Obre el menú principal

La megafauna del Plistocè inclou tots els grans animals que van viure a la Terra durant el Plistocè i que es van extingir durant l'extinció de l'Holocè. El terme «megafauna» s'utilitza per descriure els animals amb un pes corporal d'adult que excedeixi 44 kg.

PaleoecologiaModifica

 
Il·lustració d'un paisatge i fauna del Plistocè, per Mauricio Antón (c. 2004)

L'última de les glaciacions del Quaternari es va produir entre el 125.000[1] i 14.500[2] aC, al final de Plistocè.[1] Aquest episodi glacial va assolir el seu punt màxim durant l'últim període glacial, quan el casquet polar va començar a estendre's fa 33.000 anys per assolir el seu màxim fa 26.000 anys. El gel va començar a fondre's a l'hemisferi nord fa 19.000 anys, i a l'Antàrtida fa 14.500 anys, fet que donà lloc a una pujada del nivell del mar.[2]

Una gran estepa dels mamuts s'estenia des de la península Ibèrica fins Alaska i el Yukon a través d'Euràsia i l'estret de Bering. Es va aturar a Nord-amèrica per la glaciació de Wisconsin. Aquest pont de terra va existir fins llavors perquè el nivell del mar era més baix, car la major part de l'aigua d'aquella època estava congelada. El pont va desaparèixer quan el nivell del mar va començar a pujar, fa 11.000 anys.[3] Durant el període més fred d'aquesta glaciació, Europa era més freda i més seca que en l'actualitat, amb un desert polar al nord, i estepes o tundra al sud i la resta del territori. Els boscos i arbres eren gairebé inexistents, a excepció d'algunes zones aïllades a les serralades del sud d'Europa.

Els fòssils recollits a diferents punts del continent van mostrar que la majoria dels grans animals van desaparèixer cap al final de l'últim període glacial. Aquests animals s'agrupen sota el nom de «megafauna del Plistocè». L'elefant antic (Palaeoloxodon antiquus) s'estenia a través d'Euràsia entre el 100.000 i 50.000 aC. L'hipopòtam (Hippopotamus amphibius), rinoceront (Stephanorhinus), l'ós de les cavernes (Ursus spelaeus), i l'antílop (Spirocerus) van desaparèixer entre el 50.000 i 16.000 aC. La hiena tacada (Crocuta crocuta), el rinoceront llanut (Coelodonta antiquitatis) i el mamut (Mammuthus) van desaparèixer entre el 16.000 i 11.500 aC. L'avantpassat del bou mesquer (Ovibos moschatus) va desaparèixer fa 11.500 anys, com el cérvol (Megaloceros), encara que una petita població va sobreviure fins fa 7.700 anys a l'oest de Sibèria.[4] Una petita població de mamuts van sobreviure a l'illa de Wrangel fins fa 4.500 anys.[5] La desaparició d'aquestes espècies va provocar la desaparició dels seus depredadors; el dents de sabre (Homotherium) va desaparèixer fa 28.000 anys,[6] el lleó de les cavernes (Pantera leo spelaea) fa 11.900 anys,[7] i el lleopard (Panthera pardus) va desaparèixer d'Europa fa 27.000 anys.[8]

El Plistocè tardà es caracteritza per una sèrie d'oscil·lacions climàtiques severes i ràpides, amb variacions locals de temperatura de vegades de 16 °C, que es correlacionen amb la desaparició de la megafauna. Aquest període correspon també a la ràpida substitució de diverses espècies per altres del mateix gènere, o d'una població per una altra de la mateixa espècie, i això dins d'una zona bastant àmplia.[9]

Els avantpassats dels humans moderns van sorgir a l'Àfrica oriental fa 195.000 anys.[10] Alguns van emigrar fa 60.000 anys, i un grup es va establir a l'Àsia Central fa 50.000 anys.[11] A partir d'aquí ocupen Europa; s'han trobat fòssils humans d'entre 43.000 i 45.000 anys d'antiguitat a Itàlia,[12] al Regne Unit,[13] i datats del 40.000 aC a la part europea de la Rússia àrtica.[14][15] Un altre grup va sortir de l'Àsia Central i va arribar fins al riu Iana, a Sibèria, molt per sobre del cercle polar àrtic, fa uns 27.000 anys.[16] S'han trobat fòssils de mamuts amb marques de caça pels humans de fa 45.000 anys a la badia de l'Ienissei, a la Sibèria Central.[17] A continuació, els homes moderns es van obrir pas a través de l'estret de Bering fins a arribar a Nord-amèrica, entre el 20.000 i 11.000 aC, després del final de la glaciació de Wisconsin, però abans que el pont de terra s'inundés per l'ascens de les aigües.[18] Aquests humans van colonitzar Amèrica. En el Creixent Fèrtil, la primera agricultura es va desenvolupar fa 11.500 anys.[19]

TeoriesModifica

S'han proposat quatre teories per explicar aquestes extincions:

  • la caça pels humans, degut a la seva expansió i augment de la població;[20]

Aquests factors no són necessàriament excloents i molts d'ells es poden combinar.

Regions afectadesModifica

Nord-amèricaModifica

 
Pintura de Heinrich Harder montrant un ur que lluita contra uns llops

Durant l'esdeveniment d'extinció de la megafauna americana, fa al voltant de 12.700 anys, es van extingir 90 gèneres de mamífers que pesaven més de 44 kg.[22][23]

La fauna del Plistocè a Nord-amèrica inclouen el peresós gegant, l'ós de cara curta (Arctodus simus), diverses espècies de tapirs, el pècari (incloent el Mylohyus i el Platygonus), el lleó americà (Panthera leo atrox), tortugues gegants, el guepard americà (Myracinonyx), el tigre dents de sabre com el Smilodon i el gat dents de sabre (Homotherium),[24] el llop Canis dirus, el saiga (Saiga tatarica); camèlids com dues espècies actualment extintes de llames i camelops,[25] almenys dues espècies de bisons, el Cervalces scotti, els bòvids Euceratherium collinum i el Bootherium bombifrons, 14 espècies d'antílop americà (13 de les quals s'han extingit), el cavall, el mamut i el mastodont; l'armadillo gegant (Dasypus bellus) i el gliptoteri (Glyptotherium),[26] el castor gegant (Castoroide), i aus com el còndor gegant (Aiolornis incredibilis) i els teratòrnids (Teratornithidae). El salmó dents de sabre (Oncorhynchus rastrosus) també vivia en aquell moment.

En contrast amb tot això, l'animal més gran actual a Nord-amèrica és el bisó americà.[27]

Sud-amèricaModifica

La fauna del Plistocè de Sud-amèrica va ser molt variada, incloent, per exemple, el peresós gegant o megateri (Megatherium).[28] El continent és també la llar d'algunes espècies d'herbívors com el litoptern Macrauchenia, el Cuvieronius, el Stegomastodon, el Doedicurus clavicaudatus, el Glyptodon, l'Hippidion i el Toxodon.

Els principals depredadors de la zona van ser l'arctoteri (Arctotherium) i el Smilodon.

AustràliaModifica

 
Sir Richard Owen i un esquelet de Dinornis (moa)

Austràlia es caracteritza per la presència dels monotremes, marsupials, cocodrils, testudins, varànids i moltes aus no voladores. El Plistocè Austràlia també albergava el cangur més gran conegut (Procoptodon Goliah), l'uombat gegant (Diprotodon), el lleó marsupial (Thylacoleo carnifex), els ocells Genyornis i Dromornis, la gran serp Wonambi i el llangardaix gegant Megalania prisca.[29][30]

EuràsiaModifica

Igual que en el cas de Sud-amèrica, Euràsia tenia alguns dels animals en comú amb Nord-amèrica. Entre les espècies més característiques d'Euràsia es poden trobar el mamut llanut (Mammuthus primigenius), el mamut de les estepes (Mammuthus trogontherii), l'elefant antic (Palaeoloxodon antiquus), els urs, els bisons de les estepes (Bison priscus), el lleó de les cavernes (Pantera leo spelaea), l'ós de les cavernes (Ursus spelaeus), la hiena de les cavernes (Crocuta crocuta spelaea), l'homoteri (Homotherium), el megaloceros, l'ós polar gegant (Ursus maritimus tyrannus), el rinoceront llanut (Coelodonta antiquitatis), el rinoceront de l'estepa (Stephanorhinus), i l'elasmoteri (Elasmotherium).

Actualment, el mamífer més gran d'Europa és el bisó europeu.

Faunes insularsModifica

 
Crani d'un Canariomys bravoi (Rata gegant de Tenerife). Era una espècie endèmica que s'ha extingit

Diverses illes tenien una megafauna única que es va extingir en el moment de l'arribada de l'home. Això inclou els mamuts llanuts nans de l'illa de Wrangel, l'illa de Saint Paul i les illes Santa Bàrbara;[31] les aus gegants de Nova Zelanda com els moas i l'Harpagornis (una àguila gegant); lèmurs gegants, com el Megaladapis i el Palaeopropithecus, i l'Archaeoindris (un lèmur la mida d'un goril·la), així com tres espècies d'hipopòtams, una tortuga gegant, el cocodril Voay i l'ocell elefant (Aepyornis) a Madagascar; diverses espècies de tortugues gegants a les illes Mascarenyes, un Stegodon nan a Flores i diverses altres illes; tortugues Meiolaniidae i cocodrils Mekosuchinae a Nova Caledònia; mussols gegants com el Tyto pollens i l'Ornimegalonyx, i Megalocnus en el Carib;[32][33] oques i ànecs gegants (Thambetochenini) en Hawaii; i els elefants nans i els hipopòtams nans a les illes de la Mediterrània.

Les Illes Canàries estaven habitades per animals endèmics actualment desapareguts, com llangardaixos gegants (Gallotia goliath), rates gegants (Canariomys bravoi i Canariomys tamarani)[34] i tortugues gegants (Geochelone burchardi i Geochelone vulcanica).[35]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 IPCC, 2007.
  2. 2,0 2,1 Clark; Dyken; Sakun, 2009.
  3. Elias, Scott A.; Short, Susan K.; Nelson, C. Hans; Birks, Hilary H. «Life and times of the Bering land bridge» (en en). Nature, 382, 6586, 1996, pàg. 60. DOI: 10.1038/382060a0.
  4. Stuart, Anthony John. Late Pleistocene Megafaunal Extinctions (en en). Springer US, 1999, p. 257–269. ISBN 9781441933157. 
  5. Dale Guthrie, R. «Radiocarbon evidence of mid-Holocene mammoths stranded on an Alaskan Bering Sea island». Nature, 429, 6993, 2004, pàg. 746–749. DOI: 10.1038/nature02612. PMID: 15201907.
  6. Reumer, Jelle W. F.; Rook, Lorenzo; Van Der Borg, Klaas; Post, Klaas; Mol, Dick «Late Pleistocene survival of the saber-toothed cat Homotherium in northwestern Europe» (en en). Journal of Vertebrate Paleontology, 23, 2003, pàg. 260. DOI: 10.1671/0272-4634(2003)23[260:LPSOTS]2.0.CO;2.
  7. Barnett, R.; Shapiro, B.; Barnes, I. A. N.; Ho, S. Y. W. «Phylogeography of lions (Panthera leo ssp.) reveals three distinct taxa and a late Pleistocene reduction in genetic diversity» (en en). Molecular Ecology, 18, 8, 2009, pàg. 1668–1677. DOI: 10.1111/j.1365-294X.2009.04134.x. PMID: 19302360.
  8. Ghezzo, Elena; Rook, Lorenzo «The remarkable Panthera pardus (Felidae, Mammalia) record from Equi (Massa, Italy): Taphonomy, morphology, and paleoecology» (en en). Quaternary Science Reviews, 110, 2015, pàg. 131. DOI: 10.1016/j.quascirev.2014.12.020.
  9. Cooper, A.; Turney, C.; Hughen, K. A.; Brook, B. W.; McDonald, H. G. «Abrupt warming events drove Late Pleistocene Holarctic megafaunal turnover». Science, 349, 2015, pàg. 602. DOI: 10.1126/science.aac4315. PMID: 26250679.
  10. White, T. D.; Asfaw, B.; Degusta, D.; Gilbert, H.; Richards, G. D. «Pleistocene Homo sapiens from Middle Awash, Ethiopia» (en en). Nature, 423, 6941, 2003, pàg. 742–747. DOI: 10.1038/nature01669. PMID: 12802332.
  11. «A Human Journey:Migration Routes». The genographic project. National Geographic Society, 2015.
  12. Benazzi, S.; Douka, K.; Fornai, C.; Bauer, C. C.; Kullmer, O. «Early dispersal of modern humans in Europe and implications for Neanderthal behaviour» (en en). Nature, 479, 7374, 2011, pàg. 525. DOI: 10.1038/nature10617. PMID: 22048311.
  13. Higham, T.; Compton, T.; Stringer, C.; Jacobi, R.; Shapiro, B. «The earliest evidence for anatomically modern humans in northwestern Europe» (en en). Nature, 479, 7374, 2011, pàg. 521. DOI: 10.1038/nature10484. PMID: 22048314.
  14. Pavlov, Pavel; Svendsen, John Inge; Indrelid, Svein «Human presence in the European Arctic nearly 40,000 years ago» (en en). Nature, 413, 6851, 2001. DOI: 10.1038/35092552. PMID: 11544525.
  15. «Mamontovaya Kurya:an enigmatic, nearly 40000 years old Paleolithic site in the Russian Arctic».
  16. Pitulko, V. V.; Nikolsky, P. A.; Girya, E. Y.; Basilyan, A. E.; Tumskoy, V. E. «The Yana RHS Site: Humans in the Arctic Before the Last Glacial Maximum» (en en). Science, 303, 5654, 2004, pàg. 52–6. DOI: 10.1126/science.1085219. PMID: 14704419.
  17. Pitulko, V. V.; Tikhonov, A. N.; Pavlova, E. Y.; Nikolskiy, P. A.; Kuper, K. E. «Early human presence in the Arctic: Evidence from 45,000-year-old mammoth remains» (en en). Science, 351, 6270, 2016, pàg. 260. DOI: 10.1126/science.aad0554. PMID: 26816376.
  18. Tamm, E.; Kivisild, T.; Reidla, M.; Metspalu, M.; Smith, D. G. «Beringian Standstill and Spread of Native American Founders» (en en). PLoS ONE, 2, 9, 2007, pàg. e829. DOI: 10.1371/journal.pone.0000829. PMC: 1952074. PMID: 17786201.
  19. Balter, M. «Farming Was So Nice, It Was Invented at Least Twice». Science, 4 juillet 2013.
  20. (anglès) Marc A. Carrasco, Anthony D. Barnosky, Russell W. Graham Quantifying the Extent of North American Mammal Extinction Relative to the Pre-Anthropogenic Baseline plosone.org December 16, 2009
  21. Nickerson, Colin. Cosmic blast may have killed off megafauna Scientists say early humans doomed, too. Boston, MA: The Boston Globe, 25 septembre 2007, p. A2.. 
  22. O'Keefe FR,Fet EV,Harris JM. 2009. Compilation, calibration, and synthesis of faunal and floral radiocarbon dates, Rancho La Brea, California. Contrib Sci 518: 1–16
  23. O'Keefe, F. Robin, Binder, Wendy J., Frost, Stephen R., Sadlier, Rudyard W., and Van Valkenburgh, Blaire 2014. Cranial morphometrics of the dire wolf, Canis dirus, at Rancho La Brea: temporal variability and its links to nutrient stress and climate. Palaeontologia Electronica Vol. 17, Issue 1;17A; 24p; [1]
  24. (anglès) L. D. Martin. 1998. Felidae. In C. M. Janis, K. M. Scott, and L. L. Jacobs (eds.), Evolution of Tertiary Mammals of North America 1:236-242
  25. (anglès) R. M. Nowak. 1991. Walker's Mammals of the World. Maryland, Johns Hopkins University Press (edited volume) II
  26. «North American Glyptodon». [Consulta: 3 març 2017].
  27. Ice Age Animals
  28. (castellà) A. E. Zurita, A. A. Carlini, G. J. Scillato-Yané and E. P. Tonni. 2004. Mamíferos extintos del Cuaternario de la Provincia del Chaco (Argentina) y su relación con aquéllos del este de la región pampeana y de Chile. Revista geológica de Chile 31(1):65-87
  29. Australia's Megafauna
  30. Death of the Megafauna
  31. Extinct dwarf elephants from the Mediterranean islands
  32. North American Extinctions v. World
  33. Mammoths and Humans as late Pleistocene contemporaries on Santa Rosa Island, Institute for Wildlife Studies 6th California Islands Symposium, Larry D. Agenbroad, et al, December 2003. Consultat el 3 de març de 2017
  34. Algunas extinciones en Canarias Consejería de Medio Ambiente y Ordenación Territorial del Gobierno de Canarias
  35. «La Paleontología de vertebrados en Canarias.» Spanish Journal of Palaeontology (antes Revista Española de Paleontología). Consultat el 3 de març de 2017.

BibliografiaModifica

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica