Mehmet II

solda otoma, conqueridor d'Istanbul

Mehmet II (Edirne 30 de març de 14323 de maig de 1481) va ser soldà de l'Imperi Otomà entre el 1444 i el 1446 i, posteriorment, entre el 1451 i el 1481. És conegut com a el Conqueridor (turc otomà: الفاتح, Fatih; àrab: الفاتح, al-Fātiḥ). A l'edat de 21 anys va conquerir Constantinoble. La caiguda de Constantinoble significà la fi de l'Imperi Romà d'Orient. A partir d'aquest moment va afegir el de Cèsar a la resta dels seus títols.

Infotaula de personaMehmed II
Gentile Bellini 003.jpg
Mehmet II per Gentile Bellini
Nom original(ota) مُحمَّد ثانى، فاتح سُلطان محمد Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement30 març 1432 Modifica el valor a Wikidata
Edirne Modifica el valor a Wikidata
Mort3 maig 1481 Modifica el valor a Wikidata (49 anys)
Gebze Modifica el valor a Wikidata
SepulturaIstanbul 
Coat of arms of the Ottoman Empire (1882–1922).svg  Soldà de l'Imperi Otomà
agost de 1444 – setembre de 1446

3 de febrer de 1451 – 3 de maig de 1481
Dades personals
ReligióIslam
Activitat
Ocupaciómonarca, poeta Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolSoldà Modifica el valor a Wikidata
Casa reialDinastia Osman
CònjugeEmine Gülbahar Hatun
Çiçek Hatun
Mükrime Hatun
Gülşah Hatun
Helena Paleòleg Modifica el valor a Wikidata
FillsBaiazet II
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Emine Gülbahar Hatun)
Gevherhan Hatun
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Emine Gülbahar Hatun)
Gem
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Çiçek Hatun)
Mustafa
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Gülşah Hatun) Modifica el valor a Wikidata
ParesMurat II i Hüma Hatun
Signatura
Tughra of Mehmed II.svg Modifica el valor a Wikidata

Musicbrainz: ba01c2d1-0170-4a0a-8761-98013af51990 Find a Grave: 16625827 Modifica el valor a Wikidata

Era fill de Murat II i d'una esclava de l'harem. El 1443, amb 11 anys, fou nomenat governador d'Amasya i fou cridat pel seu pare i proclamat sultà a l'any següent (juliol de 1444). Murat II volia assegurar la seva successió en contra d'Orkhan, un germà de Mehmet, pretendent al tron, que era a Constantinoble. El seu regnat formal va durar fins a l'agost de 1446 i durant el mateix es va produir una forta rivalitat entre els dos lala (tutor) del jove (Zaganos i Ibrahim) i el gran visir Çandarlı Halil Pasha, aquest partidari de la pau mentre Zaganos (a vegades Zaghanos) era partidari de la guerra.

El papa Eugeni IV l'1 de gener del 1443 va fer una crida a contrarestar l'expansió de l'Imperi Otomà als Balcans i 1444 diversos monarques europeus van organitzar una croada comandada per Ladislau de Polònia, János Hunyadi, Voivode de Transsilvània i Felip III de Borgonya.[1] Entre el 18 i el 22 de setembre un exèrcit croat travessava el Danubi provocant que els vassalls dels Balcans miressin de recuperar la independència i el gran visir va cridar a Murad II a dirigir l'exèrcit duent a confusió, ja que no estava clar si Murad II havia abdicat realment o seguia sent el sultà, però oficialment Mehmet II restava al tron. La croada culminà en una decisiva victòria otomana sobre els aliats croats en la batalla de Varna el 10 de novembre del 1444, en la qual Ladislau i el legat papal Julian Cesarini moriren.[2] Hunyadi no va renunciar a alliberar els Balcans dels turcs i va llençar una campanya militar contra els otomans la tardor de 1448 i després de la seva derrota els turcs tenien via lliure per conquerir Sèrbia i els altres estats dels Balcans i es va acabar amb qualsevol esperança de salvar Constantinoble.[3]

El 22 de setembre de 1444 es van revoltar a Esmirna els Hurufis i Orkhan va fracassar en l'intent d'atreure a les tropes de frontera d'Edirne (estiu de 1444).

El 2 d'agost de 1446 un cop d'estat dels geníssers, instigats pel gran visir, va posar fi a la dualitat i va retornar a Murad II al tron i Mehmet II fou enviat a governar Manisa. Murad II que volia assegurar la successió al seu fill, el va cridar per les campanyes balcàniques a Kosovo (contra els hongaresos) el 1448 i Albània (estiu del 1450). Mehmet fou casat amb Sitti Khatun, filla de l'emir de Dhu l-Kadr considerat tradicionalment aliat dels otomans contra els karamànides.

A la mort de Murad II el 3 de febrer de 1451, Mehmet fou proclamat sultà (18 de febrer). Tot seguit l'emperador romà d'Orient el va amenaçar d'alliberar Orkhan mentre el karamànida Damad II İbrahim Bey envaïa el territori disputat d'Hamid-Ili. El gran visir va calmar a Bizanci (i a Sèrbia) amb cessions territorials i Mehmet va poder fer una campanya contra Karaman, però quan va arribar a la zona l'emperador va intentar noves concessions amenaçant altre cop amb alliberar Orkhan i Mehmet va signar un acord amb Damad II İbrahim Bey i va retornar a la capital Edirne i va decidir conquerir Constantinoble. Primer va signar acords amb Venècia (10 de setembre de 1451) i Hongria (20 de novembre de 1451) i va construir la fortalesa de Boghaz-Kesen al Bòsfor (1452); un expert hongarès va ser contractat per construir els cànons més potents. El setge va començar el 6 d'abril de 1453. La marina no va aconseguir evitar l'avituallament de la capital per mar i per això el setge va estar a punt de llevar-se a proposta del gran visir, però Zaganos va imposar la continuació; l'artilleria va ensorrar les muralles en poc temps i la ciutat fou ocupada el 19 de maig.[4] Mehmet va concedir l'aman als habitants grecs i llatins (1 de juny). Orkhan fou arrestat i executat i el gran visir arrestat i Zaganos Mehmed Pasha[5] fou nomenat gran visir.

Mehmet II
Entrada de Mehmet II a Constantinoble per Fausto Zonaro

En els següents anys va fer diverses campanyes als Balcans, entre 1454 a 1459 contra Sèrbia amb la victòria hongaresa el 1456 al setge de Belgrad.[6] En maig de 1460 Mehmet va entrar al Despotat de Morea prenent la capital Mistra el 19 de maig i a finals de l'estiu, els otomans havien aconseguit la submissió de pràcticament totes les ciutats gregues, tret de l'illa de Monemvasia i la península de Mani, a l'extrem sud de Morea que van passar a mans de la República de Venècia.[7] L'últim reducte va ser Salmeniko, que va resistir fins al juliol de 1461.[8]

Entre 1463 i 1479 va lluitar la primera guerra turco-veneciana contra la República de Venècia i els seus aliats. Skanderbeg va aliar-se amb els venecians en 1463 provocant atacs otomans de Balaban el 1464 i 1465 i el 1466 el sultà Mehmet a marxar en persona contra el rebel. El desembre Skanderbeg va anar a Itàlia a demanar ajut. El 1467 va planejar atacar Elbasan però el sultà va netejar la regió d'Elbasan i les muntanyes de Buzurshek al sud de la fortalesa per després atacar Durazzo i enviar a Mahmud Pasha contra Shkodër, i va atacar també Croia. Skanderbeg va fugir cap a la costa i es va refugiar a Alessio on va morir per causes naturals el 17 de gener de 1468. Venècia, pel Tractat de Constantinoble va haver de signar una pau humiliant que va haver de pagar un tribut de 10.000 peces d'or (25 de gener de 1479) i la important plaça veneciana de Scutari va passar als otomans[9] així com els seus enclavaments a Albània i Grècia, destacant l'illa de Negrepont (Euboea), que havia estat un protectorat venecià durant segles. Part de la població del continent va migrar a les illes.

El 1459 va ocupar Amstris als genovesos. El 1461 va ocupar Sinope i tot el principat dels Djandar-oghlu amb Kastamonu i el mateix any va culminar la conquesta de l'imperi de Trebisonda.[10]

Mehmet va ordenar a Vlad Țepeș, príncep de Valàquia, rendir-li homenatge personalment, però aquest va fer capturar i empalar als dos emissaris del sultà i el febrer de 1462 va atacar el territori otomà i va massacrar a desenes de milers de turcs i búlgars. Mehmed va llençar una campanya en contra de Valàquia per reemplaçar a Vlad pel seu germà Radu. Vlad va intentar capturar el sultà a Târgoviște durant la nit del 16 al 17 de juny de 1462. El sultà i el principal exèrcit otomà van abandonar Valàquia, però cada vegada més valacs van abandonar Radu. Vlad fou a Transsilvània a buscar l'ajuda de Maties Corví, rei d'Hongria, a finals del 1462, però el rei va manar capturar-lo, i Radu III el Bell va renovar la seva submissió a l'Imperi però Moldàvia (Boghdan) sota Esteve el Gran, va presentar resistència el 1476.

Al final de la guerra turco-veneciana, Venècia, el 25 de gener de 1479 pel Tractat de Constantinoble va haver de signar una pau humiliant que va haver de pagar un tribut de 10.000 peces d'or i la important plaça veneciana de Scutari va passar als otomans.[9] Aprofitant l'agitació contra els genovesos, va ocupar Feodòssia[11] i Azak (1475) i després Anapa i Copa (1479). El 1480 la flota, considerablement reforçada, va atacar Rodes i Òtranto. El setge de Rodes, de maig a agost va fracassar, però la segona fou ocupada l'11 d'agost de 1480[12] però l'any 1481 un setge cristià va recuperar la ciutat per al Regne de Nàpols.[13]

L'imperi otomà en 1481 a la mort de Mehmet II

Al front oriental Uzun Hasan dels Aq Qoyunlu va intentar una aliança amb la República de Venècia, però la victòria de Mehmet a Bashkent en la batalla d'Otluqbeli l'11 d'agost de 1473 va salvar la situació.[14] Des de 1468 el territori de Karaman va quedar sota influència de Mehmet II, tot i que no fou annexionat fins al 1486 provocant un conflicte amb els mamelucs que reclamaven drets sobre Karaman. Contra els mamelucs va haver de fer Mehmet la seva darrera campanya el 1481, durant la qual va morir el 3 de maig de 1481. El va succeir el seu fill Baiazet II.

ReferènciesModifica

  1. Imber, Colin. The Crusade of Varna, 1443-45 (en anglès). Ashgate Publishing, 2006, p. 9-31. ISBN 0-7546-0144-7. 
  2. Setton, Kenneth M. The Papacy and the Levant, 1204-1571: The Fifteenth Century (en anglès). Volume II. American Philosophical Society, 1978, p. 90. 
  3. Bury, J.B.. The Cambridge Medieval History volumes 1-5 (en anglès). Plantagenet Publishing, p. 1814. 
  4. Philippides, Marios; Hanak, Walter K. The Siege and the Fall of Constantinople in 1453: Historiography, Topography, and Military Studies (en anglès). Ashgate Publishing, Ltd., 2011, p.xiii. ISBN 1409410641. 
  5. era un grec convers, i gendre del sultà
  6. Housley, Norman. Religious Warfare in Europe 1400-1536 (en anglès). OUP Oxford, 2008, p. 65. ISBN 9780191564505. 
  7. Miller, William. The Latins in the Levant, a History of Frankish Greece (1204–1566). Nova York: E. P. Dutton and Company, 1908, p. 426-427. 
  8. Babinger, Franz. Mehmed the Conqueror and His Time (en anglès). Princeton, New Jersey: Princeton University Press, 1992, p. 176-177. ISBN 0-691-09900-6. 
  9. 9,0 9,1 Harkavy, Robert E. Strategic Basing and Great Powers 1200-2000 (en anglès). Routledge, 2007, p.38. ISBN 0415701767. 
  10. Rosser, J. H. Historical Dictionary of Byzantium (en anglès). Scarecrow Press, 2012, p. 259. ISBN 9780810875678. 
  11. İskit, Server Rifat. Resimli-haritalı mufassal Osmanlı tarihi: Bir heyet tarafından yazılmıştır (en turc), 1957, p.571. 
  12. Setton, Kenneth Meyer. A History of the Crusades, Volume VI: The Impact of the Crusades on Europe (en anglès). Univ of Wisconsin Press, 1990, p. 333. ISBN 0299107442. 
  13. Purton, Peter Fraser. A History of the Late Medieval Siege, 1200-1500 (en anglès). Boydell & Brewer, 2010, p. 385. ISBN 1843834499. 
  14. Har-El, Shai. Struggle for domination in the Middle East: the Ottoman-Mamluk War, 1485-91. BRILL, 1995, p. 149. ISBN 978-90-04-10180-7 [Consulta: 6 octubre 2010]. 

BibliografiaModifica

Vegeu tambéModifica