a solista amb l'Orquestra Simfònica de Boston i amb la Filharmònica de Londres.

Infotaula de personaMaria Teresa Carreño
Teresa Carreño, 1916.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Nom original(es) María Teresa Gertrudis de Jesús Carreño García Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement22 desembre 1853 Modifica el valor a Wikidata
Caracas (Veneçuela) Modifica el valor a Wikidata
Mort12 juny 1917 Modifica el valor a Wikidata (63 anys)
Nova York Modifica el valor a Wikidata
SepulturaPanteó Nacional de Veneçuela Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositora, pianista, directora d'orquestra, cantant d'òpera Modifica el valor a Wikidata
Activitat1863 Modifica el valor a Wikidata –
GènereMúsica clàssica Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsLouis Moreau Gottschalk Modifica el valor a Wikidata
VeuSoprano Modifica el valor a Wikidata

InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeÉmile Sauret
Eugen d'Albert (1892–1895) Modifica el valor a Wikidata
FillsEugenia Harris-D'Albert
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Eugen d'Albert)
Hertha Weber-D'Albert
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Eugen d'Albert) Modifica el valor a Wikidata
PareManuel Antonio Carreño Modifica el valor a Wikidata

Twitter: LaTeresaCarreno Spotify: 78r2ZzStp8jQKUOCy2tcE7 Musicbrainz: a6373dbb-5299-4e37-92f2-ece49eae237f Discogs: 1431278 IMSLP: Category:Carreño,_Teresa Find a Grave: 12342374 Modifica el valor a Wikidata
Maria Teresa Carreño al piano

BiografiaModifica

Teresa Carreño era filla de Clorinda García de Sena y Toro i de Manuel Antonio Carreño Muñoz.[1] Durant generacions, la seva família va estar vinculada a la música a Veneçuela. El seu avi patern, Cayetano Carreño, era un destacat compositor i organista, i ella va començar els estudis musicals als sis anys amb el seu pare, músic i polític, que va crear un mètode de piano expressament per a ella i li va escriure centenars d'estudis per aquell instrument.[2][3] El 1862, la inestabilitat de la Guerra Federal va provocar que Manuel Antonio perdés la seva posició en el govern com a ministre de Finances. El 23 de juliol del mateix any la família Carreño García abandona Caracas, per anar a viure a Nova York, on esperaven trobar estabilitat política i una direcció professional per a Teresa, que havia demostrat un talent extraordinari com a intèrpret de piano, improvisadora i compositora. Només roman a Veneçuela la seva germana María Emilia, que s'havia casat el mes de juny.[1]

Sota la tutela de Gottschalk, Carreño va debutar a Nova York als vuit anys.[4] El 22 de desembre de 1862, dia que la nena feia nou anys, va celebrar el seu aniversari fent un concert per a més de 4.000 persones a l'Acadèmia de Música de Nova York.[1] L'enorme èxit dels seus primers concerts la va portar a una sèrie de concerts en diverses ciutats dels Estats Units i Cuba. L'octubre de 1863 va fer un concert a la Casa Blanca per al president Lincoln i la seva família.[1] El 1866 la família es va traslladar a París; el vaixell amb què viatjaven, que va naufragar i els passatgers van ser rescatats per un altre vaixell.[5] Carreño va continuar a París component i tocant, iniciant gires per Anglaterra, Espanya i Holanda.

Va recórrer les capitals més importants d'Europa i Amèrica; els triomfs es contaren per concerts i va ser elogiada unànimement pers melòmans de tot el món. Teresa Carreño es va casar el 1872 amb el violinista Émile Sauret, del qual es va separar alguns anys més tard per contraure segones núpcies amb el baríton Giovanni Tagliapietra, cosa que va fer que en aquella època fos coneguda com Teresita Carreño Tagliapietra, i per últim, el 1892 es casà amb el compositor anglès/alemany d'Albert, del qual es va separar el 1895.

Teresa Carreño va ser també una soprano notable, directora d'orquestra, compositora i empresària d'una companyia d'òpera italiana. Com a compositora és autora d'un quartet per a instruments de corda, publicat a Leipzig per G. W. Fritzo, d'una sèrie de brillants peces per a piano i d'alguns himnes, entre els quals l'Himno a Bolívar.[3] La Universitat Central de Veneçuela conserva la integral de les seves composicions per a piano, des de les primeres, senzilles peces de «saló» que va compondre quan era encara una nena fins a les de la seva etapa de maduresa. A més de les obres seves conegudes per les interpretacions que se n'han fet, n'hi ha algunes de gran dificultat interpretativa.[3] Una composició seva que va ser molt famosa a Europa a finals del segle XIX i començament del segle XX va ser Teresita Waltz. Era una peça composta el 1894, més coneguda com Mi Teresita, que Carreño va dedicar a una filla seva i amb la qual acostumava a acabar els seus concerts, tot i que no s'anunciés en els programes.[3]

Posseïa una gran cultura, parlava francès, anglès, italià i alemany., amb un nivell de coneixement molt alt, com ho demostren les cartes d'ella, escrites a mà, que s'han conservat.[2] La tècnica de Carreño era perfecta, impecable; la usava com a mitjà per commoure els auditoris, dels quals s'apoderava gràcies a l'art màgic del seu estil personal, que es distingia pels contrasts, el matís i el color. El vigor i l'ímpetu es fonien en ella amb la finor i la delicadesa en els moments oportuns de les seves afortunades interpretacions, fidels, poètiques, intel·ligents, artístiques, sempre de bon gust, sense amaneraments ni posa.[cal citació]

Carreño va promoure el coneixement de les obres de compositors i compositores més joves, introduint obres seves en els seus concerts. Alguns d'aquests van ser: Edvard Grieg, Regina Watson, Edward MacDowell, Amy Beach i Mary J.A. Wurm.[2][3] Per ajudar altres pianistes en l'execució musical va escriure un llibre en què explicava l'ús del pedal en el piano. Va titular-lo Possibilities of tone color by artistic use of pedal (The John Church Company, 1919) i va publicar-se dos anys després de la seva mort.[3]

En diverses ocasions els elogis que es feien d'ella serien impensables avui dia per masclistes. D'ella va dir Hans von Bülow que «era l'única artista del bell sexe que interpretava Beethoven d'una manera satisfactòria».[cal citació] El pianista Francis Planté, comparant-se amb Carreño, es deia a ell mateix madame Planté i d'ella deia que era monsieur Carreño. Rubinstein la considerava la primera dona pianista d'aquell temps, i li tenia una gran admiració. Brahms, íntim amic de la pianista, va dir en una ocasió davant d'ella que ell no escrivia concerts amb piano per a dones i com que Carreño va replicar-li per la duresa d'expressar-se així davant d'ella, Brahms li va respondre: «Tu ets un pianista, no una pianista.»[cal citació] L'article que La Vanguardia va publicar amb motiu d'un concert de Carreño va fer a Madrid l'any 1903 diu d'ella: «Tiene en su favor la insigne pianista dos cualidades que rara vez se unen: la gracia propia de su sexo y una energía enteramente varonil. Hay momentos en que nadie creería que toca el piano una mujer[6]

LlegatModifica

Les seves cendres van ser dutes a Veneçuela el 1938 i es van traslladar al Panteó Nacional el 1977. El 1983, a Caracas va inaugurar-se el Complejo Cultural Teatro Teresa Carreño, on posteriorment s'hi van establir una sala d'exposicions i un centre documental, amb els seus arxius, i el 2007 es va fundar l'Orquestra Simfònica Teresa Carreño.[3]

La Fundació South Florida Friends of Classic Music, de Miami, va crear el Concurs Internacional de Piano Teresa Carreño per promoure el coneixement de la seva obra i oferir oportunitats a joves pianistes.[7]

A Veneçuela es va crear el Concurs Llatinoamericà de Piano «Teresa Carreño».[3]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Milanca Guzmán, Mario «Teresa Carreño: Cronología y manuscritos» (pdf) (en castell). Revista Musical Chilena, 170, pàg. 90-135 [Consulta: 1r desembre 2021].
  2. 2,0 2,1 2,2 Romero Naranjo, Francisco Javier «Cartas de Teresa Carreño en el Archivo Prusiano de Berlín. Nuevas aportaciones biográficas» (pdf) (en castellà). Musicología global, musicología local, pàg. 1779-1790 [Consulta: 1r desembre 2021].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 Hudde, Hermann «Teresa Carreño: cien años más tarde» (pdf) (en castellà). Revista Musicaenclave, 12, 2, pàg. 1-32 [Consulta: 1r desembre 2021].
  4. «Miss Teresa Careno - The Child Pianist. Eight Years of Age» (en anglès). The New York Times, 20-11-1862, pàg. 7.
  5. «Paris et Départements» (en francès). Le Ménestrel: journal de musique, 13-05-1866, pàg. 190.
  6. M.J.B. «Una artista eminente» (pdf) (en castellà). La Vanguardia, 13-04-1903, pàg. 4 i 5 [Consulta: 30 novembre 2021].
  7. «Competition - General Information» (en anglès). Teresa Carreño Master Piano Competition. [Consulta: 1r desembre 2021].

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Maria Teresa Carreño